Un dels factors determinants en l’aparició d’aquest estil a Itàlia va ser la pervivència de la tradició clàssica i les restes materials conservades per tot arreu. La invenció de la imprenta va facilitat la difusió dels escrits de l’Antiguitat i també la de les noves teories (artistes en debat sobre el que és bell), amb el consegüent debat Intel·lectual sobre cultura i art. 

San Lorenzo de Florencia tenia una funció litúrgica. Per això, des del punt de vista arquitectònic, la simplicitat distributiva dels elements constructius i l'ús de la geometria per ordenar regularment l'espai estan pensats per provocar una sensació de pau i l’equilibri al visitant. Les seves proporcions a escala humana reflecteixen el naixement d'una nova societat humanística que ha deixat enrere l'Edat Mitjana. 

La seva funció va ser que a l'any 1483, Leonardo va incomplir l’encàrrec de la Confraria de la Immaculada Concepció, no va pintar en l’obra els personatges que se li havien demanat, ni va respectar la data de lliurament de vuit mesos.

El litigi va durar 15 anys, un aristòcrata el va lliurar com a regal de noces. Leonardo es va veure obligat a pintar la segona versió, que avui s’exposa a la National Gallery

de Londres

Representa la troba de sant Joan Baptista i Jesús no surt a la Bíblia, sinó als evangelis apòcrifs. Maria i Jesús en la seva fugida a Egipte, es troben amb Joan al desert. 

La temàtica de l’obra és la mitología clàssica on trobem que n’hi ha dues versions sobre la cement de Venus Afrodita deessa de l'amor segons és i on va néixer l'escuma del Mar en el qual havien caigut els genitals d'Urà, castrat pel seu fill Cronos. En una segona versió, explicada per Homer, Venus va néixer al mar i és filla de Júpiter (Zeus) i Dione, deessa de la terra. No obstant això, el que BOTTICELLI representa en el seu llenc no és -com suggereix el títolel naixement de Venus, sinó la seva arribada a les costes de Citera després d'haver nascut al mar, tal com narra Homer en un dels seus relats. La deessa està acompanyada per les alenades de Zefir, el vent de l'oest, i d'Aura, deessa de la brisa, i és rebuda a terra per una de les Hores (estacions de l'any), que, per les flors del vestit, és identificada amb la Primavera, l'estació de l'amor. Les roses també s'identifiquen amb l'amor, i la petxina en qué és transportada la deessa, amb la fecunditat. 

 La Pietat és una representació de la Verge sostenint el cos mort de Crist després del davallament de la creu. Aquesta escultura va ser encarregada pel cardenal francès Jean Bilhères de Lagraulas el 27 d’agost de 1498. Miquel Àngel es permet representar una Verge molt jove per crear un símbol de puresa i bellesa idealitzada.Crist representa la naturalesa humana. Té una funció religiosa. La Pietat és una obra esculpida per Miquel Àngel que representa a Maria, en la falda de la qual descansa Jesús, i que destaca per la seva harmonia, moviment i el treball detallat dels cossos i de les vestimentes.

El tema és el programa iconográfic del quadre integra les figures dels representants més destacats de les arts liberals, de la filosofia i de les ciéncies, a manera de metáfora de l'esperit cultural del Renaixement. Organitzats en grups diferents, tots els personatges se situen al voltant dels dos grans filósofs de l'antiguitat clássica: Plató, amb el rostre de LEONARDO DA VINCI Aristotil. El primer, representant de l'idealisme, porta a la mà el seu llibre Timeu assenyala amb un dit el cel. Aristotil, representant de la filosofia empírica, porta un exemplar de la seva Ética i, amb el palmell de la ma girat cap avall, assenyala la realitat. S'hi representen també molts altres filòsofs i savis, entre els quals hi ha simbolitzades les set arts liberals: la gramática, la retórica, la dialéctica, la geometria, aritmética, l’astronomia i la música

Seguint els principis renaixentistes, PALLADIO va reprendre l'estil arquitectònic dels temples romans i el va aplicar a edificacions civils, iniciant així la recuperació de les antigues villes romanes, residències campestres luxoses allunyades de l'urbs desaparegudes després de la caiguda de l'Imperi Romà. 

Es diu que segons la mitologia grega, un oracle havia anunciat al rei d'Argos que un dia moriria a mans del fill de la seva filla Dánae, i  per aquest motiu va decidir tancar-la en una torre de bronze per allunyar-la dels seus pretendents. Tanmateix Zeus va aconseguir fecundar la jove princesa convertit en pluja d'or. D'aquesta unió va néixer Perseu, que, passat el temps, va matar accidentalment el seu avi amb un disc. En la representació del tema, TICIA elegeix el moment precís en qué Zeus, convertit en pluja d'or en forma de monedes, baixa damunt la jove des d'un núvol. Durant l'Edat Mitjana, el mite de Dánae va ser un símbol de castedat i,  alhora, un exemple de la concepció d'una verge per intervenció divina, fet que hom interpretava en relació amb la narració evangélica de l'Anunciació i la concepció de Maria. Pero, durant el Renaixement, el mite de Danae va recuperar el sentit paga i va esdevenir una temática molt popular entre els pintors, perquè permetia representar el nu femení. TICIA no en va ser una excepció, i va fer tres versions diferents del mateix tema. La funció d’aquesta obra és principalment decorativa. 

Aquesta escultura fa referència a una llegenda de la primitiva historia de Roma narrada per Plutarc a Vides (segle 1 d.C.) i per Tit Livi a Historia de Roma (59 a.C. - 17 d.C.). En aquests escrits s'explica com Ròmul, fundador de la ciutat de Roma, convida els habitants de les poblacions properes, entre els quals estaven els sabins, a una festa. Havia convingut que, quan fes un senyal, els romans raptarien les dones sabines solteres. Segons Plutarc, només s'endugueren una dona casada i no van cometre el rapte per llibertinatge, sinó per crear una alianca forta i segura amb els seus veïns gràcies al vincle matrimonial. En l'escena, Rómul rapta una sabina mentre el marit d'aquesta apareix vençut als seus peus. L'obra sintetitza la narració amb només tres personatges, contràriament a les pintures d'aquest tema amb un gran nombre de personatges, però aconsegueix transmetre igualment l'esperit dramàtic del rapte. 

I actualment està situat a l'Església de Santo Tomé, a Toledo.

El quadre el va encarregar Andrés Núñiez, capella de Santo Tomé, per commemorar el triomf en un judici contra la família del comte que no volia pagar els diners

que aquest hi havia debat a l'església. El quadre es va pintar dos segles després de la mort del comte. 

Descripció dels elements iconogràfics: Autoretrat del Greco, que no mira dins del quadre, i en primer pla, la figura del fill de l'artista Jorge (el mocador que surt del seu pantaló ho testifica, ja que porta la dada del seu naixement Domenico Theotocopuli 1578.) El rector de la capella sant Esteve presideix el sepeli. La part terrenal està unida a la celestial per un crucifix. Les creus dels cavallers dels ordes religiosos, el comte que es troba mort als braços del clergat amb la seva armadura d'acer forjat: Sant Esteve i Sant Agusti, com a màxims

representants de l'estament de l'Església porten riques vestimentes daurades, brodades en or, un tocat amb mitra, i el bàcul dels actes litúrgics.

Tipologies arquitectòniques: església, palau, vil·les suburbanes (cases de camp que s’utilitzen com a segona residència), hospitals, teatres biblioteques…

A l'escultura;

Es reprèn el cànon (nou caps) de proporcionalitat de finals del període clàssic grec, el contrapposto, la movilitat (no un marcat dinamisme), la naturalitat, l’expressivitat.Els temes són: hagiografies (vida de sants) i temes bíblics, el nu, temes mitològics. I les tipologies: retrats de bust, el retrat eqüestre, monuments funeraris, cantories, o simplement escultura amb funció decorativa.

Per últim a la pintura;

Els pintors representen el cos humà i els rostres de manera cada vegada més realista. Mostren interès per la natura i el paisatge, però sense el detallisme de l’escola flamenca. També mostren interès pel volum i la perspectiva. Estan obsessionats per la profunditat de l’espai, l’enquadrament de les figures i la simetria. Molta importància del dibuix

Temes: pintura religiosa i també temes pagans. I les 

tècniques: fresc i tremp. A finals del s.XV s’hi afegeix l’oli.

L’arquitecte rebutja les normes. I els conceptes d’harmonia, ordre i proporció són substituïts per la lliure juxtaposició dels elements arquitectònics. Tenen llibertat total. 

Per altra banda, l'escultura:

Segueix les línies clàssiques però amb una tendència clara al monumentalisme. Predomini de les línies corbes i de la forma serpentinata, que reforça el dinamisme. Tambe predomina l’escultura en marbre (Miquel Àngel: per forza di levare), utilització d’un sol bloc de material, amb un únic punt de vista òptim, el frontal.

I per últim la pintura;

En aquest període es consoliden algunes tècniques,com l’oli d’origen flamenc, i nous suports com el llenç. S’utilitza el clarobscur per definir el contorn de les figures (zones il·luminades i zones ombrejades), això farà que els pintors es qüestionin la perspectiva lineal i s’introdueixi la perspectiva aèria (Leonardo da Vinci, sfumato). Apareix la disputa entre el dibuix (Roma i Florència) i el color (Venècia).

Per tant en aquest context de crisi , la societat ha perdut l’optimisme, la confiança en l’home, en la raó, la ciència i en el progrés de la humanitat que caracteritzava el Renaixement, que és substituït per un pessimisme, una pèrdua de confiança en l’home que no es veu capaç de resoldre els seus problemes sense l’ajut de Déu.

L’Art Barroc neix d’una espiritualitat, és un art religiós, vinculat a Roma, els Papes i que defensa les noves normes de la Contrarreforma Catòlica contra el protestantisme sorgida al Concili de Trento.

L’Església , amb el nou estil, busca impressionar, emocionar, acollir al poble, fer propaganda de la fe catòlica que ha triomfat sobre els protestants. Vol despertar entre el poble una devoció, un fervor religiós que el reconforti de les seves angoixes, els seus dubtes i l’ajudi a superar la por a la mort, tan freqüent entre ells. És per tant un art teatral. Aparatós, exagerat, dramàtic, fastuós, recarregat que busca la fascinació i l’admiració del poble.