-Pla, J. (1984). «El meu poble». A El meu país (vol. 7). Barcelona: Destino, p. 490.

· A partir d’aquest fragment no només tenim una visió arquitectònica de l’església sinó que també veiem a un Pla crític, que fa un comentari històric i una observació humorística sobre la cultura popular del poble. Pla, fa una descripció arquitectònica i estilística de l’església, però, no obstant això, al final del fragment, utilitza un to irònic i col·loquial, trencant la serietat del principi, “peix fregit”, que ens remet al títol , “Palafrugell, peix fregit…” . Tot i no tenir molta documentació sobre la construcció de l’església, intenta ser força objectiu, però alhora expressa un cert escepticisme davant la falta de dades concretes i la incoherència d’alguns elements arquitectònics. El més interessant del fragment és que Pla tanca amb una observació irònica sobre els testicles del cavall de Sant Martí, utilitza l’humor irreverent, ja que està parlant de testicles en un lloc sagrat. Aquí Pla fa un gir inesperat, passant de la descripció arquitectònica a un comentari sobre la cultura popular i les expressions locals. Bàsicament, connecta l’arquitectura amb la vida quotidiana i la mentalitat popular.

-Pla, J. (1984). «Història de la revista “Joventut”». A Prosperitat i rauxa de Catalunya (vol. 32). Barcelona: Destino, p. 335-336.

· Aquest text ens remet a un espai concret, el Centre Fraternal, que teniu aquí al davant. Ocupa el número 7 de la Plaça Nova de Palafrugell, que va ser construït al 1878, i va ser seu de casinos i cafès fins que el 1898 va passar a ser la seu del Centre Fraternal. Josep Pla en parla al text “Història de la Revista Joventut”, inclòs al volum Prosperitat i Rauxa de Catalunya, i hi diu: [lectura del text]. El text ens remet a un temps passat, que l’autor recorda amb nostàlgia. El primer a assenyalar és que Pla dedica molt poc espai a la descripció física de l’indret, en dona un parell de característiques que fan que l’espai adquireixi consistència, però ràpidament se centra en els seus usos socials i el panorama d’activitats que s’hi proposaven. Per tant, entenem que d’aquest lloc en valorava especialment aquest aspecte, més que l’arquitectura. El Centre Fraternal era un indret de reunió social, no només per a la gent de Palafrugell, sinó també per a les poblacions del voltant. S’hi feien propostes populars i culturals diverses, com obres de teatre, balls i conferències, i on hi havia grans oradors que els oients escoltaven amb delit. També es mostra que era una societat molt marcada en l’àmbit social pels costums i normes clericals, com fa patent la prohibició dels balls en període de Quaresma, però en què no tothom les acceptava amb convenciment, com es veu en les protestes mencionades. També s’hi veu que, tot i que la societat del moment era conservadora, com diu Pla, hi havia una tolerància per la varietat d’opinions polítiques, encara que fos només en benefici de la retòrica. Com és usual en Pla, la descripció és precisa, si bé no sempre objectiva, ja que dona la seva opinió sobre, per exemple, la qualitat de la decoració del cafè. Utilitza nombroses enumeracions i també adjectius exactes, a més d’alguns lleugers hipèrbatons que, per tant, alteren l’ordre sintàctic natural de les oracions. Per acabar, cal assenyalar que, actualment, aquest edifici segueix sent la seu del Centre Fraternal i el cafè i el teatre de què parla Pla encara son espais oberts als socis, encara que el cafè va ser redecorat el 2008.

-Josep Pla, El carrer Estret (dins Els pagesos), p. 468-469.

“En els carrers que es feren a la sortida de les portes de les muralles, potser hi ha alguna casa graciosa, petita, sense cap pretensió, que a mi m’agrada. Un dels meus llibres es titula «El carrer estret», o sigui el carrer de Sant Antoni, que he prou conegut perquè hi tingué el domicili l’àvia Marieta, que hi visqué sempre, en la companyia de la seva filla, la tia Lluïsa, gran persona, d’una educació incomparable, sense cap afectació, i que, morta l’àvia, encara hi visqué una temporada, després de la qual anà a viure a l’hospital, fins que morí. En una habitació d’aquesta casa també hi morí el meu pare. Sé perfectament que totes aquestes notícies no tindran la menor importància per a les persones que llegeixin aquest llibre —si és que el fet es produeix. Ara, jo ho havia d’escriure i ja està.”

-Josep Pla, El carrers (dins Els pagesos), p. 65.

· Josep Pla descriu el carrer Estret basant-se en el carrer de Sant Antoni a Palafrugell. Un carrer on vivia la seva àvia Marieta i la seva tia Lluïsa. Així, aquesta casa té una gran rellevància personal, ja que és la casa on van morir els seus avis i on la seva tieta hi va passar gairebé tota la seva vida. El carrer té un significat personal molt profund. Pla concep la literatura com un espai per a la memòria i l’experiència personal. La seva descripció del carrer és obsessiva, fins al punt de mesurar-ne els metres. Xavier Pla el considera un autobiògraf que lluita contra el pas del temps amb les paraules i Maria Gustà destaca la capacitat de Pla per filtrar la realitat a través del temps personal. Aquest fet es reflecteix en la càrrega subjectiva de la narració. Encara que el carrer mesura cent trenta metres, en la seva percepció, esdevé infinit, un carrer sense principi ni final. La manera d’adjectivar es fa present en el text: tan el carrer, imatge estatitzada d’una serp, com la tieta, triant (i tirant) els adjectius en tres compostos –gran persona, d’educació incomparable, sense cap afectació-.En escriure sobre aquest carrer, Pla el fa immortal. Aquesta idea es reforça quan reconeix que, tot i que aquesta descripció potser no interessa a ningú, per ell era una necessitat deixar-ho per escrit. Josep Pla, ja escriptor d’èxit, dubta de si serà llegit aquest fragment, doncs el seu personatge ja projecta humilitat i també certa modèstia impostada.

-Pla, J. (1984). Darrers escrits (vol. 44). Barcelona: Destino, p. 17. (2)

· En aquest text dels Darrers escrits, Pla explica la desaparició de l’antiga murada. Explica concretament, com eren els carrers que formaven el traçat de la muralla i presta especial atenció al Carrer de Cavallers, que és aquí on estem. La muralla va ser enderrocada durant el segle XIX, a partir del 1816, segons diu la pàgina web de l’Ajuntament de Palafrugell (ensenyar foto murada). Per tant, ens parla d’una passat que ell no ha viscut, el de la muralla medieval. L’únic element que va poder veure Pla és la torre de Can Moragues, que es va enderrocar el 1908, quan l’autor tenia uns 10 anys (ensenyar foto de Can Moragues). Així doncs, aquesta explicació no és un record propi, sinó que forma part de la memòria col·lectiva del poble. A més, descriu un entorn quotidià d’aquell moment, que és el que acostuma fer Pla en la seva obra. Per l’autor, aquesta quotidianitat ha d’anar lligada a un estil clar i senzill, que utilitza també en aquest text. En conjunt, és un text de caràcter subjecte perquè evoca impressions i reflexions sobre la desaparició de les muralles i el pas del temps. Ja es pot en el fet que repeteixi tant i de maneres diferents que les muralles es van enderrocar. El fa veure preocupat. Mostra també domini lèxic. Destaca la paraula esmicolar, que es contraposa a les paraules desaparèixer i destrucció per referir-se a l’enderrocament de la murada (augment de la magnitud d’una mateixa situació). Però, són especialment reveladores les darreres frases en les què lamenta la destrucció de les muralles i reflexiona. Hi ha recursos que evidencien aquest caràcter subjectiu i de reflexió com la pregunta retòrica. Al final, tot serveix de pretext per una reflexió més profunda la critica a la idea de progrés. Per tant, podem veure com el gènere no està clarament definit: barreja descripció d’ambient, amb narrativa i assaig.