-        A la decisió, a la participació, a l’autodeterminació, arribant a excloure a la pacient del seu propi procés, pressionant-la perquè prengui determinades decisions (com ara ingressar a un CSS; qüestió que se li planteja en nombroses ocasions), se la ignora quan sol·licita l’alta voluntària als CSS

-        A la confidencialitat, en tant que es comparteix el seu cas amb altres professionals sense consentiment à es trasllada als SS municipals tot i haver expressat la seva negació pel que fa a rebre suport; s’informa parcialment del cas a la seva germana

-        A la informació à se la notifica que s’ha traslladat el cas a Fiscalia quan aquesta mesura ja s’ha pres

-        A la dignitat à prenent com a referència la seva edat i el seu diagnòstic, no es respecta la pacient com a ésser humà sense tenir en compte l’edat, el gènere, la raça, etc. 

 

o   Se la tracta de manera paternalista, no atenent-la per exemple quan sol·licita assistència a la policia local pels conflictes veïnals, no tenint en compte les necessitats que manifesta (com ara la socioeconòmica, derivada de la manca de xarxa social més enllà de dos amics, ingressos insuficients per cobrir les seves despeses, manca d’habitatge propi) à potser si hagués rebut suport en els àmbits on sí ho expressava, s’hagués vinculat als serveis corresponents i hagués estat més senzill intervenir 

o   De fet, amb el pretext d’actuar a favor de la seva seguretat i qualitat de vida, se la intenta incapacitar judicialment.

o   Se la pressiona constantment perquè ingressi a un CSS

o   No es corrobora el que ella verbalitza à origen dels conflictes amb els veïns, mala relació amb la germana per suposats interessos patrimonials, etc. S’assumeix que tot això correspon a la seva ideació delirant sense comprovar si hi ha certesa dins del que explica. 

La responsabilitat professional envers l'entitat i/o organització en aquest cas va en detriment de la persona (qui està al centre de les nostres intervencions les persones o les organitzacions).

En aquest cas, en línia amb el punt anterior, ens trobem amb què, en reiterades ocasions, es posa la suposada promoció del benestar i millora de la qualitat de vida de la pacient (a ulls dels professionals) per sobre de la voluntat, la llibertat d’elecció i la dignitat de la pròpia persona.

Així doncs, observem com la intervenció professional es justifica pel diagnòstic de trastorn mental, els ingressos per la descompensació de la medicació, la manca d’autocura, etc., ignorant la voluntat de la senyora de no rebre suport.

En múltiples ocasions es pot apreciar com no es té en compte la voluntat de la pacient, qui s’acaba desvinculant dels serveis per una creixent desconfiança i la necessitat de no haver rebut suport quan ella ho necessitava (per exemple, amb el psiquiatre i el psicòleg del CSMA).

En resum, s’intenta treballar per assolir un benestar i una seguretat per la pacient però sense tenir en compte la seva perspectiva; es treballa pel benestar que els professionals consideren adient sota el seu prisma, vulnerant els drets de la pacient.