Es parla de les cues que fa la gent per poder aconseguir una mica de pa o d’aliments, de la fam que hi existeix a la ciutat i d’un creixent malestar entre el poble. Les meves criades em comenten, a l'orella, sobre la misèria que pateixen els més pobres i les classes més baixes, i això em desconcerta una mica. Com pot ser que el nostre Imperi, tan gran i ric, i amb tant de prestigi, no pugui garantir el benestar de tots els seus súbdits?

A la cort, encara que tot sembla estar com sempre, es nota una mena de tensió. Els murmuris d'insatisfacció s'intensifiquen, és evident que alguna cosa està canviant. Potser el nostre món ja no està tan protegit com pensava que ho estava, i m'estic emportant una decepció. I, per primera vegada, penso que allò que abans semblava impossible, potser ja no ho sigui.

Les meves criades parlen de la revolució, continuen parlant-me amb por sobre el que està passant, i encara que moltes persones dels alts rangs ho tracten de minimitzar, sento que aquesta onada de desobediència no és passatgera i que serà més que simples protestes de la gent. L'exèrcit també sembla dividir-se, i alguns soldats estan deixant de donar suport al Tsar.

M'horroritza la idea de perdre l'ordre i la seguretat que hem conegut i hem tingut fins ara, però alhora no em puc evitar preguntar-me si el poble no té la raó. La violència és l'única forma de canvi? Doncs no ho sé, ara mateix em sento atrapada entre la por i la incertesa del que està passant, sense saber si el que està passant és inevitable o en realitat és just. Els carrers, plens de banderes vermelles, semblen pressentir que alguna cosa gran està per succeir.

Els meus pares estan desconcertats igual que nosaltres, ells són incapaços d'entendre tot el que està succeint. Mentrestant, els carrers s'omplen de soldats i treballadors celebrant el que consideren una victòria per a ells, però a parer meu tot el que representava l'ordre que hi havia abans s'està enfonsant sense nosaltres res a fer i d'un moment a l'altre, avui dia la por s'ha apoderat de mi.

Encara que alguns ho veuen com l'inici d'un futur millor, per mi és la pèrdua dels meus privilegis. La noblesa, la tradició, el tsarisme... tot això està desapareixent. Sento una incertesa sobre el que ens depara el futur, i no em sento identificat amb els revolucionaris, em fan por els canvis. No puc evitar de preguntar-me què serà de nosaltres quan s'estableixin.

De vegades em pregunto si tot el que vam perdre realment va valer la pena o no. Les esperances d'un canvi que poguessin portar prosperitat s'esvaeixen entre el caos, i la revolució, en lloc de portar llibertat, ha donat pas a un nou tipus d'opressió. La Rússia que coneixíem, plena de tradicions i certeses, sembla haver desaparegut del tot.

Encara que alguns celebren la victòria del proletariat i la caiguda de l'aristocràcia, jo no puc deixar de sentir que el tradicional s'ha perdut. El futur de Rússia és incert, i, encara que ara se suposa que hi haurà igualtat, no puc deixar de sentir que continuem trobant a faltar tot el que hem perdut. L'esperança d'un futur ha desaparegut millor, i el que ens ha deixat aquesta revolució són milions de preguntes sense resposta.