Sopa de Cabra és un grup de rock català (també podria considerar-se pop-rock ja que les seves són cançons força melòdiques), originat a Girona, que va començar l’any 1986 i avui en dia segueix treballant i fent música, després d'un llarg descans. Els components del grup són: Gerard Quintana (cantant), Josep Tihó (primer guitarrista), Joan "Ninyín" Cardona /Jaume "Peck" Soler (segons guitarristes), Francesc "Cuco" Lisíc (baixista), Pep Boch (baterista) i Julio Lobos/Eduard Font (teclista).
Al llarg de la seva carrera discogràfica han publicat disset albums amb diverses versions de cadascun, l’últim dels quals (“Cercles”) va ser realitzat l’any 2015.

La cançó El far del sud és una cançó publicada al disc "Nou" el 1998, escrita per Gerard Quintana, el cantant del grup.

buscant un somni, fugint del dolor,

Entrant pels ulls va sentir mil espurnes,

Aquella història va canviar-li el món.

Va perdre-ho tot, la partida i la vida,

Cada ciutat li esmicolava el cor,

Només el far de sud ella es mira,

Segueix la flama fins que res no es mou.

I empeny el sol tan bruna, tan forta i prohibida

I es descorda la brusa, el seu cos un somriure viu.

Et donaria amor si poguessis tornar-me'n

Et donaria amor si ens poguéssim mirar

Et donaria el món si poguessis parlar-me

Ho donaria tot si et pogués estimar.

Tantes nits va pagar per tenir-la

Tantes excuses per anar tot sol,

Però cada cop amb un plor la perdia,

La llum s'apaga quan la sort es pon.

I el seu record s'estima en ciutats adormides,

I somia fins l'alba el seu far sense vida trist.

Et donaria amor si poguessis tornar-me'n

Et donaria amor si ens poguéssim mirar

Et donaria amor si volguessis parlar-me

t’ho donaria tot si et pogués estimar.

Tremolant poc a poc surt del cine,

Sessió de nit avui ja és l'últim dia,

S'endú el cartell, arriba a casa i l'espia,

L'Habitació es transforma en un mon nou.

I li escriu cent mil cartes la busca i viatja,

I el seu centre s'escapa perd l'ordre i la casa.

I apaga el sol tan bruna, tan feble i prohibida

S’enfonsa en les ombres, el seu cos un somriure viu.

Et donaria amor si poguessis tornar-me’n

et donaria amor si pogués ser veritat

et donaria el món si poguessis parlar-me

t’ho donaria tot si et pogués estimar.

Et donaria amor...

no sóc un dels teus amants

però creuo l'Himàlaia per tu

i robaré dotze diamants,

un per cada lluna plena

Per tu

jugo a daus amb el perill

Ballo sobre lava per tu

aguantaré tota la nit 
sense dormir

El que jo vull és cantar-te fins que arribi l'alba

tornar-me a embriagar amb el teu perfum

mentre a fora el món va donant voltes

I riure fins que ens falti l'aire

memoritzar els racons del teu cos nu

tan fora del comú

Per tu

no seré mai un esclau

però guanyaré la guerra per tu

i lluito fins l'últim assalt amb les apostes en contra

Per tu

atrapo bales amb les dents

i domaré les feres per tu

accelero sense frens,
 de zero a cent

Més enllà més amunt jo voldria seguir-te

Més enllà més amunt al costat més salvatge

Tu fas que el temps s'aturi,

Tu fas que el nord es torni sud,

Nomes tu tombes tots els murs.

 

Tu fas fugir les penes,

Tu fas que tot tingui un sentit,

Fas que s'encengui aquesta nit.

 

Si estic amb tu sento que cada demà serà millor que ahir.

Fas que les nits s'allarguin hores i

hores, i que els dos cremem per
dins(Va al vers de dalt, no hi cap)

Somiem fent ballar les estrelles al nostre compàs.

 

I es que tu fas que allà a l'Antàrtida hi hagi un clima tropical.

Només amb la mirada enderroques qualsevol imperi medieval.

Un somriure pot acabar amb els pitjors dels meus mals.

 

Tu seràs la tempesta

Que s'endurà la por

I que mai més tornarà,

Seràs la meva sort.

 

Tu seràs la conquesta

Dels dies que vindran,

I seràs aquelles les nits

Que mai hem oblidat.

 

Tu fas que el temps s'aturi,

Tu fas que el nord es torni sud,

Noms tu tombes tots els murs.

 

Tu fas fugir les penes,

Tu fas que tot tingui un sentit,

Tu fas que s'encengui aquesta nit.

 

Tu fas d'un dilluns un divendres, fas brotar flors al desert,

Fas reflotar el Titanic un altre cop perquè destrossi l'iceberg.

Fas que 365 dies l'any siguin com primavera.

 

I és que ta-ta-ta tan sols tu ets capaç d'escalfar el meu hivern,

Tu em fas pecar i després m'arranques de les portes de l'infern,

I si estic amb tu m'és igual que perdem l'últim tren.

 

Tu seràs la tempesta... 

El tòpic més significatiu és el de l'amor com a desig, com a cosa no recríproca i com a fantasia.
La base de les poesies trobadoresques és l'amor impossible, com a somni, com a : que passaria si... 

A aquesta segona cançó hi identificem el que sent l'autor  (el trobador)en vers a l'estimat o estimada. A la major part de poesies trobadoresques es parla sobre el que l'enamorat sent. Aquesta cançó és tota l'estona exemples d'això.

Deixant de banda la tornada, s'identifica clarament una rima consonant. Ex:amants-diamants;dents-frens-cent.
La tornada no hi té una rima tan clara; a la primera estrofa no hi ha i a la segona n'hi ha una: Nu-comú. És una rima assonant.
En el referent a la mètrica, cada estrofa (tret de la tornada) comença amb un bisílab: Per tu, acompanyat de 4 versos d'entre 7 i 9 sílabes (tret del que dona pas a la tornada). Aquesta, com que el format no deixava, hi ha estrofes mal col·locades. En comptes de 6 versos, són 3. No hi ha rima.

Hi ha una estrofa de la cançó que es repeteix varies vegades en la qual el noi somia tot el que li agradaria fer amb ella i el que li agradaria que ella sentís per ell. Està tan boig i enamorat que per demostrar-li a la seva amant li diu que és capaç de matar-se. 

La cançó té un punt d'esperança 

i aquest és el motor que fa que el noi segueixi boig per aconseguir estar amb ella mentre li escriu cançons sense rendir-se. 

si el nostre cor no fos culpable d'haver-nos fet tant mal.

Si només amb un somriure 
tot s'hagués resolt,

si les bases del conflicte 
no fossin qüestions d'amor.

Si tu i jo no fossim sempre partidaris de dir no

a totes les bogeries que venen de l'altre món.

Si la terra no fos plana,
si aquest somni fos finit,

et diria que t'estimo en la foscor.

Torna'm les paraules de les mans

que són les importants,

que amb els seu joc ens farem grans.

Torna'm aquelles ales de l'amor,

l'essència d'un sol cor,

junts serem sempre molt més forts.

Potser mai vam ser tan nobles 
per cridar-nos sense por,

un candau a cada orella 
per donar-nos la raó.

Però demà podrem parlar-nos cadascú des del seu lloc,

que tinc ganes d'estimar-te 
i que m'estimis tal com sóc.

Si tu i jo no fossim sempre partidaris de dir no

a totes les bogeries que venen de l'altre món.

Si la terra no fos plana, 
si aquest somni fos finit,

et diria que t'estimo en la foscor.

Torna’m les paraules de les mans

que són les importants,

que amb el seu joc ens farem grans.

Torna’m aquelles ales de l’amor,

l’essència d’un sol cor, 

junts serem sempre molt més forts.

Trencar la barrera del so

per trobar la manera

de viure sense tenir por 

a la vida mateixa.

Trencar la barrera de so…

Per viure sense tenir por!

A la primera estrofa, el segon vers  ("si obeissim els de dalt") és una metàfora que es refereix a si obeissin "els que manen", però no ho fan... I en trobem una altra a "si el nostre cor no fos culpable d'haver-nos fet tant mal" volent dir que els sentiments els han ferit emocionalment.

Seguidament, trobem dues hipèrboles a la segona estrofa com "a totes les bogeries que venen de l'altre món" (ja se suposa que una bojeria és una cosa que vé de l'altre món) o "si la terra no fos plana" (i no ho és). A continuació, doncs, diu que, si tot això fos o no fos així (i ja hem vist que eren coses molt evidents) li diria, l'un a l'altre, que l'estima en la foscor, per tant aquests recursos serveixen per remarcar la dificultat en la que es troben.
A la tornada hi ha més metàfores com "les paraules de les mans", "aquelles ales de l'amor", com si estigués reclamant o demanant que voldria estar igual d'enamorat que com ho estava abans.
La cinquena estrofa conté una hipèrbole ("un candau a cada orella") que parla sobre l'orgull d'aquestes dues persones per admetre o no coses que senten l'una per l'altra, un amor-odi constant, però que al cap i a la fi és amor.
I per acabar, "la barrera del so", una metàfora que simbolitza altre cop possibles obstacles que hi ha entre ells, i trencar-la (realment hi ha amor) per poder, si més no, seguir endavant.