A l’Abdul·là li agrada que li expliquin històries, llegir i jugar. però el que li agra més és fer dibuixos a la sorra. Des de la seva mirada innocent, aquest nen explica el drama del seu poble, sense gairebé adonar-se’n. És la tragèdia de tots aquells que es veuen forçats a viure en camps de refugiats.

Arriba el primer dia d’escola i tots els colors estan molt il·lusionats: per fi sortiran de la capsa i podran pintar els dibuixos dels nens! En Color Groc pintarà el sol de l’estiu, en Color Blau el mar i les onades, en Color Vermell un cotxe rapidíssim... I en Color Carn?

En aquesta entranyable història, els més petits aprendran que hi ha mil i un tons de pell i que existeixen tants colors com realitats. Escrit per Desirée Bela-Lobedde, l’exitosa autora de Ser mujer negra en España, amb aquest conte els més petits creixeran en la tolerància i celebraran que tots som igual de diferents.

En Roc es queda sol. Guia de lectura LENAIN, Thierry En Roc és un nen molt estrany. No accepta els companys que són diferents, perquè parlen una altra llengua o vénen d’un altre país. Per això, encara que abans en Roc tenia un grup d’amics, i fins i tot n’era el capitost, ara ells juguen junts i rebutgen la seva actitud. I en Roc s’ha quedat sol al pati...

Si algú els enxampa rebentant les rodes i els castiga els membres de la banda diran: "No hem estat nosaltres, no és culpa nostra, és el cap qui ens ha dit de fer-ho!"

Esperar que algú ens digui què està malament és deixar de pensar. El cervell és mort. És com si deixessin de ser un ésser humà!

A la terra hi ha gent que vol la guerra. Segurament n'hi haurà sempre. Però hi ha molta més gent que vol la pau. La majoria dels habitants del nostre planeta odien la guerra i saben com s'ha de fer per construir la pau. Si és així, com és que hi ha guerres? Què passa?

El camp on ens han dut és com una gran ciutat de tendes. Tot és molt lluny, sempre hi ha molta gent a tot arreu i per a qualsevol cosa s’ha de fer una cua molt llarga.

El pare no ho sap, però amb el que jo somio de debò, de debò, és amb una cua que ens torni a casa.

Un conte sobre la crisi dels refugiats a través dels ulls d’un nen tancat en un camp d’acollida. Inspirat en el petit Alan, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia.

Un dia, de bon matí, en Dídac va haver de marxar de casa...i buscar-ne una altra. A la motxilla hi portava un llibre, una cantimplora i una manta. Portava també una tassa plena de terra del lloc on solia jugar…

Així comença aquesta història.

Quan un grup de tèrmits equilibristes africans arriba al jardí, alguns veïns comencen a aixecar murs per protegir-se. Però... són tan perillosos com diuen?

Txarango no és només el gran fenomen de la música catalana dels darrers anys, també és un grup de música compromès a transformar la nostra societat. Narrat amb els versos de la seva cançó homònima i amb les meravelloses il·lustracions de Gemma Capdevila, Obriu les portes ens convida a reflexionar sobre la gran odissea dels nostres dies: la de les persones que han de fugir de casa seva a causa de la fam i la guerra.

Un llibre il·lustrat farcit d’imatges d’una gran càrrega poètica que ens ajuden a espantar els fantasmes de l’odi i sembrar, amb el diàleg entre diferents generacions, les llavors de la tolerància, el respecte i la diversitat.

Els habitants de dalt de la muntanya viuen feliços al seu poble i n’estan satisfets, gaudeixen del sol i del vent fresc que hi bufa; consideren que el seu poble és el millor de tots els pobles del món. Alhora, els veïns de la terra baixa també se senten orgullosos del seu, el riu hi passa a la vora i poden regar els conreus; tal com els del poble de dalt, estan convençuts que el seu poble és el millor. Tots dos pobles celebren llurs respectives festes, però un incident els porta a un enfrontament absurd de proporcions bèl·liques.

Una mirada de reüll que provoca un somriure sorneguer, un somriure sorneguer respost amb un insult, un insult que porta a una empenta, una empenta que dóna lloc a un mastegot, un mastegot que genera un cop de puny, un cop de puny que fa sortir una navalla de la butxaca...

L'objectiu dels contes d'aquesta col·lecció és doble: en primer lloc, pretenen motivar la lectura amb volums atractius, caracteritzats per uns dibuixos plens de tendresa i uns textos senzills, molt propers als infants. En segon terme, volem fomentar una sèrie de valors primordials per a la convivència i la sociabilitat. L'esquema de la col·lecció recull els temes dels eixos transversals que l'escola ha de treballar durant l'Educació Infantil i Primària.

Aquest conte és el quart de la col·lecció «Les bones maneres». Pretén ser una eina educativa per a la consolidació de valors i hàbits en els infants. En aquest llibret, els protagonistes aprenen a demanar perdó quan s'enfaden i es barallen; perdonant-se es reconcilien i tornen a ser bons amics.

L’any 1968, Marta Mata va escriure El País de les Cent Paraules, en un moment en què, al nostre país les paraules més importants gairebé no es podien ni dir. Avui, que vivim en democràcia, ha escrit La Paraula de Cent Països, la continuació del conte anterior, amb motiu de la celebració del Fòrum de les Cultures Barcelona 2004, per ajudar a reflexionar els nens i les nenes sobre una paraula: pau.

Nenes i nenes que viuen al desert, a la selva... o en una ciutat plena d'aigua! T'agradaria conèixer-los? En aquest llibre pots trobar nens i nenes d'arreu del món, amb costums diferents dels teus, però amb qui tens moltes coses en comú...

L'objectiu de la col·lecció d'aquest conte és doble: en primer lloc, pretenen motivar la lectura amb volums atractius, caracteritzats per uns dibuixos plens de tendresa i uns textos senzills, molt propers als infants. En segon terme, volem fomentar una sèrie de valors primordials per a la convivència i la sociabilitat. L'esquema de la col·lecció recull els temes dels eixos transversals que l'escola ha de treballar durant l'Educació Infantil i Primària.