Neix amb la industrialització i el món capitalista, liberal, que, en principi, propugna un model d'Estat poc interventor que permet que cadascú es desenvolupi amb igualtat d'oportunitats (però amb la mínima intervenció de l'Estat; es creu en la mà invisible d'Adam Smith).

D'aquesta manera, la funcionalista analitza la comunicació creient que els individus són lliures, d'acord amb els principis liberals, i són els mitjans qui tenen una posició de més "debilitat".

Això s'aplica potencialment en la recerca administrada, que estudia l'audiència, els continguts i els efectes dels mitjans a partir d'encàrrecs d'empreses.

Malgrat que és d'utilitat per molts partits polítics, governs o empreses a l'hora de dissenyar estratègies de comunicació, es tracta d'una teoria molt focalitzada i, per tant, limitada.

Igualment, és interessant comprovar quines són les funcions i disfuncions de la comunicació de masses, els usos i efectes que poden tenir, com els mitjans marquen l'agenda, com s'influencien els mitjans, la política i l'audiència. 

Tanmateix, les limitacions metodològiques i el fet d'estar condicionada per les fonts de finançament, empobreixen la perspectiva funcionalista, que, a més, fa una aproximació conservadora a la societat, afavorint el manteniment de l'statu quo.

Malgrat explicar alguna cosa, la notícia no explica gaires coses. Evidentment per una qüestió de temps. De fet, no només per la ideologia, ni per la manera de pensar, ni per la selecció temàtica del periodista, la informació també queda emmarcada per la idiosincràcia dels mitjans. Encara que vulguis acostar-te molt a la veritat. Els mitjans han d'elaborar peces reconstruint una realitat social i estan limitats pel format (escrit, audiovisual...), la immediatesa, les fonts, un espai o temps reduït.... Emfasitzar certs aspectes vol dir ignorar-ne d'altres, potser més importants.

Per tot això, t'adones, d'una banda, que és impossible fer una peça neutra, perquè, per acció o per omissió, tot comunica. Si no expliquem la causa d'un problema, els de la perspectiva crítica ens ho retraurien.  

El construccionisme explica que la realitat social es construeix de manera negociada entre els individus. No obstant, dins del construccionisme hi ha qui posa l'accent en la construcció del sentit i qui el posa en la interacció. Si per alguns vivim en el llenguatge i no hi ha res fora d'aquest, altres afirmen que el llenguatge forma part de totes les nostres activitats, impregna tota la vida social, però no és la totalitat. La hipòtesi Sapir-Whorf, o la teoria del relativisme lingüístic, assenyala que la llengua d'un poble determina la percepció i la representació que el parlant té de la realitat. La visió del món de cadascú és condicionada per la llengua que utilitza, com s'explica al llibres de Teories de la Comunicació d'Estrada i Rodrigo.

Hem d'evitar justificar la parcialitat del periodisme a través de la teoria interpretativista. Malgrat que la realitat objectiva pugui no existir, hem de buscar la màxima imparcialitat.

En el mateix seminari vam poder observar com els mateixos personatges públics saben quin dia dir què per aparèixer o no als mitjans de comunicació. L'aparició de Jordi Pujol al Parlament dos dies abans de la signatura del decret de convocatòria del 9-N no va ser pas casual, com tampoc que la ratificació de la consulta fos un dissabte, amb el consegüent coneixement que diumenge sortiràs a totes les portades.

Avui a partir de les 8h, El Matí de Catalunya Ràdio s'emet des del Campus de la Ciutadella coincidint amb els 25 anys de la Universitat Pompeu Fabra. 

Si bé és cert que els mitjans de comunicació públics estan sotmesos al control polític (i que els governs exerceixen influència en els continguts), cap gran mitjà privat pot vantar-se tampoc d'independència periodística. Cap mitjà important depèn únicament dels periodistes que hi treballen.

El periodisme té un preu i algú l'ha de pagar. Aquí és on radica una de les principals dificultats a l'hora de fer bon periodisme. Si els mitjans de comunicació més consumits i que més marquen l'agenda són incapaços de vigilar el poder econòmic perquè és el poder econòmic qui controla els mitjans, no podem parlar ni d'un periodisme de qualitat ni tampoc d'una democràcia de qualitat. Mentre els mitjans depenguin del poder econòmic, això no serà possible. 

A més, degut a la crisi dels mitjans i amb la voluntat de sobreviure, són molts els grups mediàtics que han optat per finançar-se a través dels bancs i hipotecar així la seva independència. Com es poden publicar informacions controvertides relacionades amb les entitats de les quals depèn la supervivència del mitjà?

Aquest periodisme dependent (també de les empreses que s'hi anuncien) empobreix la qualitat democràtica d'un país. Si no tothom té el mateix accés a la informació, es crea una desigualtat de coneixement que condiciona a l'hora de prendre decisions (i de votar). Per tot això, reivindiquem, igual que una universitat pública que ens formi amb esperit crític, uns mitjans de comunicació públics i potents que garanteixin el dret a la informació per a tothom i que siguin independents dels poders econòmics. 

Si el periodisme no es posa al costat de la gent, mai veurem "una mosca en una botella de Coca-cola".

Seguidors del marxisme, consideren que la realitat social és de naturalesa conflictiva al confrontar-se diferent grups socials amb interessos oposats.

Els mitjans com ens manipuladors.

Escola de Frankfurt: de l'utopia al desencant

Economia política: qui controla els mitjans?

Estudis culturals: Regne Unit. La societat era influïda per la seva estructura de classe i les institucions políticoeconòmiques.

Estudis de recepció: la mirada va de l'audiència cap els mitjans.

Positiu: La relació entre mitjans i poder polític és perillosa des del moment que el poder polític pretén controlar l'opinió pública.

La concentració en mans de molt pocs és sumament perillosa.

Negatiu: Visió elitista dels mitjans; generalització dels casos concrets. La majoria d'hipòtesis no s'han pogut provar perquè hi ha casos concrets que es corresponen i d'altres no.