Els primers símptomes d’aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l’impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d’aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia (Belle Époque); intent de destruir l’art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d’expressió i d’assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij)—, actitud que persistí fins el 1929; incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d’avantguarda, iniciats cap a l’any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments concrets com l’anomenat teatre de l’absurd o en l’obra d’autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert).