2/10/18

Nom científic: Paracentrotus lividus

Nom comú: 

Eriçó de mar (català)

Erizo de mar (castellà)

Itsas arrainak (euskera)

Sea ​​urchin (anglès)

Oursin (francès)

Seeigel (alemany)

ウニ (japonès)

 

Taxonomia:

·       Regne: Animal

·       Fílum:   Echinodermata

·       Classe: Echinoidea

·       (Superordre: Echinacea)

·       Ordre:  Camarodonta

·       Família: Parechinidae

·       Gènere: Paracentrotus

·       Espècie: Paracentrotus lividus

Descripció: 
Espècie d'eriçó de mar que té la closca rodona i bastant aplanada. Es reconeix per les seves espines llargues, llises i robustes, que apareixen en files longitudinals. La coloració va des verd fosc, marró fins al porpra. Cada placa ambulacral té cinc o sis parells de porus disposats en arc. La boca té un aparell mastegador nomenat llanterna d'Aristòtil, amb 5 dents molt potents. La boca i l'anus estan en extrems oposats.

 

Alimentació: 
És heteròtrof i herbívor i s'alimenta d'algues del voltant de la cavitat on viu i de les seves espores. Es cobreix amb aquestes o amb petxines per protegir-se de la llum intensa. Es desplacen per les roques a una velocitat d'1 metre al dia per alimentar-se, i tornen al seu punt de descans a la pedra.

Hàbitat: 

Estès per tota la Mediterrània, fins a les Canàries, Açores i Nord-oest de l'Àfrica, i al nord, fins a les illes Anglo-normandes. Es troba en fons rocosos i prades marines, en zones més o menys il·luminades. Ocupa cavitats profundes i rodones a la pedra calcària, o en roques toves, que engrandeix en créixer. Excava forats a les roques toves per protegir-se dels corrents utilitzant les seves dents de ràpid creixement. Es defensa del seus depredadors com llagostes, crancs, i alguns peixos gràcies a les seves espines.

 

Reproducció: 

Els eriçons tenen reproducció sexual amb fecundació externa. Algunes femelles de l’espècie poden recollir els ous fecundats i protegir-los al seu interior.

 

Els eriçons de mar són comestibles i molt utilitzats en plats culinaris. Tenen un alt contingut en proteïnes, ferro i iode i un baix contingut en greix.

Nom científic :

Nom comú :

E. coli

Taxonomia :

Regne : Bacteri

Tall : Proteobacteria

Classe : Gammaproteobacteria

Ordre : Enterobacteriales

Família : Enterobacteriaceae

Gènere : Escherichia

Espècie : E. coli

Descripció :

És un bacteri de forma tubular, amb flagell i micropels.

Habitat :

Viuen a la part més baixa dels intestins dels animals de sang calenta, incloent-hi ocells i mamífers i són necessaris per a la correcta digestió dels aliments.

Nutrició :

Un equip de científics russos ha descobert que aquest bacteri és capaç de sobreviure a base de lactosa, fet que suposa una novetat.

El E. coli s'alimenta sobretot de la glucosa que els nostres cossos reben de carbohidrats complexos que es troben en pèsols, mongetes, grans integrals i vegetals. Però també es poden alimentar de la lactosa, que es troba en els productes lactis. Bàsicament el que passa és que el bacteri és capaç de transitar entre la glucosa i la lactosa.

Reproducció :

Es asexual i la seva reproducció és ràpida i els clons o bacteris són genèticament idèntics.

Curiositats :

Actualment es considera que l'E. coli és l'organisme model i per tant l'ésser viu sobre el que se'n té més coneixement biomolecular. A més a més, gràcies al seguit d'eines desenvolupades al voltant de la seva bioquímica ha demostrat ser altament manipulable al laboratori.

Alex Pretel Navarro

3/10/18                         

Tuber melanosporum

Tòfona negra (català)

Trufa negra (castellà)

Black truffle (anglès)

Truffe noire (francès)

Tartufo nero (italià)

Mávri troúfa (greg)

Svart tryffel (suec)

.      Regne: Fungi

.      Fílum: Ascomycota

.      Classe: Ascomycetes

.      Ordre: Pezizales

.       Familía: Tuberaceae

.       Gènere: Tuber

.       Espècie: Tuber melanosporum 

Té l’aspecte d’una mena de patata, de dos a vuit cm, irregular, d’un to bru rogenc o gairebé negre, amb berrugues de forma poligonal, cobrint tota la seva superficie. Quan es talla s’aprecia la gleva, d’un blanc grisós de jove que, quan envelleix, s’enfosqueix i fa ressaltar una retícula de venes blanques.

No hi ha molta información sobre el com s’alimenta.Però si és un bolet comestible excel.lent, dit el diamant de la cuina pels francesos, que van incorporar-la com a condiment (especialmente la famosa tòfona de Perigold) en el seu sofisticat repertori culinari, des de fa molts anys. També es fa servir per a aromatitzar conserves i embolits, com la coneguda botifarra catalana trufada.

La tòfona fa 25 anys que viu un retrocés important als boscos mediterranis. Aquest fet és degut a la suma de diversos factors, tan antròpics com naturals. És una espècie d’hivern que es trova des del novembre fins al març i que es cerca amb l’ajut de gossos ensinistrats, que les descobreixen mercès a la seva penetrant aroma.

Una de les claus per l’establiment d’una tofonera productiva és l’elecció de plantes joves el sistema radiclar de les quals estigui completament infectat per la tòfona negra. D’aquesta manera, i amb la plantació, s’inocularà el terreny amb el miceli de tòfona. Si el medi ambient és adequat i no existeix competencia d’altres fongs micorizògens, la tòfona colonitzarà la parcel.la ràpidament.

La tòfona negra és un producte molt apreciat y un exemple pot valer fins al 1000-1200 euros/kg

Descripció:
Esponja massiva, normalment globosa, de consistència elàstica i superfície reticulada. La mida oscil·la entre 10 i 25 cm de diàmetre. Els òsculs són de grans dimensions. L'esquelet està format per fibres primàries i secundàries, lliures d'inclusions en què de vegades poden aparèixer algunes espícules. El color és negre. Viu sobre fons verticals i horitzontals, entre 4 a 40 m.

Alimentació:

 Sobre la seva superfície és freqüent observar nudibranquis del gènere Trapani, que s'alimenten dels endoproctos que la cobreixen en determinades èpoques de l'any.

Hàbitat:

- Atlàntic: Golf de Guinea, Cap Verd, Açores, Canàries, Madeira i Aigües europees fins al Mar del Nord

- Mediterrani: Occidental i Orienta

Reproducció:
Es reprodueixen asexualment i sexualment. Donada la potencialitat total de les seves cèl·lules, totes les esponges poden reproduir-se asexualment a partir de fragments.Els espermatozoides es formen a partir de coanocitos, quan tots els d'una càmera pateixen l'espermatogènesi i originen un quist espermàtic. Els òvuls a partir de coanocitos o de arqueocitos i s'envolten d'una capa de cèl·lules alimentàries o trofocitos.

Curiosotats:
Hi ha unes 9000 espècies d'esponges al món, de les quals només unes 150 viuen en aigua dolça.

Nom científic:
Citrus aurantium

karaka (maorí)
.橙  ( chino tradicio)

.

(arabe)البرتقالي

.   Regne:  plantae

.   Classe :  magnoliopsida

.   Ordre :  gereniales

.   Família :  rutaceae

.   Sub família:  citroideae

.   Gènere:  citrus

Arbre sempre de color verd, de 4-6m d’altura, de copa rodona i a vegades amb espines a les seves branques. Les seves fulles son simples ,de 7-10 cm de longitud i molt aromatiques quant es xafen. El rebet sol tenir dos ales ,a vegades en forma de cor.
Els fruits son arrodonits , de 7-10 cm de diámetro, amb una pell gruixuda , rugosa y ataronjada quant son madures (taronges) 

 originari del sud-oest asiatic. A sigut extes per els arabs en tot el litoral mediterrani desde el sigle x.

Es reprodueixen per llavors. Es important sembrarles recién collides del fruit , ya que si es secan perden poder germinatiu.

Es un arbre originari d’asia. En el mediterrani es cultiva per aprofitar el seu fruit , asobre de ser fonamental en parcs de pobles i ciutats.

Serveix per aprimar-se mes facilment ja que redueix les grasses saturades

Nom comú:
Català: Escanyapolls
Catellà: ciervo volante
Anglès: stag beetle
Euskera:  Arkanbelea
Alemany: Hirschkäfer
Japonès: カブトムシ
Rus: жук-олень
Taxonomia:

És el coleòpter més gran d'Europa. Presenten un notable dimorfisme sexual: els mascles són més grans que les femelles i presenten mandíbules molt desenvolupades. Encara que tinguin unes mandíbules tan prominents són massa febles per fer cap mena de mal. La seva mida oscil·la entre els 3 i 9 cm els mascles i els 2,8 i 5,4 cm les femelles.

Habitat:
Està associat a boscos caducifolis, no necessàriament de Roures, com se sol creure.

Alimentació:
Les larves s'alimenten de fusta en estat de descomposició,  mentre que els adults ho fan de saba o fruita.

Reproducció:
La posada es compon d'uns 20 ous d'uns 3 mm de longitud, els quals eclosionan a les dues o quatre setmanes donant origen a les larves.

Curiositats:
La grandària final de l'adult depèn de la qualitat de la fusta de la qual s'alimenta la larva i de la seva abundància.

Pol Ussetti Rius 

2/10/18 

Nom científic: Boletus edulis 

Nom natural: 

Cep (català) 

Cepa (castellà) 

Cepa (anglés) 

Steinpilz (alemany) 

Cepa (francès) 

Cepa (portuguès) 

Tensio (vasc)

 

Regne: Fungi 

Classe: Agaricomycetes 

Ordre: Boletales 

Família: Boletaceae 

Gènere: Boletus 

Espècie: edulis 

Descripció: 

Te un barret  de color bru i pot tenir tonalitats rogenques o fins i tot blanques, cutícula viscosa amb la humitat i el fet que quedi marcat amb un ribet blanc, fa que es pugui diferenciar d’altres bolets. El barret pot arribar als 30cm de diàmetre. La part inferior és esponjosa i fàcilment desprendible de la cutícula, a l’inici blanca per acabar tornant-se groguenca i tirant a verd al pas del pas del temps. 

El peu és blanc i ample a l’inici, i tendeix a estirar-se en la maduresa pot arribar als 20 cm 

 

Són heteròtrofs. Els ceps impulsen el sistema de defenses, estimulen l'activitat  cerebral i, pel seu alt contingut en iode, revitalitzen l'organisme. 

 

Sol trobar-se en una gran varietat hàbitats, especialment en boscos d'alta muntanya, en pinedes, castanyedes , així com en i fagedes, generalment sobre sòls silícics i àcids d'Europa i Nord d'Àfrica. Fructifica a finals de l'estiu i a la tardor, entre els mesos setembre i novembre. Normalment creix en grups de diversos exemplars més o menys dispersos. 

 

Es reprodueixen asexualment. Es reprodueixen asexualment mitjançant espores , també, per ruptura del miceli que pot ser transportat a altres llocs de diferents maneres, per exemple, mitjançant insectes i altres animals. 

 

Es pot arribar a confondre amb bolets comestibles d’ alta qualitat, com ara: el sureny, sureny fosc o el bolet reticulat. 

O també amb un bolet tòxic: el camaleó vermell. 

Classe: Insecta
Ordre: Hymenoptera
Família: Apidae
Gènere: Apis
Espècie: A. mellifera

Descripció:
Insecte HIMENÓPTERO de la familia del ÀPIDS.
L'abella adulta és de color bru , té una grandiosa de 1'5 a 2
cm. El cos, recobert de pèls,
està dividit en tres parts ben
diferenciades: cap, tórax i
abdomen, i proveït d'un parell
d'antenes que tenen la funció
olfactiva

Hábitat:
Les abelles viuen en grans grups al rusc, que és com un petit poble. El rusc està format per bresques, que són agrupacions de moltes cel·les

Alimenticio:
Les abelles són insectes himenòpters voladors de la familia dels ÀPIDS que s’alimenten de pol·len i néctar de les flors a partir del cual elaboren la mel.
Reproducció:
Les abelles són ovípars, neixen d'ous que els pon la reina. Quan la reina pon els ous, no mesuren més de 3 milímetres de llargada. Les abelles invocadores, encarregades de mantenir una bona temperatura

Curiositats:
Les abelles están en perill d'extinción.

 

Nom científic:
 Rubus ulmifolius 

Esbarzer (castellà)

Zarzamora (castellà)
Blackberry (anglès)

Βατόμουρο (grec)
Ежевика (rus)

Taxonomia:
 ·  Regne: Plantae 
 ·  Fílum: Magnoliophyta
 ·  Classe: Magnoliopsida
 ·  Ordre: Rosales
·  Família: Rosaceae
 · Gènere: Rubus 

· Espècie: Rubus ulmifolius 

Una planta de tiges llargues, robustes i amb forts agullóns amb forma de falç. És perenne semicaducifoli, les fulles són molt variables normalmente amb de 3 a 5 folíols dentats de color fosc i glabres, a la part de dalt, i amb pèls blancs a la part de sota. Les flors, rosades o blanques, están agurpades en ramells i apareixen del fi de la primavera fins a començ d’estiu i són aprofitades per les abelles per a fer una mel molt apreciada.

S’alimenta de la llum del Sol, H2O, Co2 i sals minerals. 

Es reprodueix de forma sexual i asexual, les abelles pol·linitzen les plantes, fent que produeixin flors, després aquestes flors fan les mores. També es poden reproduir amb l’ajuda dels humans, tallant una de les tiges y replantar-le en algun lloc. 

L’esbarzer és originari d’Europa on està ampliadament distribuida. A més d’estar present de forma natural en el nort d’Àfrica i el sur d’Àsia. En Amèrica i Oceania amb funestes coseqüencies, és més freqüent en camins i boscs.


Altres curiositats:
 L’esbarzer és una planta molt invasiva i és molt resistent a les temperatures, pot situar-se desde el mar fins a més de mil metres d’altura. Encara que prové d’una planta silvestre, és posible cultivar-la, la mora pot lluitar efectivament la diarrea i la gastroenteritis, quan els fruits estan madurs, tenen un alt contingut de vitamina C, també pot desinflamar i pot protegir la pell. 

 • Regne: Plantae

 • Fílum: Bryophyta

 • Classe: Bryopsida

 • Ordre: Dicranales

 • Família: Leucobryaceae

 • Gènere: leucobryum glaucum

 • Espècie: Leucobryum 

Molsa que forma coixinets de forma gairebé circular, de 10 a 20 cm de diàmetre, amb els caulidis estrets, glaucs, de 3-15 cm d'altura. Els fil·lidis tenen fins a 10 mm de longitud, erectes, de vegades una mica calvados, còncaus en la seva meitat inferior, amb la base ampla i enverinadora, que es fa bruscament estreta en una llarga làmina acanalada que està formada gairebé exclusivament pel nervi, que presenta, en secció transversal diverses capes de cèl·lules; a l'interior un estrat intern de clorosis que apareixen envoltats d'halitosis morts, que tenen com a funció acumular aigua, igual que en les molses del gènere Sphagnum; el marge té una vora diferenciable que està format entre 5 i 8 files de cèl·lules hialines. Es multiplica generalment de forma vegetativa mitjançant fil·lidis i caulidis. Al costat de mascles nans apareixen algunes plantes masculines de mida normal; l'esporòfit és semblant al de Dicranella, però és poc freqüent.

 S’alimenta de llum solar i de aigua.

Hàbitat:

Reproducció:

Realitza totes les funcions vitals excepte les reproductores.

Curiosotats:

Pot arribar a acumular fins a 15 vegades el seu pes sec en aigua, formant de vegades boles de molsa.

Nom científic: Lactarius deliciosus

Nom comú:

Níscalo (castellà)

Pinetell (català)

Saffron milkcap (anglès)

Edelreizker (Alemany)

Regne: Fungi

Fílum: Basidiomycota

Classe: Agaricomycetes 

Subclasse: Incertae sedis

Ordre: Russulales

Família: Russulaceae

Génere: Lactarius

Espècie: Lactarius deliciosus

Descripció:

El seu barret té una mida de 5 a 15 centímetres de diàmetre. El peu, de color blanc puntejat de color taronja, fa entre 3 i 5 centímetres d'alt, i entre 1 i 3 centímetres de diàmetre. El pinetell desprèn un làtex de color taronja i gust dolç, que el distingeix del rovelló (Lactarius sanguifluus), amb qui es confon sovint.

És heteròtrof, absorbeix la materia organica i amb això s’alimenta.

 

Hàbitat: El pinetell creixen preferentment associats a boscos de pins. Aquest bolet és originari del sur del pirineu mediterràni, encara que se ha estès per tota Europa i Àsia oriental.

 

Com la majoria de fongs, representen reproducció sexual y asexual. Es reprodueixen a través de espores.

 

Curiositats: 

S’empleen a l’alimentació.

Pablo Rabaneda Bueno 

13/10/18

Català: Lactobacillus acidophilus

Castellà: Lactobacillus acidophilus

Basc: Lactobacillus acidophilus

Anglès: Lactobacillus acidophilus

Regne – Bacteria

Fílum – Firmicutes

Classe – Bacilli

Ordre – Lactobacillales

Família – Lactobacillaceae

Gènere – Lactobacillus 

Espècie – Lactobacillus acidophilus

És un bacteri (en forma de bacil significa en forma de barra o de vara)

Creix de manera natural en una gran varietat d’aliments inclòs: la llet, la carn, el cereal i el peix. No només està en els intestins dels animals i en el del propi ser humà també està en la vagina i en la boca. Absorbeix la lactosa i la metabolitza formant àcid làctic. Com qualsevol bacteri pot ser eliminat per un excés de calor, humitat o la llum solar directe. 

Consumeix els nutrients d’altres molts microorganismes entrant en competència amb ells i  controlant, per la disminució de nutrients, el desenvolupament desmesurat d’aquests.

Lactobacillus acidophilus es reprodueix per fissió binària, un tipus de reproducció asexual.  La fissió binària és quan el bacteri duplica els seus continguts i es divideix en dos. És la forma primària de reproducció de tots els bacteris i pot créixer ràpidament les colònies perquè cada generació augmenta dues vegades. 

S’usa amb el Streeptococcus thermophilus en la producció del iogurt. Aquesta paraula significa lacto: llet I bacillus: en forma de barra o de vara. El Lactobacillus acidophilus considera un probiòtic i bactèria beneficiosa per l’ésser humà. Els cultius de L.acidophilus es comercialitzen per prevenir o curar les diarrees.

Hebe Martí Bretón

13/10/2018

Nom científic: Trypanosoma brucei gambiense

Nom comú: 

Trypanosoma brucei gambiense(català)

Trypanosoma brucei gambiense(castellà)

Trypanosoma brucei gambiense(euskera)

Trypanosoma brucei gambiense(anglès)

Trypanosoma brucei gambiense (francès)

Trypanosoma brucei gambiense (alemany)

トリパノソーマブルセイガンビエンセ (japonès)

Taxonomia:

·       Regne: Protista

·       (Sense rang): Excavata

·       Filum:   Euglenozoa

·       Classe: Kinetoplatea

·       Ordre:  Trypanosomatida

·       Família: Trypanosomatidae

·       Gènere: Trypanosoma

·       Espècie: Trypanosoma brucei

·       Subespècie: T. b. gambiense

Descripció: 

El Trypanosoma brucei és un paràsit fusiforme (amb forma esfèrica i allargada), amb una membrana ondulant i citoplasma granulós. El Trypanosoma brucei gambiense és la seva evolució més ràpida i mortal.

Alimentació: 

S’alimenten de compostos orgànics intercel·lulars.

Hàbitat: 

Habita a la sang i al líquid cefalorraquidi (líquid del cap -cervell- o de la columna vertebral). Geogràficament es troba a Àfrica.

Reproducció: 

Reproducció de dues maneres, asexual (es divideix en dos) i sexual (descoberta recentment).

És la causant de la malaltia del son, mitjançant un hoste. Aquest hoste és la mosca tse-tse.

 

Descripció:
Les cèl·lules de Saccharomyces cerevisiae poden prendre formes tant circulars com ovals, d'uns 5-10 micròmetres de diàmetre.
Alimentació:
S'alimenta de sucre derivat del
midó.
Hàbitat:
 Es creu que aquest llevat fou originàriament aïllat de la pell del raïm. En habitats amb sucre(fruites,escorça dels arbres...)
Reproducció:
La major part dels llevats es reprodueixen asexualment per mitosi, i molts fan això per un procés de divisió asimètrica dit gemmació.
Curiositats:
 Saccharomices deriva del grec, que significa "floridura del sucre". Cerevisiae, per contra, prové del llatí, i significa "relatiu o pertanyent a la cervesa". 

14/10/2018

Nom científic: Scolopendra Cingulata

Centpeus(català)

Ciempiés(castellà)

Centipedes(Euskera)

Centipede(Anglès)

Mille-pattes(Francès)

Tausendfüßler (Alemàn)

 

蜈蚣(Chino)

Super-regne:Eukaryota

Regne:Animalía

Fílum:Arthropoda

Subfílum:Myriapoda

Classe:Chiliapoda

Ordre:Scolopendromorpha

Família:Scolopendridae

Gènere:Scolopendra

Espècie:Scolopendra Cingulata

Presenta bandes de color negre i groc-daurat alternades. Arriba a mesurar entre 10 i 15 cm, fet que la fa una de les espècies més petites dins la família dels escolopèndrids. El seu verí no és tan tòxic com el d'altres escolopèndrids.

carnívor oportunista. Ataca qualsevol animal que no sigui més gran que ella mateixa. Això inclou insectes i petits llangardaixos.

Presenta una distribució àmplia, es troba al llarg de tot el sud d'Europa i al voltant de la mar Mediterrània, en països com Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, així com en parts d'Àfrica del Nord. També es troba a l'Índia.

Scolopendra cingulata és un animal excavador, que prefereix la foscor i llocs humits com la part inferior de troncs caiguts i del llit de fulles.

La reproducció d´aquests miriòpedes no involucra la còpula, sino que el mascle deposita un espermatòfor perquè la femella ho reculli. 

En zones humides la posta d’ ous es realitza a la primavera i l’ estiu, però a les zones tropicals i subtropicals sembla no haver una estacionalitat en la època de reproducció. 

La femella es més gran q el mascle

Es capaç de caçar animals més grans que ella i també  verinosos

Mata girant el cos i clavant les pinces verinos 

15/10/18 

 

Nom científic: 

Chamereops Humilips 

 

Nom comú: 

Català: Margalló 

Castellà: Palmito 

Anglès: Palm Heart 

Francès: Paume 

 

Taxonomia: 

Regne:Plantae 

Tipus:Tracheophyta 

Classe:Liliopsida 

Ordre:Arecales 

Família:Arecaceae 

Gènere:Chamaerops 

Espècie:Humilis 

Palmera d’entre 3 a 4 m d’alçada ramificada des de la basa o a vegades amb un tronc únic. Les fulles, són de 50 a 60 cm de diàmetre, están dividides en nombrosos folíols (24 a 32) grisencs o verds, duros i acabats en àpexs bifurcats. Els pecíols están recorreguts en tota la seva longitud per espines rectes d’uns 2 o 3 cm de llarg, de color groc. 

 Els exemplars masculins i femenins están separats. Produeixen petits frutis rodons, de color verd si no están madurs i tornant-se vermellosos en madurar. Floreix a la primavera i els frutis maduren al llarg de la tardor. 

 

Hàbitat: 

El Chamereops Humilis creix a la regions àrides i seques, generalment properes al litoral, en el Nord d'Àfrica, Sud d'Itàlia, Espanya i illes del Mediterrani occidental. 

 

Alimentació:
Abonar mensualment durant la temporada de creixement a l'estiu i primavera

Reproducció: La seva reproducció és únicament per llavors
 

Curiositats: 
S’assembla a un arbust, no superant en general els 2 m d'altura. Sota cultiu pot desenvolupar un tronc de diversos metres d'alt. 

Té un creixement lent. 

Les fulles, amb forma de ventall, són persistents, rígides i dretes. 

Les flors, unisexuales o hermafroditas, són petites i grogues. 

La planta té valor ornamental i comercial i s'empra en jardineria per la seva resistència. 

Els seus fruits serveixen d'aliment a moltes espècies principalment mamífers (teixons, guineus, conills, etc) i la seva densitat espinosa és aprofitada com a refugi per a la cria per moltes espècies animals. 

Les fibres de les fulles s'utilitzen per elaborar estores, escombres i també com a farcit de tapisseries 

Bibliografia : 

https://www.naturalista.mx/taxa/132759-Chamaerops-humilis  

http://fichas.infojardin.com/palmeras/chamaerops-humilis-palmito-margallon-margallo-palma-enana.htm 

https://adene.es/wp-content/uploads/2015/10/PALMITO.pdf 

https://youtu.be/1HN4uncZSeQ 

https://es.wikipedia.org/wiki/Chamaerops_humilis 

 

Felis catus 

Gat doméstic (català)

Gato domestico (castellà)

Domestic cat (anglés)

Chat domestique (francés)

Hauskatze (alemany)

Regne-animal 

Fílum-chordata

Classe-mamifer

Ordre-carnivors 

Família-felins

Gènera-Felis Linnaeus

Espècie-Felis silvestris(gats petits)

El gat domestic és el més petit dels felins. Te les dents iguals que dels lleons, les orelles, els ulls i el cos peró tot molt més petit.

Conviu amb les persones fa uns 9500 anys aproximadament . Actualment solen viure a les casses de les persones i no solen sortir pero tambe alguns viuen al carrer sense amos. 

Els que tenen amos , mengen  enlatat o pienso. Pero  els que viuen al carrer mengen restes de menjar de les esconbreries normalment.

Les femelles arriben a la maduresa sexual en un temps d'entre 4-5 mesos; els mascles, als 6-7 mesos. La gestació dura 65-67 dies i en la ventrada poden aparèixer d'1 a 10 cries.

Hi ha dotzenes de races, algunes sense pèl o fins i tot sense cua, com a resultat de mutacions genètiques. 

Es comuniquen a través del miol a més del llenguatge corporal.

FOTO: