Crec que com a Mestres hem fet una passa mes enllà i hem pogut adonar-nos de la importància de l’acompanyament real a les famílies (tot i que no sempre l’haguem pogut fer com ens agradaria). També crec que ha estat una molt bona oportunitat per adonar-nos que família i escola anem en una mateixa direcció i hi ha hagut molts moments d’agraïment mutu.

De mi mateixa m’ha sorprès la positivitat amb la que he portat la situació en alguns moments. Però també la capacitat de dir “fins aquí” i escoltar la necessitat de desconnexió del meu cos. De les companyes he pogut corroborar que som un gran equip i que totes sumem en una cosa o una altra. I que amb hores de dedicació, podem arribar a crear coses xulissimes (tot i que crec que com sempre, hem d’aprendre a mostrar-les a l’exterior més)

Dels alumnes, que son els que millor s’han adaptat a tot. La naturalitat amb la que ho viuen tot encara em fascina i crec que hauríem de fer el possible per a deixar-nos encomanar d’aquesta. 

I de les famílies, que anem en un mateix vaixell encara que a vegades ens sembli que no. Que tothom fa el que sap, vol o pot i no podem jutjar-ho ja que la realitat de cadascú és molt diferent. Moltes mostres d’agraïment i molta implicació per part de les famílies!