El concepte de sociolingüística també es podria definir com la disciplina que estudia la relació que hi ha entre la llengua i el seu context social; tant en la manera com una comunitat usa la llengua com els trets culturals que es poden deduir del discurs. Segons Lluís Vicent Aracil, una llengua no és només una estructura lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. La lingüística tradicional s’ocupa de l’estructura lingüística (fonètica, lèxic, regles morfosintàctiques…). La sociolingüística s’ocupa de l’ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència.

Aquesta llengua, llengua materna o llengua familiar, serà la llengua que interioritzaran i, per tant, la llengua amb què organitzaran les seves experiències personals. Fins i tot si adquireixen un coneixement més o menys aprofundit d’una o de diferents llengües, la seva primera llengua continuarà sent normalment la seva llengua principal. 

Hi ha tres tipus de bilingüismes, l’individual, el social i el territorial. 

Als bilingües individuals els podem diferenciar amb diversos tipus:

-Bilingüisme passiu: el parlant coneix dues llengües, però una no la fa servir.

-Bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües i fa servir les dues per parlar.

-Bilingüisme simètric: si el parlant domina per igual les dues llengües i les parla igual de bé.

-Bilingüisme asimètric: si el parlant no domina per igual les dues llengües.

-Bilingüisme instrumental: quan un individu aprèn una llengua gràcies a la feina.

-Bilingüisme integratiu: quan un individu s’integra en la societat i ha d’aprendre la llengua per poder-se comunicar amb els altres (immigrants).

Als bilingües socials, els podem anomenar Bilingüisme unidireccional: quan els parlants d’una llengua es veuen obligats a aprendre una segona llengua. Normalment, la nova llengua es fa servir per al ús formal i la antiga per l’ús col·loquial.

I els bilingües territorials, es quan en un país es troben geogràficament delimitats per comunitats lingüístiques.

Cada país disposa d’una sola llengua pròpia, però per les circumstàncies de les limitacions, aquells llocs on estan amb un altre país també agafant la llengua.

Exemple: Al País Valencià hi ha hagut un bilingüisme territorial històric: en la zona del interior va ser repoblada pels aragonesos i sempre ha estat llengua castellana.

Es produeix una situació de conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, desplaçant de manera parcial o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta, per tant, d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

El català es troba en una situació de llengua minoritzada atès que «pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d'ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la major part d'ocasions o àmbits en què cal fer servir la comunicació verbal».

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

– Augmentar el nombre de parlants. 

– Augmentar la freqüència d’ús de la llengua. 

– Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua. 

– Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. 

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit. 

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma. 

Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació… 

• Un exemple de normalització i divergència: llatí
  "Per un exemple important de l'empenta / estirada entre la divergència i l'estandardització -i entre el llenguatge i l'escriptura vernacles- resumirem la història de l'alfabetització ... sobre Charlemagne, Alcuin i el llatí. El llatí no divergió molt fins que final de l'imperi romà a la V e segle, però a mesura que vivia com a llengua parlada a tot Europa, va començar a divergir-se d'alguna manera en múltiples "llatins". Però, quan Carlemany va conquerir el seu enorme regne el 800, va introduir Alcuin d'Anglaterra. Alcuin va introduir el “bon llatí” perquè venia de llibres, no tenia tots els “problemes” que provenen d'una llengua que es parla com nadiu llengua . Carlomagno ho va ordenar per a tot el seu imperi.

El procés de signe contrari, que tendeix a restablir l’ús de la llengua o varietat dominada, és el de normalització lingüística. Als Països Catalans s’han produït, des dels s. XVI-XVII processos de substitució a favor del castellà i del francès, parcialment contrarestats, i de manera molt desigual, pel procés de normalització lingüística contemporani.

La substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia. 

2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes: 

1.- Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo. 

2.- Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

3.- Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors… En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear el fet diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua. 

4.- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B. 

3a.- Finalment, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Anys més tard, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és feta servir per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’utilitza en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.

“En la situació diglòssica clàssica, hi ha dues varietats d'un llenguatge, com el francès estàndard francès i el crioll francès, que existeixen entre si en una única societat. Cada varietat té funcions fixes pròpies -una varietat “alta” i una un “baix” o col·loquial , la utilització de la varietat incorrecta en la situació equivocada seria socialment inadequada, gairebé al nivell de lliurament de notícies nocturnes de la BBC en escocesos amplis.”

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. 

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts. 

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. 

Article 4. La llengua pròpia.

1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial.

2. Tots tenen el dret de conèixer-la i utilitzar-la, i ningú no podrà ser discriminat per raó de l'idioma.

3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l'ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.