El llibre titulat “El club de la cistella” escrit per l’autor Àngel Burgas ens explica que una xiqueta que es diu Martina que per al seu cumpleanys la seva germana Sonia li dona el diari del passat club que van fer ella “L’anticlub”. La Martina la primera idea que va tenir va ser formar un club amb els amics de la seva classe. A l’hora de formar un grup va tenir uns quants problemes no sabia en qui formar un club, li van descobrir el diari de “L’anticlub” que un principi no ho tenia de saber ningú, a l’hora a les reunions no s’aclarien però ho va aconseguir. Les reunions les feien a l'hora del pati a baix de la cistella o un dia hi van fer al bany dels noies i van tindre problemes perquè els van pillar els mestres i si no quedaven a una casa però sempre acabaven en problemes xafan coses, pegan-se... El primer conflicte que van tindre va ser que li va pegar la bronca a l'Enric quan la culpa no era seva i hi van poder soluciona. L'altra cosa que van tindre que aclarir va ser en Harry no es sentia molt be gracies a unes tonteries i es va poder soluciona i va tornar a la normalitat.

L'avia de la Pajarica tambe veia espirituós, un dia l'Iker va anar a casa seua va entra al quarto i va fer màgia negra però lo que li va fer es mes mal per dins del cos i després no es podia cura, sol hi havia una manera duen tres vegades al dia una paraules així li passaria tot lo de veure espirituós i no era una manera de curar encara era pitjor. L'únic que van conèixer de l'avia de la Pajarica va ser una poca-vergonya.

A la Martina per mala sort li va tocar fer de Verge Maria al teatre de l'escola per al pessebre, l'única cosa que sant Josep era en Pau de segon. Quant els hi va tocar als de la ESO anar a veure el pessebre la gent van començar a riure però seu va passar be.

- Vols sortir amb mi? -em va preguntar.

-Sortir?

- Vull que siguis la meva xicota.

Em vaig quedar de pedra. Mai no m'havia preguntat cap nen si jo volia ser la seva xicota, i menys encara un nano a qui gairebé no coneixia. Me'l vaig mirar fixament per comprovar que o estigués fent broma.

- Però si no ens coneixem de res!

- I què? Si sortim junts i ens convertim en amants, ja ens anirem coneixent, no et sembla?

- Tu estàs sonat, nen!

En Pau mantenia quella conversa com si fos la cosa més natural del món, com casi si em preguntés si havia fet els deures de català o si m'agradava la vedella amb bolets. No posava cap cara estranya, ni tremolava, ni es mostrava insegur o avergonyit. Quant li vaig dir que estava sonat, ell va encongir les espatlles i vam continuar caminant.

- No hi fas res. Algun dia em diràs que sí.

és un noi de primer d’ESO que sempre va detras de les noies i se fa molt el xulo.