LLENGUA I ESCRIPTURA
La llengua dels ibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura ibèrica sud-oriental i en alfabet grecoibèric. Els textos en llengua ibèrica es poden llegir gairebé sense dificultats, però en la seva major part són incomprensibles, atès que la llengua ibèrica és una llengua sense parents prou propers per a ser útils en la traducció de textos.

ESTRUCTURA SOCIAL
En aquest medi, potenciat per les influències colonials que actuaven des de la costa, les primitives formacions tribals heretades de l'edat del bronze van començar a entrar en crisi a partir del moment en què la demanda exterior va exigir la constitució d'unes comunitats estructurades, de manera que la producció i les xarxes de distribució estiguessin garantides per una autoritat central, amb la consegüent aparició d'aristocràcies i d'una divisió del treball cada vegada més acusada.

L'existència d'aquesta aristocràcia, la coneixem gràcies a l'arqueologia, i més concretament, a l'existència, al sud del País Valencià, d'una escultura animalística funerària de prestigi, elaborada amb pedra, que formava part de tombes més o menys monumentals datables des de final del segle VI al principi del segle IV, en les quals enterraven els membres de l'aristocràcia.

Com a mínim als territoris meridionals ibèrics, s'havia desenvolupat una transformació de l'estructura del poder tendent a l'aparició de monarquies-reis- sovint hereditàries, un fenomen que sembla que també es va donar entre els ilergets de la Catalunya de Ponent.

ON VIVIEN ELS IBERS?
Els poblats ibers dominaven els terrenys i camins del voltant i estaven envoltats de muralles i torres, aixecades directament sobre el terreny, amb unes primeres fileres de pedres de mida molt gran, sense fonaments.

Els habitatges es construïen amb parets de fang aixecats sobre unes primeres filades de pedra, sense fonament. La coberta era de branques i fang.

En els poblats existien places i eren d’ús comú, així com edificis públics com temples. Existien també forns per al pa o la ceràmica, cisternes d’aigua o les basses per a les escombraries. Això suggeria una organització estructurada i seguint una certa jerarquia social.

A QUE ES DEDICAVEN ELS IBERS?
Pel que fa a l'agricultura, els cereals van constituir la base de la producció: l'ordi, el blat dur, el mill, el panís, l'espelta, l'espelta petita, l'escanda i la civada. Una part de la producció es devia panificar, mentre que una altra part es dedicava a la producció de cervesa. Els llegums són el segon grup en importància: la llentia, el pèsol, la fava, etc. El lli era important, tant per l'obtenció de fibres per a fer teixits com d'oli. També la vinya era un conreu freqüent tant pel seu consum directe, com per la seva transformació en vi.

Pel que fa a la ramaderia, els bòvids mascles eren explotats fonamentalment com a força de treball en l'activitat agrícola i les femelles per a l'obtenció de llet. Els porcs només eren usats per la seva aportació alimentària, mentre que cabres i ovelles serien usats per obtenir, de manera complementària, carn, llet i llana. Els cavalls serien animals de prestigi i útils per a la guerra. Pels poblats costaners, la pesca també devia ser una activitat important, atès que s'han trobat hams i ploms de xarxa, però no es coneixen els tipus de barques que empraven.

La metal·lúrgia del ferro s'aplica tant a la producció d'armes com a una gran diversitat d'instruments de treball: relles d'arada, pics, destrals, aixades, magalls, falçs, tisores d'esquilar, etc. La metal·lúrgia del bronze s'aplica a la producció d'objectes personals: sivelles de cinturó, fíbules, agulles, anelles, arracades, etc. L'activitat tèxtil està ben documentada tant per algunes representacions iconogràfiques de dones filant com per la presència abundant de pesos de teler i fusaioles. Els ibers vestien roba de lli i llana. El teixit es realitzava dins les cases o a l'exterior, al costat de l'entrada. El procés d'elaboració d'un teixit constava de diverses fases: cardatge de la llana, filatura i teixidura. La filatura es feia amb un fus de fusta en un extrem del qual es col·locava una fusaiola d'argila; la teixidura es realitzava en telers verticals formats per una estructura de fusta quadrangular en la qual s'agrupaven els fils, tibant-los amb ajuda de pesos d'argila. Amb la llançadora de mà es feia la trama passant horitzontalment els fils i alternant amb fils verticals. Als poblats ibèrics, aquesta activitat ha estat identificada gràcies a la presència de fusaioles, llavors de lli i restes de fibres. Altres activitats artesanals que hi tenien lloc però que són difícils de documentar són l'adobament de pells, el treball de l'espart i de la fusta, materials àmpliament utilitzats pels ibers.

La producció ceràmica és molt variada i de molt bona qualitat, amb pastes treballades, depurades i cuites a alta temperatura: àmfores per al transport, vaixella de taula, vasos d'emmagatzematge i per la transformació d'aliments, etc. Les decoracions acostumen a ser pintades en vermell, tant geomètriques com figuratives.

El comerç d'importació es documenta fonamentalment per la troballa de vaixella de taula i grans envasos de transport de productes alimentaris (vi, oli i salons de peix) grecs, feniciopúnics, etruscs i romans. El comerç d'exportació es documenta mitjançant la troballa d'àmfores ibèriques al Llenguadoc-Rosselló, a Cartago i a Eivissa, que probablement contenien vi i cervesa. Els cereals, probablement, van constituir una gran part de les exportacions tenint en compte els grans conjunts de camps de sitges que es documenten al segle IV aC, coincidint amb la intensificació de les importacions. També els metalls devien ser objecte d'exportació: especialment el coure i la plata.

ALTRES

Moneda
Les primeres monedes que empren els ibers per a realitzar intercanvis comercials són les produïdes pels grecs a Empúries i Roses en el segle V aC. De fet, inicialment els ibers empraven la moneda fenícia i grega com a objecte exòtic d'ostentació. A finals del segle IV aC, s'encunya moneda a Arse, l'actual Sagunt. L'esclat de la Segona Guerra Púnica comporta la fabricació de gran quantitat de moneda de plata. Durant la dominació romana a la Hispània Citerior, la Hispània Ulterior i en poblacions celtiberes s'encunya moneda amb inscripcions iberes.[1]
Aquestes monedes han esdevingut una eina privilegiada per a conèixer denominacions de poblacions, déus, mites o indumentària que d'altra manera haguessin restat en l'oblit.
Un exemple de moneda ibera seria el dracma de plata Barkeno, anomenat així per la llegenda que hi consta. Datada al segle III AC, a l'anvers de la moneda hi ha un cap femení i al revers un cavall alat o Pegàs amb la inscripció Barkeno. Una se'n conserva al Museu de Copenhagen i també s'han trobat dracmes iberes amb aquesta llegenda en un jaciment de Salamanca. Es creu que aquestes monedes foren encunyades a l'assentament iber anomenat Barkeno, situat a la muntanya de Montjuïc (Barcelona).

Religió
De l'existència de sacrificis d'animals entre els ibers, n'informa Estrabó, que diu que els ibers sacrificaven segons el ritual dels grecs, recollien sang en una pàtera, entonaven càntics i tocaven música de flautes. Molts dels exvots o petites figuretes de bronze trobades en els llocs de culte apareixen amb els braços oberts en actitud orant i en les decoracions pintades de la ceràmica del Puig de Sant Miquel (Llíria, València) apareixen sovint escenes de dansa ritual. Els cultes als avantpassats tenien lloc a les cases, mentre que els relacionats amb les forces de la natura es desenvolupaven en santuaris situats fora dels assentaments, tot i que, als jaciments més importants, es detecten edificis singulars que probablement tenien una funció religiosa.Un dels cultes més populars era el de Demèter, una divinitat grega femenina relacionada amb l'agricultura i la mort, assimilada en el món púnic a Tanit i que en el món ibèric estaria assimilada a alguna divinitat local. No es coneixen els noms de les divinitats ibèriques, tot i que en dues inscripcions llatines apareixen citades dues divinitats de nom cèltic: Herotoragus i el déu Seitundus. En el món ibèric meridional, hi ha evidències de la heroïtzació de personatges humans: és el cas del santuari del Pajarillo (Huelma, Jaén).
Els cadàvers eren cremats vestits, sovint amb les seves armes i altres objectes personals. Les restes eren rentades abans de ser col·locades en una urna que s'enterrava en un clot acompanyada d'objectes personals i d'altres ofrenes. Al sud són molt freqüents les grans tombes i els monuments funeraris, al nord només es documenten petits túmuls i esteles a vegades inscrites, com la trobada a Rubí. Tot i que la incineració és pràcticament universal entre els ibers, cal destacar que és molt freqüent la inhumació de nadons dins de les cases.
Pel que fa als aspectes ideològics del ritual d'incineració, es pensava que el cadàver del difunt es convertia en fum que ascendia al Cel. En cas d'un guerrer traspassat, les armes eren doblegades i cremades al foc funerari. Posteriorment, les brases s'apagarien possiblement amb vi i la resta dels ossos que no s'havien cremat es rentaven i eren dipositats a l'urna. Tot seguit, se celebrava un àpat funerari, que era més sofisticat com més alta era la jerarquia del personatge sepultat, que precedia a la cerimònia de la libació o vessament de vi sobrant d'aquest banquet i es col·locaven ofrenes d'aliments a la tomba. També es trencaven de manera ritual els vasos ceràmics que havien estat utilitzats en l'àpat i es dipositaven al costat de l'urna. Així es procurava que l'ús dels vasos finalitzés amb la vida del propietari. Aquest ritual de trencament de vaixella ceràmica es troba constatat fins al segle III aC a les necròpolis ibèriques. A les necròpolis iberes documentades, els vasos ceràmics formaven part de les ofrenes o aixovar funerari, i també l'armament.

Art
Les millors manifestacions de l'art iber són escultòriques, realitzades en pedra i bronze. Les restes conservades en fusta i ceràmica, en ser materials peribles, són escasses.[2]
L'àrea d'expansió de l'escultura ibèrica no és gaire gran, encara que sí molt diversificada, la qual cosa va afavorir una gran varietat regional propiciada, en bona mesura, per les riqueses naturals i els trets culturals de cada zona. Les seues manifestacions se centren en tres àrees: Andalusia, el centre de la península Ibèrica i el País Valencià.
L'àrea andalusa, de Huelva i Granada, és d'una gran complexitat per la influència cultural dels pobles colonitzadors orientals que s'hi havien instal·lat amb anterioritat (fenicis, grecs, etc.) i per la tradició deixada pels tartessis. La proliferació de restes arquitectòniques i escultòriques, així com mostres d'orfebreria i ceràmica són els trets més distintius d'aquesta regió. Junt amb aquest corrent oriental, s'aprecia a Andalusia una altra d'origen hel·lènic, que s'introdueix des de les costes alacantines cap al sud, present en el Conjunt de Porcuna i al Jaciment d'Osuna (del segle III aC).
A l'interior, als Santuaris de Despeñaperros i Castellar (Jaén), s'han recollit petits exvots i figuretes de bronze.

A l'est de la península Ibèrica, en l'antiga Edetània, les manifestacions ibèriques mostren grans vinculacions, no solament amb les velles tradicions dels primers pobladors del bronze i del ferro, com per exemple en la incineració com a sistema d'enterrament, sinó també amb els corrents orientals aportats pels colonitzadors grecs, dels quals recullen característiques pròpies del període arcaic grec, tracten els mateixos temes -esfinxs, grifs-, i utilitzen decoració geomètrica en la ceràmica, amb fons grocs o lleugerament rogencs. Aquest corrent mediterrani es transmet a zones aïllades de la vall de l'Ebre, on es barreja amb els substrats cèltics i posteriorment romans.
L'activitat millor coneguda de l'art ibèric és l'escultura figurativa, amb xicotetes estàtues de bronze, utilitzades com a ofrenes o exvots, i estàtues de pedra de major mida. Els jaciments més importants són els santuaris del Cerro de los Santos i el de Llanos de la Consolación, a Albacete; el santuari del Collado de los Jardines, a Despeñaperros (Jaén) i el del Cigarralejo a Múrcia.
Entre les escultures realitzades en pedra, classificables segons la seua finalitat funerària o religiosa, es troba la Dama de Baza i la Dama d'Elx (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), que presenten una rica decoració i que serviren d'urna funerària. Més primitiva que les anteriors, i amb finalitat religiosa, és la Gran Dama Oferent (del segle VI aC), procedent del Cerro de los Santos, en la qual s'aprecien les influències arcaiques de la plàstica grega en la llarga vestimenta de profunds i geomètrics plecs.
D'aquesta mateixa època és la Bicha de Balazote (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), relacionada amb els bous antropocefàlics mesopotàmics i éssers d'aspecte ferotge del món hittita.
En l'orfebreria, destaca el Tresor de Xàbia, format per peces d'or i plata de delicada labor d'influència grega.