➤ Resultat d'imatges per a pintura grega resum
L'origen de la pintura grega va estar associat a les formes geomètriques i idealitzades fortament influenciada per l'art egipci i assiri. Encara que es va mantenir l'hegemonia de la línia i el dibuix a la pintura i les masses de colors plans, també va desenvolupar una identitat i característiques pròpies

‣ Homer va ser el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa. Els més coneguts són: els poemes orals, la Ilíada i l'Odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes menors.

‣ Isop fou un escriptor de faules grec que va viure al segle VII aC i del qual es desconeix la data exacta del naixameint i la mort. De la seva biografia gairebé no hi ha res segur, però molts considien a considerar-lo esclau de naixament.

‣ Xenofont fou un escriptor, historiador, militar grec i, a la seva manera, comentarista sobre la filosofia socràtica, cèlebre pels seus escrits sobre la cultura i la història gregues.

‣ Teòcrit va ser un poeta grec nadiu de Siracusa que florí vers 284 aC-280 aC. Se li atribueix ser el creador del gènere literari anomenat poesia bucòlica o poesia pastoral.

‣ Fídies, fill de Càrmides, va ser un escultor grec, considerat universalment com el millor escultor clàssic i probablement el millor de tots els temps. Dissenyà les gegantines estàtues de la deessa Atena al Partenó d'Atenes i la colossal Estàtua de Zeus a Olímpia, el segle V aC.

‣ Praxíteles va ser un dels grans escultors grecs, que va viure al segle iv aC. Reconegut en la seva època i també posteriorment, els romans eren coneixedors i admiradors de la seva obra. La seva biografia és gairebé desconeguda; en aquest sentit les fonts són, fins i tot, contradictòries.

‣ Escopes de Paros va ser un escultor i arquitecte grec d'època clàssica de l'escola àtica moderna, contemporani de Lisip i Praxíteles. Era nadiu de Paros, d'una família d'artistes de l'illa, però ciutadà atenenc.

‣ Policlet o Policlet el Vell o Policlet de Sició va ser un dels escultors grecs més importants del món antic, conegut principalment pels seus treballs en bronze. Plini el situa vers el 431 aC.

‣ Heràclit fou un filòsof presocràtic natural d'Efes, a l'Àsia Menor. Fou un filòsof considerat de l'escola jònica, encara que diferia dels seus principis en alguns punts. Fou deixeble d'Hipàs de Metapont i de Xenòfanes de Colofó. Heràclit fou mestre de Cràtil, el qual fou un dels mestres de Plató.

‣ Tales de Milet fou un filòsof grec. Nascut a la ciutat jònica de Milet, a la vora del mar Egeu, fill d'Examio i de Cleobulina de Milet. Els seus principals interessos eren les matemàtiques, l'astronomia i la política, i se'l considera el fundador de la filosofia occidental. Va crear l'anomenada escola de Milet.

‣Plató va ser un dels filòsofs més influents de l'antiga Grècia. Desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència, i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat entre les elits grecoromanes. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i mestre d'Aristòtil.

‣ Hipòcrates fou un metge grec del segle de Pèricles. És considerat una de les figures més destacades de la història de la medicina i conegut com «el pare de la medicina» en reconeixement de les seves contribucions duradores a aquesta disciplina com a fundador de l'escola que porta el seu nom.

‣ Anaxilau va ser un metge i filòsof pitagòric grec nascut a Larisa de Tessàlia. Va ser desterrat de Roma i d'Itàlia per August l'any 28 aC acusat de mag, que sembla que era en realitat un coneixement.

‣ Apol·lònides de Cos va ser un metge grec del segle V a. C., i un dels principals personatges de l'obra de l'historiador Ctesias. Va servir com a metge de la família reial de l'Artajerjes I de Pèrsia.

‣ Època arcaica és un període de la història de l'antiga Grècia amb la qual la historiografia distingeix l'etapa en la qual l'Hèl·lade (Ἕλλάδα) va sortir del període anterior l'edat fosca, caracteritzada per la distribució de l'espai hel·lènic entre tribus^[1] indoeuropees que parlaven distintes variants de la futura llengua grega - aqueus , jonis,^[2]doris, eolis, arcadis, superposats sobre els prehel·lènics pelasgs -, que van introduir l'edat del ferro enmig d'una total absència de fonts escrites i una dràstica ruptura cultural enfront de la civilització micènica, la fi de la qual segueix sent objecte de debat) i es van conformar els trets de la civilització grega, que quedarà plenament cristal·litzada en la posterior època clàssica. Entre els segles VIII i VI aC es van desenvolupar les ciutats estat gregues o polis (plural invariable en català, en grec: singular polis, πόλις, i plural poleis, πόλεις), que fins i tot es van expandir per tota la Mediterrània mitjançant la colonització. Malgrat la seva gran fragmentació política, els grecs van ser construint una identitat comuna enfront d'altres pobles de l'Antiguitat, de la qual van adquirir una consciència vigorosa, evidenciada en les seves manifestacions culturals i artístiques i en una peculiar cosmovisió que s'ha interpretat com a tensió entre l'apol·lini i el dionisíac. ࿐*:･ﾟ

‣ L'antiguitat clàssica és un terme general per referir-se a un període cultural històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància (Homer, al segle viii aC) i continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (al segle v), que acabaria amb la dissolució de la cultura clàssica i el començament de l'edat mitjana. Encara que aquest període abasta un ample territori i cultures diverses, el concepte d'antiguitat clàssic generalment és utilitzat per referir-se a la visió idealitzada posterior de l'antiga Grècia i l'antiga Roma i hi inclou el període d'expansió hel·lenística. És un terme ampli que abasta un llarg període en les àrees dominades per Grècia i Roma, és a dir, s'identifica amb el període grecoromà de l'edat antiga al món grecoromà: la Conca del Mediterrani i el Pròxim Orient.

‣ El període hel·lenístic o època hel·lenística, llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleòpatra VII, es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que li succeiria.