Fase oral (0-2 anys)→  El plaer es localitza a la boca i predominen les necessitats orals (mamar, veure, menjar). Es creen les primeres relacions afectives. La seva pulsió de vida és l’autoconservació i la supervivència. Centre d’exploració. Desig de nova experiència sexual: independència sexual.

Fase anal (2-3 anys)→ La libido s’organitza al voltant de la zona erógena anal. S’inicia el control d'esfínters i una lluita per l’autonomia.

 

Fase fálica (3-5 anys)→ Curiositat pel propi cos i per la diferència de sexe. Complex d’Edip: desig eròtic per la mare i pare com a rival. Complex d’Electra: desig eròtic pel pare i mare com a rival. Complex de castració (nen: por a que li tallin el penis. Nena: Inferioritat per no tenir penis, negació i compensació apropant-se al pare.) Fase crítica per formar el Superjo.

Fase de latència (6-11 anys)→ L’interès sexual disminueix.

Fase genital→ Es donen canvis hormonals que marquen el final del desenvolupament

sexual. La libido passa de centrar-se en els pares a dirigir-se cap d’altres.

* La fase fálica és la més important perquè es en la que comencem a crear la nostra identitat de orientació i gènere (Complex d’Edip: desig eròtic per la mare i pare com a rival. Complex d’Electra: desig eròtic pel pare i mare com a rival. Complex de castració: el  nen té por a que li tallin el penis i la nena sent inferioritat per no tenir penis, cosa que provoca negació i es compensa apropant-se al pare). Per tant, si no la superem  ho anirem arrossegant tota la nostra vida. També és important pel desenvolupament moral del superjo que tenim les persones del que està bé i no està bé, d’aquí  també surt el tabú de l’incest, superar aquesta etapa fa que nosaltres creem aquesta base moral en contra de l’incest.

Biografia de Freud, obres i altres curiositats:
https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/2693/Sigmund%20Freud

Algunes de les diferències més notables respecte a les teories freudianes son:
-Afirma que el desenvolupament psicosocial té lloc al llarg de tota la vida i no únicament en la primera part d’aquesta, com postulava Freud. De fet, tres de les etapes que planteja transcorren en la vida adulta de l'ésser humà.

-A diferencia de Freud, Erikson també considera que les etapes del desenvolupament psicosocial no se centren en una part del cos (oral, anal, fàl·lica…), tal com vam veure al nucli Formatiu 3, sino en la relació que la persona estableix amb l’entorn.

-Una tercera diferencia destacable entre la teoría psicosocial i la teoría freudiana es troba en la importancia que Erikson atorga als elements socials.

Aquestes diferències determinen la configuració dels elements bàsics de la teoria psicosocial d’Erikson, com ara la psicologia del jo i les etapes de desenvolupament psicosocial.

Erik Erikson parla de vuit etapes en el desenvolupament psicosocial de l'ésser humà, que tenen lloc al llarg de tota la vida. A cadascuna d’aquestes fases s’ha de superar una crisi del desenvolupament o conflicte central que es pot resoldre de diferents maneres al llarg d’un continu. 

Les 8 etapes són:

 

De menor a més globalitat, Urie Bronfenbrenner nomena quatre sistemes que envolten el nucli primari entès com el mateix individu. Els sistemes són els següents:

1. Microsistema

Constitueix el nivell més immediat o proper en què es desenvolupa lindividu. Els escenaris englobats en aquest sistema són la família, els pares o l'escola.

2. Mesosistema

Inclou la interrelació de dos o més entorns on la persona participa de manera activa. També es pot entendre com la vinculació entre microsistemes. Exemples clars poden ser la relació entre la família i lescola, o entre la família i els amics.

3. Exosistema

Es refereix a les forces que influeixen al que passa als microsistemes. En aquest cas, l'individu no és entès com a subjecte actiu. El conformen, per exemple, la naturalesa del treball dels progenitors, relacions que manté un professor amb la resta del claustre, etc.

4. Macrosistema

Referit a les condicions socials, culturals i estructurals que determinen a cada cultura els trets generals de les institucions, els contextos, etc. en què es desenvolupa la persona i els individus de la seva societat. El constitueixen els valors propis duna cultura, costums, etc.

A aquests àmbits espacials cal afegir-hi el cronosistema, que introdueix la dimensió temporal a l'esquema. S'hi inclou l'evolució cultural i les condicions de vida de l'entorn.