Orgullosa de la meva imatge em distrec un instant que ha estat massa llarg, i et veig desaparèixer un dia més, motxilla a l'esquena, sense temps per dir-te que jo seré aquí quan tornis, detinguda en el meu món de cristall, per mostrar-te sempre el millor de tu.

Avançant cap al nord en la vida esgarriada d’aquest il·lustre membre dels anàtids anserins, es troba tota una civilització d’animals llegendària, esquitxada -mai millor dit- de merda de cigne i escorça verda de llacuna eutrofitzada. Es tracta d’una expressió banal, “escorça d’estany o de llacuna”, una que s’ignora fàcilment, però que si es mira més de prop, s’acaba convertint ràpidament en una "sopa verdosa d’algues pudentes". Els cignes mengen herbes, càrex i liles d’aigua, cadascuna d’elles repletes d’algues llefiscoses. També mengen exquisits insectes, cargols i gambetes fresques -de Dénia o de Palamós, què us penseu!- si en tenen a la vora.

La pudor d’estany tampoc no ajuda: algues en descomposició, merda de cigne, merda de peix, merda de granota, mitja llauna de cervesa d’algun adolescent fotut, plàstic, residu fotosintètic, un preservatiu, més algues, bombolles permanents, fragments d’hexàgon alliberats de la seva corresponent pilota de futbol, ​​diversos cadàvers d’artròpodes… Tots lligats al cigne en un estúpid viatge “sura que suraràs” travessant el seu Mar Menor particular.

Els cignes mengen capgrossos. Un cigne deglutirà escoles senceres d’amfibis larvaris. Què dic escoles! Instituts de quatre línies! Els processarà i els farà cagar, i de vegades s’asseurà a la merda o s’hi passejarà per sobre. I aquí estem!. Qualsevol persona que afirmi que un cigne és una criatura majestuosa i noble no ha vist mai un cigne de ben a prop.

Els cignes us atacaran sense pietat si us acosteu a la cria o al seu niu, o si esteu intentant mantenir una conversa amb la seva parella. Han posat punts en els seus becs, que s’assemblen a les dents, però en realitat s’assemblen més a la serra de mà d’un lampista. Si intenteu fer una foto del cigne, a una distància imprudent, de ben segur us mostrarà les bondats del seu bec. Massa atenció excita a un cigne. Poca atenció et pot costar un ull, mitja orella o una semi-castració immediata. El cigne té el coll llarg per arribar, amb un moviment ràpid i precís, a qualsevol apèndix susceptible d’ésser arrencat d’una mossada. No dubteu, ni un sol instant, que us donarà un cop de peu fàcilment fins a l’alçada de la cintura. El cigne et mossegarà i esgarrarà la teva carn (recordeu allò de la garra?) amb les seves potes, amb el bec o amb els esperons ossis de les seves enormes i poderoses ales. I ho farà amb la facilitat amb què un estudiant desconnecta d’una classe d’Història.

Els cignes s’uneixen per a tota la vida, que potser són deu o quinze anys humans. Algú va trobar un cigne una vegada i en tenia vint-i-quatre. Probablement havia estat aparellat de per vida, amb una única parella, la qual cosa va fer que tothom en parlés als diaris, a les xarxes i notícies d’àmbit estatal. Un octogenari, amb la llibertat que proporciona l’experiència vital i el bolquer diürn, va encertar a assenyalar que aquest cigne ni tan sols era prou gran per tenir hipoteca d’una casa pròpia i, que per estar en boca de tothom, ja podia ser-hi per una qüestió de promiscuïtat, que sempre dóna més joc i resulta més cinematogràfic. El cigne encara no coneixia la vida suficientment com per hiperventilar en silenci al seu llit, llegint literatura eròtica per a cignes, d'aquella que es llegeix amb una sola mà. El cigne no tenia llit. El cigne era massa estúpid per tenir un llit i si ho fes, de ben segur ompliria el llit de merda de cigne.

Fins avui això és tot sobre els cignes.

David R.

  

Diu l’Emma que recordar és tornar a viure. Recussiro, doncs, entre pensaments i em decanto per camins de l’oest. Obro el calaixet xilè i l’aire s’omple d'olors a coriandre, a marraqueta calenta, a pastís de choclo i a piure. Olors de curanto sorgit de la terra, de chimichurri i de mate. De tardes de pluja i sopaipilla.

 

Acluco els ulls i em deixo portar. El cel es tenyeix de vermells i Collegats, a pleret, va esvaint-se. La Geganta es va fent mar, es fa oceà i es fa Pacífic. Quina posta de sol i quina badia! La Geganta dorm com un soc i ni s’adona que ja l’he deixada, que som a Valparaíso.

 

Paro compte no caure i em disposo a resseguir els teus racons, com si fos ahir. Valparaíso són carrers trencats i casetes de colors, places enceses de vida i gossos escarransits de misèria. És roba esparracada pel vent i nenes uniformades amb trenes. Valparaíso és història d’amor inacabada, canalla fent volar estels, cambuletes a la sorra. És un tarrabastall de sorolls i és “Sebastiana”, refugi del poeta Neruda. Són grafits enfilats i carreteres impossibles. Crits de mercat, botzines de vaixell, ascensores centenaris… 

 

Valparaíso mira al mar, infinit, sempre avesada a ell, abraçats en aquest vaivé que tot ho porta, que tot s’ho emporta.  

 

El caliu del foc ve a retrobar-me i obro els ulls. Tot és quiet. Ha començat a nevar, per fi...