Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:

—I això, t’interessa realment?

Posa una mica d’incredulitat en el «realment».

La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic «avorrit» perquè per a ell, i per a gairebé tothom, seria. ¿és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.

—Sí, m’interessa.

Què vol dir interès? «Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.» Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.

—¿ I per què t’interessa?

Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n.

Improviso una resposta sobre la marxa:

—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...

La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els «moralistes»— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!

SILENCI
Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir.

TEMPS
Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net, el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

—Ermitana! —li digué un dia que l’atrapà plorant, i ella tingué de confessar-li palesament que no sabia de què plorava—: vós aneu pas com cal fa una passada i hem de posar-li remei, a tot això... mes pas remei de ca l’apotecari, veieu... Vós heu replegat mal de muntanya, pensi, que és una mena de malaltia pesarosa que es curi pas més que amb divertiments. N’hi ha pas de molt grossos per ci devers, mes prou serà que busquem pas enginyar-ne algun. Primer de tot, cal pas que vos estigueu més soleta com un mussol a dins del cau: la companyia és mitja vida; no fa? Demà tancareu la porta i vos en vindreu a engegar amb nosatros, vos esta bé? Puja pas un trist papau de fava a l’ermita, llevat del vostre home, i si aquest puja i troba barrat, que s’esperi o que se n’entorni: atrament mos fa pas una bella fallica.