Aquesta activitat s’ha fet per ser més espontanis i dir el primer que se't passi per el cap. Al principi tu tenies alguna cançó pensada però hi havia un punt que cantaves qualsevol. Crec que per un futur no molt llunyà ens pot ser més útil. Per exemple quan haurem d'improvitzar. A molta gent li fa molta vergonya cantar i només ho fa en espais molt reduïts, i si en el teatre potser haurem de cantar més val que ens traiem aquesta vergonya tant comuna. 

Gràcies ha aquesta activitat he après a dir l’ho primer que em passava pel cap i ser més espontani. També ha concentrarte si el públic riu o s’esvera. I per suposat perdre un mica la vergonya. Crec que segurament m’ha ajudat a tenir millor presència perquè no es noti que tinc vergonya. I per pensar que estic convençut del que estic fent.

L’activitat ha estat diferent però molt important per fer un pas endavant em molts espectes. Hauriem de ser més espontanis però crec que tot anirà sortint. Crec que hauríem de ser millor públic per no posar encara més nerviosos a les persones que estan actuant.

Mis compañeros y yo del proyecto de teatro un día por la mañana nos fuimos a la sala de actos del instituto Moisès Broggi. Allí hicimos unas actividades previas. David Arnaiz, el profesor, nos propuso hacer una actividad de improvisación a partir de la película “Los 400 golpes”. La actividad consistía en que sacabas un papel de dentro de una caja, ese papel tenía una frase con la que tenías que empezar tu soliloquio, pero el resto lo tenías que improvisar. Pero había una complicación, al principio del soliloquio a veces sonaba una canción que podía ser alegre, triste, rabiosa… Si la canción era triste tu soliloquio tenía que ser el contrario. Después de hacer este tipo de soliloquios teníamos que hacer lo mismo pero en algún momento de la improvisación teníamos que interactuar con el público preguntandoles cosas, acercándonos a ellos…

Con esta actividad he aprendido a improvisar muy rápido y que no hace falta vestirse del personaje para que te parezcas a él. Yo creo que tengo que esforzarme más en no tener tanta vergüenza en el escenario y que cuando tenga que actuar no me quede en blanco. Creo que puedo mejorar esto sin tener tanta vergüenza y pensando que estoy actuando en mi habitación sola. Clara Davies Canet

L’activitat es feia en grups de quatre persones, que es posen en fila. La primera persona comença a cantar fins que el del seu darrere el talla cantan una altre cançó. El del darrere talla al del davant per una senyal que li fa el professor, el David Arnaiz. El que estava davant un cop l’havien avançat se’n anva al darrere de tot de la fila, així successivament fins arribar a l’altre punta de la classe. Jo crec que aquesta  activitat l’hem fet per tenir confiança amb els nostres companys i no tenir vergonya de cara quan toqui actuar.

A mi l’activitat de cantar em va servir per agafar confiança amb tots els companys, sobretot, amb els que no havia estat amb ells a la classe, el curs passat. També em va ajudar a saber improvitzar i pensar de manera ràpida, ja que havíem d’interrompre a la persona del nostre davant. Ara, gràcies aquesta activitat ja o tinc tanta vergonya a l’hora de fer activitats davant dels companys.

Ami em va agradar molt, perquè va ser molt  divertida i diferent a les activitats que feiem havitualment. Jo crec que si tornés a fer l’activitat, no tindria tanta vergonya, però com va ser el primer cop que vam fer una activitat d’aquest tipus doncs suposo que per això tenia més vergonya. Per a mi l’activitat va estar molt divertida, jo la veritat esque no li faria canvis ja que és molt divertit i sobretot quan algú no té ni idea de que cantar i es comença a inventar algo. 

Aina Balbas Mani

Una de las actividades que hemos hecho los alumnos del grupo de 2.2,en el proyecto de teatro en el  instituto Moisés Broggi el de ser un monólogo más de la película 400 golpes. 

Lo hicimos en la sala de actos al miércoles 9/10/2019.

A continuación,David Arnaiz escogía aleatoriamente a un alumno,al alumno al que le tocaba salir tenía que comenzar con una frase que cogía a suertes,a partir de lo que había leído tendría que improvisar.

El objetivo era que interpretamos y después de la frase que principalmente  nos dio David Arnaiz.

Lo que he aprendido ha sido que cuando un monólogo sale al escenario,habla en voz alta de una escena en concreto.

La experiencia que he tenido fue de improvisar,muy coloquial y haber seguido más el texto.

Hecho por:Mohamed Chaibi 

Un matí, el grup de teatre de 2n d'ESO de l'institut Moisès Broggi, a la sala d'actes, esns vam posar en context. Havíem de improvisar un monòleg representant l'Antonie de la pel·lícula "els 400 cops" que havíem vist dies abans. El monòleg havia de ser del final de la pel·lícula. 

Cada persona havia de sortir a l'escenari i tenia unes normes a seguir. Les primeres persones s'havien de basar en una música i començar el discurs amb una frase que havies escollit aleatòriament. Quan la dificultat va augmentar, t'havies de dirigir al públic o fer veure que hi havia la teva mare (mare de l'Antonie) al públic i dirigir-te a ella. Finalment vam haver d'escriure un monòleg diferent a la teva llibreta, individualment. No hi havia normes a seguir.

Amb aquesta activitat, em vaig desfogar molt. Vaig aprendre a improvisar jo sola i a connectar amb el personatge ja que em posava a la seva pell i sentia el que ell sentia. Després de fer aquesta activitat, tinc molta facilitat per improvisar jo sola, sense necessitar una referència o algú altre que em segueixi la història. 

Amb tot això vull dir que per molt que t faci vergonya estar-te tu sol a l'escenari, aquesta activitat t'ajuda molt a l'hora de improvisar. A tots ens servirà per tenir més facilitat al escriure el guió ja que a través de una frase o una cançó,  pots escriure una escena sencera. Si tornéssim a fer l'activitat, jo afegiria més normes diferents o seguir el monòleg d'algú altre. Si jo tornés a fer en monòleg, intentaria transmetre més la emoció que hi ha darrere del discurs.

Nora Ruiz 2.2

La actividad consistía, antes de todo, en que te escogiera el profesor para salir al escenario y actuar delante de tus compañeros. Después, el profesor te daba a escoger un papel doblado en un tazón blanco de plástico, y en el papelito ponía una frase corta con la que tenías que empezar. Seguidamente, el profesor te dejaba solo en el escenario, frente a tus compañeros, pensando un monólogo de un minuto (aprox.) donde tenías que improvisarlo todo, menos la frase inicial. Cuando estabas listo, empezaba a sonar una música relacionada con una escena de la película ‘400 coups’; podia ser alegre, triste, esperanzadora, etc. Cuando acababa la música, tu monólogo debía estar relacionado con la música: si era triste y el profesor te decía que debía ser lo opuesto a la música: tenías que interpretar un papel alegre, y si te decía que debía estar relacionado, debías hacer un monólogo triste. Había gente que lo hacía muy bien, y otros a los que se le escapó la risa. El objetivo de la actividad era realizar una improvisación acertada y sin trabos, para mejorar el tono verbal que escogías cuándo era el momento de hablar, a parte de quitarnos la vergüenza cuando hablamos solos hacia el público y resistir la tentación de reírse cuando no era el momento.

Lo que he aprendido en esta actividad ha sido improvisar mucho mejor de lo que sabía. Anteriormente me costaba mucho actuar en público y hacer un monólogo delante de personas, y más todavía si tenía que improvisar. Ahora sé que tengo que mejorar el tiempo de mi habla y también sé que tengo habilidad para improvisar.

El resumen sería que hicimos un monólogo en el que basamos nuestro acto verbal en una frase sacada de un papel y en la música que iba sonando.

Creo que debería mejorar la organización del tiempo en el que hablo porque sé que me alargo demasiado. Podría mejorarlo con un cronómetro en mano y mirarlo constantemente para no pasarme del tiempo.

Hecho por: Guillem Jiménez Pons.

eran 3 cortos de la película : la del psicóloga ,la del cine y por ultimo .........( no me acuerdo cual era el otro corto así que pongo puntos suspensivos).
teníamos que escoger una de las tres mi grupo escojio la del psicólogo.

 yo iba con leire y duna nosotras como haciamos la del psicologo teniamos que hacer preguntas al azar del protagonista no teniamos que hacer klas mismas si no que cambiar personajes poner mas personajes cambiar dialogo cambiar la escena pero la parte en el que esta

També vaig caure en que els cinc germans, durant l’obra, gaire bé no parlen entre ells. Tan sols ho fan quan imiten als seus pares o quan es contradiuen. Si no ho haguéssim parlat segurament no me n’hagués adonat. 

Al final de l’obra ens ensenyen com és cada personatge i com es refugien del dolor: una es recolza amb la religió, un altre ho fa intentant ésser fred allunyant-se de tot, un altre ho fa descarregant tota la seva ràbia cap a un dels seus germans… Gràcies a les versions de cadascú al finalitzar l’obra, no sabem què és el que va passar realment. No sabem quina és la història correcte. Crec que està molt ben pensat i gràcies a la discussió he sabut veure-ho i valorar-ho, ja que si no ho haguéssim comentat és possible que no me n’hagués adonat. 

Jo pensava que al final la història quedava tancada, però ja sabem tots que no és així. Sense adonar-me’n només havia triat una de les possibles opcions que havien descrit. Parlant-ho entre tots vaig veure que l’obra tenia un final obert, que en realitat, cada germà havia narrat una versió diferent dels fets. 

L’autor ens fa imaginar el final, la conclusió del que va passar realment, i el present, on són els cinc protagonistes en el moment que ho expliquen i com es troben. Ja que encara que jo pensava que parlaven entre ells, resulta que no, que en realitat no paren de fer monòlegs en tota l’obra. Així que, qui sap, potser fins i tot estan narrant la història separats.
Agnès Selva Pous

Jo em pensava que a l'obra els germans(narradors) narraven l'obra cada un en un lloc i que no narraven per a ningú, però la discussió van haver-hi diferents idees com que ho explicaven per al públic i que no narraven per a ningú, cada un en els seus pensaments.
 Marçal Moranta Martí

                        Discussió sobre búfals

Gràcies a la discussió sobre búfals se'm van aclarir moltes coses com que els seus pares no els volien, que els germans estaven traumats i que hi havia molts punts de vista del final com que el pare avia matat al Max, se l'havien menjat els lleons.

Jo quan estava a la discussió pensava que el Max se l'havien menjat els lleons perquè no vaig entendre gaire bé al final quan diuen que el pare va matar al Max o els llocs on passa l'obra, que jo no vaig caure que hi hagués tants llocs a l'obra perquè els nomenen poc i si no estàs masa atén no t'entrenes massa.

Gràcies a la discussió m’he adonat que aquesta obra està feta feta per donar a veure que als barris més pobres els més forts són els que dominen i es fan tractes entre els forts i els dèbils. Com els animals. Tampoc agues sapigut que al final no s’acaba sabent qui és el que mata els membres de la família. Perquè jo em pensava que mataven els lleons però a la discussió m’he adonat que no s’acaba savent del tot si l’animal que els mata són els lleons, el pare,...

·Quins aspectes de l’obra que ja havia detectat la discussió me'ls ha fet veure diferent?

Durant tota l’obra vaig estar pensant que la majoria de cops que parlaven els actors es dirigien cap a ells. Però després de la discussió ho vaig entendre millor i vaig descobrir que la majoria de cops es dirigeixen parlant cap al públic i no entre ells. 

Clara Davies Canet

En general, amb tot el que es va dir i debatre a la discussió sobre Búfals estava bastant d’acord, però hi va haver una cosa en la que al principi no estava en concordança amb els meus companys i que al final em van convèncer i hu vaig poder mirar des d’un altre punt de vista, i això era el caràcter del germà mitjà. Al principi em pensava que el germà mitjà era un marginat i bastant reservat perquè li donaven cops a ell tota l’estona, però al final vaig veure que el germà mitjà no era gens reservat, només reaccionava a les desgràcies amb molta fredor, i un marginat tampoc perquè que et peguin no vol dir que siguis un marginat, només que els seus germans son una mica bèsties perquè anaven tota l’estona a per ell.

Guillem Jiménez Pons.

La història queda oberta perquè cada germà explica una versió diferent.

Gràcies a que ho vam debatir em vaig adonar de tot això. 

LEIRE ARRIBAS GARCÍA

M'he adonat que el pare en veritat havia fet un pacte amb els lleons donant-lis el Max, perquè no els hi molestin més, a continuació la germana petita sabia això d'en pare, que havia donat en Max als lleons.

A més a més els pares no volien als seus fills, després que el pare tenia un laboratori on hi estava prohibit passar i en Max va fer-hi un dibuix del laboratori al qual, no sabem si és idèntic.

Finalment jo pensava que en Max havia desaparegut i ja esta, pero com ho explico el principi doncs ja esta resol.

Mohamed Chaibi

També em vaig adonar que tots els espais/personatges/etc. representen alguna cosa en la societat o en els mateixos protagonistes. En aquesta obra es pot veure què significa cada un dels aspectes que mencionen. Per exemple, els búfals representen els dèbils i pobres; els lleons, els agressors i poderosos; la bugaderia, un refugi pels búfals i els silencis són records que no volen recordar.

Quan estàvem llegint Búfals jo vaig veure que els personatges parlaven entre ells i de tant en tant dialogaven. Després de la discussió vaig entendre que els personatges és com si estiguessin separats. Imitaven a altres personatges i molt de tant en tant, dialogaven entre ells, però es dirigien sobretot al públic.

Nora Ruiz Pertiñez

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

N

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

Aquesta idea va sorgir de una improvisació. Com va agradar molt la proposta, poc a poc vam anar construint la obra final. 

Amb aquesta obra ensenyem el fet de que diferents persones sobrevisquin en un espai. Pot semblar fàcil però quan va passant el temps, se’t fa díficil posar-te d’acord amb l’altre gent i no mostrar-te real. En aquesta situació, tothom reaccionaria tal i com és  ja que no serviria mentir si és una situació extrema.

Volem aconseguir que la gent es plantegi si durant el seu dia a dia, aparenta ser el que és realment. La part final de la obra és més reflexiva i és la que et fa pensar més en com ets tu en realitat i que pot significa per tu la vida en general. 

La creació era a partir de improvisacions. Quan havíem de decidir coses tècniques, per grups proposàvem idees i triàvem la millor.

El David, era qui ens deia de fer algun canvi al guió i entre tots, escollíem la millor proposta.

Últimament hem estat retocant el guió i escollint el títol de la obra. 

Estic veient que tota obra ha de tenir un rerefons personal. Amb aquest procés, he presenciat el procés d’aconseguir-ho, i per molt avorrit que sigui, val la pena. Al final acabes agafant el gust de treballar en grup, sembla molt més difícil del que és en realitat.

Amb un procés així veus tot el treball que hi ha darrere d’una obra. Per tu són 40 minuts però pel director són molts mesos d’esforç.

Nora Ruiz

A part, al final s'endinsen a un lloc fosc i desconegut com podria ben ser la mort

.El que es vol mostrar amb aquesta obra és un molt petit "resum" de la vida.

Tot això ho hem anat decidint a base d'improvitzacions, que fèiem per grups, sobre unes pautes que ens donava el professor.  Per grups representavem les improvisacions i de totes, agafavem les millors idees.

El final el vam decidir fent improvitzacions, però escrites en lloc de representades, és a dir, el professor ens donava consignes i els alumnes escriviem el guió.

Tot això em mostra la increíble feina que hi ha darrera cada una de les obres que es fan, per molt simples que siguin.

També és una manera de coneixe's amb els companys perquè treballem molt conjuntament. I a partir d'ara miraré totes les obres amb uns altres ulls, miraré tot l'esforç que hi ha darrera i el sentit més amagat que a simple vista no es veu.

                                 Max Gelabert

El procés de creació ho vam fer amb improvisacions, ja que les decisions i els acords les fèiem fent grups, quan ja els teníem fets al David ens donava unes indicacions. Després al professor ens donava un límit de temps per pensar com representaríem l'escena i quan cada grup que sortia a l'escenari hi havia acabat de representar l’escena, el mestre ho apuntava tot i al dia següent decidíem les millors idees de totes i/o podíem afegir alguna cosa mes.Al final en comptes de representar-les físicament les fèiem escrivint guions.

Ara puc pensar de veritat que és molt difícil fer una obra de teatre, perquè hi ha moltes coses ha fer i també he après a treball mes en grup. Els aspectes del teatre, m’ha fet pensar que quan fas una obra no és el mateix que si la mires, perquè quan tu la mires és com que molta gent la veu però no li troba cap significat ni sentit, però en canvi si la fas tens que fer un esforç molt gran.

Mohamed Chaibi

El proceso de creación del trabajo está siendo inclusivo con todas las personas del grupo. Las decisiones que tomamos se toman con pequeños grupos de 3 o 4. En primer lugar, David pone un tema en el que tenemos que desarrollar un guión. Cuando terminamos, ponemos las ideas en común y tomamos la que nos gusta (hicimos lo mismo con el título de la obra).

Gracias a esta obra he aprendido a que hay diferentes estilos de teatro, pero sobre todo el teatro del absurdo de Beckett. También tengo que decir que, como soy uno de los actores en la obra, he aprendido mucho en improvisación y en la forma de gesticular, para que no parezca muy exagerado. A parte de esto, estoy aprendiendo a interpretar guiones y a escribirlos. 

Gracias al teatro del absurdo, he conseguido ver con diferentes puntos de vista la obra, y gracias a eso, puedo comprender y disfrutar de toda la obra.

                    Guillem Jiménez Pons

En el segon trimestreels alumnes  de la classe 2.2 de l’institut moises broggi van acabar la obra que estaven fent es diu “8” la obra tracta d’uns nois que derrepen apareixen en un lloc molt estrany els hi resulta molt difícil averiguar que es tenen moltes hipòtesis. ningú sap com pero desopte tots veuen un drac, surten corrents i al tornar hi ha un altre persona després de interrogarlo es van anar a dormir. mentre ells estan dormint surten uns altres 5 personas aquests son com un mirall dels altres al final es troben els 2 grups es troben i comencen a fer referencias a la vida i la mort molt filosoficas.

El procés de la obra es en grups de 4 o 5 persones cada cop diferents grups(excepte 2 que eren els que actuaven mes) i desarollant diferents moments de l'obra amb pautes del profesor i el que més ens agradi escollim per la obra i així en un ordre fins a arribar al final. 

Gràcies a la obra he après a fer un diàleg a fer com `petites obres en bastant poc temps i a saber el procés que hi ha darrere de una obra i a sobre nosaltres ho hem fet entre 20 persones i el profesor. 

                                                                                             hugo gonzález cantó

En el segon trimestre alumnes  de la classe 2.2 de l'institut moises broggi van acabar la obra que estaven fent es diu “8” la obra tracta d’uns nois que derrepen apareixen en un lloc molt estrany els hi resulta molt difícil averiguar que es tenen moltes hipòtesis. ningú sap com pero desopte tots veuen un drac, surten corrents i al tornar hi ha un altre persona després de interrogarlo es van anar a dormir. mentre ells estan dormint surten uns altres 5 personas aquests son com un mirall dels altres al final es troben els 2 grups es troben i comencen a fer referencias a la vida i la mort molt filosoficas.

El procés de la obra es en grups de 4 o 5 persones cada cop diferents grups(excepte 2 que eren els que actuaven mes) i desarollant diferents moments de l'obra amb pautes del profesor i el que més ens agradi escollim per la obra i així en un ordre fins a arribar al final. 

Gràcies a la obra he après a fer un diàleg a fer com `petites obres en bastant poc temps i a saber el procés que hi ha darrere de una obra i a sobre nosaltres ho hem fet entre 20 persones i el profesor. 

                                                                                             hugo gonzález cantó

Quatre personatges irrompen a l’escenari confusos, com si algú els hi hagués empès. Es troben en un espai tancat i desconegut per ells, on no hi ha cap sortida aparent. Tots quatre tenen personalitats molt diferents i no s’avenen gaire, però, els hi agradi o no la idea, hauran d’aprendre a conviure per poder sobreviure. Tindran discussions i moments complicats, però sempre amb un objectiu comú: trobar una sortida. Aquesta bogeria d’obra va sorgir a partir d’una improvisació per grups. Teniem unes indicacions a seguir que giraven al voltant de la idea d’un espai tancat sense sortida. Dies abans haviem estat creant monòlegs i textos a partir d’unes instruccions aleatòries inventades pel professor i, sense adonar-nos-en, tots recorriem al mateix: segrestos, por, soledat, confusió…A partir d’aquí va sorgir la improvisació d’un grup que va agradar molt i que va acabar suposant el començament de tot això, la base. L’obra parla de la vida. Nosaltres, al néixer, irrompem a un nou escenari igual que ho fan els nostres protagonistes. La sortida que els costa tant de reconèixer és la mort, una gran incògnita. Què és? Què hi ha després? La vida és una obra de teatre constant. Quan interpretem un personatge i quan no? El què pretenem és que el públic es plantegi també aquestes preguntes i reflexionin sobre elles. 

El procés de creació s’ha desenvolupat sempre col·lectivament. La primera part de l’obra, en general, es va pensar a partir d’improvisacions a l’escenari, les quals anavam ajuntant a poc a poc. Durant aquest segon trimestre, però, últimament hem pensat els diàlegs finals dins l’aula, amb llapis i paper. El David, el professor, ens informava del que quedava per polir o pensar des de zero i nosaltres, per grups, ho escriviem a les nostres llibretes i després ho posavem en comú amb la resta de la classe. Finalment decidiem l’opció que ens agradava més. Així va ser com vam decidir el títol de l’obra o el diàleg final de reflexió.

Gràcies a aquest projecte he après que darrera una obra sempre hi ha molta feina i que la majoria de vegades el missatge té un rerefons important. Jo, personalment, crec que m’he consolidat com actriu i guionista. Considero que 8 m’ha ajudat a descobrir les dues parts. Crec que entono molt millor que al començament de curs i que tinc molta més presència. I a nivell de guió he après que no sempre s’ha de començar escrivint, que pots fer-ho a dalt d’un escenari. També m’he adonat que les coses no surten a la primera, 8 semblava que s’encaminava més per un altre tema però al final ha acabat com ha acabat. Jo m’imaginava que faríem una obra més current, més típica, però això ho pensava al principi, quan no coneixia el teatre de veritat, quan no sabia amb tot el que pots jugar… No tens límit d’error.

Agnès Selva

La obra va de un grupo de 4 niños y niñas muy diferentes, que aparecen en un sitio que no reconocen y tiene muchas hipótesis de lo que puede ser. Es un sitio cerrado, sin salida y no saben porque han llegado allí, aparte de que estos chicos no se llevan muy bien entre ellos y no saben cuánto tiempo tendrán que estar allí y deciden empezar a buscar una salida. Buscan cada uno por un lado, pero no encuentran ninguna salida. Uno de los personajes dice que les ha traído un dragón y todos los demás se ríen ,y cuando siguen buscando, de repente todos ven a un dragón y empiezan a correr. Cuando vuelven hay otra persona tumbada en el suelo y piensan que está muerto y todos, menos una, quieren comérselo. De repente se despierta y empiezan a hacerle un interrogatorio de cómo ha llegado, cuando... y él cree que lleva un mes, pero resulta que lleva seis meses, y dice que todo este tiempo se ha estado alimentado de una chaqueta de algodón. Cuando acaban de interrogarlo se van a dormir y aparecen otras cinco personas que son muy parecidos a los otros, tampoco les gusta estar allí y buscan salidas, pero no encuentran nada. Entonces uno de ellos dice que hagan yoga  para que se relajen, porque uno está estresado porque tiene un partido de fútbol y dice que no va a llegar. Los otros no se llevan nada bien...

Suena un móvil, lo comienzan a buscar y cuando lo encuentran ven que hay unos nombres que no saben de quienes pueden ser, comienzan a gritar los nombres, una se gira a mirar al otro lado del escenario, señala y ven al otro grupo, los dos grupos se tiran para atrás asustados, empiezan a hablar y se dan cuenta de que son los que ponía en el móvil. Después de hablar un rato miran hacia el fondo que está todo oscuro y deciden ir para saber que hay. Cuando ellos ya se han ido y no están, aparece otro grupo de cinco chicas, una dice que qué está pasando y se acaba la obra.  

Esta obra la hemos ido creando a partir de improvisaciones de grupos, normalmente de 4-5 personas, el profesor nos daba algunas indicaciones como la de un espacio cerrado había cinco grupos y cuando veíamos las obras de todos decidíamos la que nos gustase más.  

Nosotros en esta obra hemos querido hablar de la vida, los personajes irrumpen el escenario, que esto sería la metáfora de cuando nacemos y después buscan una salida que sería referente a la muerte, que tienes la incertidumbre que no sabes que te va a pasar.

Siempre hemos trabajado en grupos, la primera parte fue haciendo improvisaciones y luego íbamos haciendo obras en grupos para ver que podíamos poner luego, y después mirábamos todas las obras y la que nos gustase más era la que nos quedábamos. Últimamente, en vez de ir al teatro hemos ido a clase a escribir los diálogos que nos faltaban. Normalmente el David nos da el tema y nosotros hacemos el diálogo, nos da un tiempo para hacerlo y cuando se acaba ponemos todos los grupos las cosas en común y la que más nos guste y nos parezca que queda mejor es la que elegimos.

Gracias a la obra he aprendido a hacer pequeñas obras, a improvisar, a escribir diálogos y también, me he dado cuenta que realmente no sabía qué era hacer una obra de teatro, porque hemos tenido que dedicar bastante tiempo para conseguir la obra que hemos hecho.

Leire Arribas García

L’obra ha anat sorgint a partir d’idees de tots però principalment vam començar amb una idea del David. Ell ens donava unes pautes i nosaltres per grups feiem una petita escena a partir de les pautes. Entre tots triavem o una escena sencera o fèiem una barreja d’algunes idees de varies escenes. No sempre era així a vegades simplement el David gravava els veus de l’escena i ho triava ell mateix. Al final quan ja teníem el els directors assignats eles decisions ja depenien una mica més d'ells és a dir que tenien una mica més de pes  alhora d’escollir coses.

Fer aquesta obra m’he adonat de que el teatre no és només els minuts o les hores que dura l’obra, perquè sí que és veritat que al final el més important és com queda l’obra i en les persones que més ens fixem son els actors però crec que també s’ha de valorar la feina que hi dedica totes les persones que hi han darrere. A mi aquesta obra m’ha ajudat a perdre vergonya davant dels companys, encara que no sigui actriu en els assajos d’ara comparat amb els de principi de curs em sento molt més còmode. També m’està ajudant molt el fet de ser directora, perquè a mi sempre m’ha costat donar ordres i fent de directora vull millorar aquest aspecte, és a dir integrar-ho a una mica a la meva personalitat.

Bruna Hortal