"En aquesta hora incerta i macilent de matí de desembre, contemplo per uns moments, darrera els vidres del balcó, els carrers desèrtics. Hi ha una soledat absoluta, esglaiadora; la melangia del matí grisenc s'enllaça amb la nuesa desarrapada de les vies solitàries, sense cridòries ni estridències, sense remoreig de carros ni botzines de cotxes, sense veïnes que conversin ni infants que juguin... Tothom és als refugis. Fa uns dies que el ritme normal de la vida s'interromp seguidament, constantment; la vella ciutat queda com abandonada de la seva vitalitat pròpia, que s'esmuny a l'activitat soterrània, a la recerca d'un abrigall pròxim i protector. Perquè ara, per damunt d'aquestes comarques martiritzades, la Mort passeja el seu senyorial reialment entre un allau de núvols cotonosos i gràcils. i alada com en la fauna mitològica, mentre travessa la immensitat del cel en un aleteig de tortura i de pesombre. [...] I entre les visions i les remembrances que em porta aquest panorama hivernenc, enllaçant-se amb el paorós veïnatge de la guerra, penso també en què demà és Nadal... Penso en la festivitat de Nadal, en la senzillesa humana del seu simbolisme i en l’excelsitud d’aquelles paraules bíbliques que parlaven de la pau i de la bona voluntat. I també en què després d’aquella alegria ingènua d’una promesa redemptora, vingueren, amb tot, els odis mesquins, la incomprensió rancuniosa, el pelegrinatge pels sofriments i per les humiliacions, la soledat a l’hora del sacrifici; vingueren el calvari i la crucifixió. [...] Ara nosaltres ens trobem en el trànsit penós d’un calvari, d’una expropiació col·lectiva, el termini i la finalitat de la qual no s’albiren encara... Però per damunt de la cruesa dels temps presents, vull meditar i medito silenciosament, reconcentradament -la imminència simbòlica del Nadal m’hi acompanya- en si superarem prompte les fites doloroses que encara ens esperen, i en si retrobarem aviat, sota els auspicis d’una lenta però segura resurrecció, el camí perdut de la convivència restablerta i de la serena pau pels esperits..."

Després de diplomar-se a l'escola Normal de Mestres, es trasllada a Madrid i a Barcelona per cursar estudis de filosofia. L'alçament militar de 1936 l'obliga a interrompre els estudis i a ingressar al front de guerra. Derrotat l'exèrcit republicà, el 1939 Corredor s'exilia a Montpeller i troba una residència on coincideix amb diversos joves republicans. Després de la Segona Guerra Mundial, Perpinyà és la residència estable de Corredor. A la fi del franquisme, arribat el moment de la recuperació de les llibertats, la situació del país el va desanimar i potser per això el 29 de setembre de 1981 va treure's la vida a Perpinyà.

Però en Josep encara té esperança de la segura resurrecció del camí perdut i que tot torni a ser com era abans: gent al carrer, el remoreig dels carros i les veïnes conversant...

Trobem que és molt pessimista.Per algú acostumat a celebrar Nadal ha de seres molt trist, ja que va ser una època complicada.