Mirar enrere, nodrir-me i establir paralelismes amb els meus referents. En aquests moments la lectura de Kandinsky em resulta una gran ajuda. 

La meva pintura parteix de la naturalesa però poc a poc en crea una de nova. Amb la seva propia lògica i ecosistema.  Un ecosistema de gestualitats, posteriors al moviment, impuls de la intenció. Palpitacions que configuren realitats interiors, predecessores de tot objecte o forma.

El pla que es veu involucrat en el meu procés creatiu conté les característiques necessaries per fomentar dinàmiques compositives i interaccions cromàtiques a partir d'una aparent arbtrarietat que facilita la cohesió i interacció aptes per la vida. 

Això comporta una estreta relació amb les dos primeres lleis de la termodinamica, la primera llei referent a la conservació de l'energia: qualsevol element aplicat a la meva pintura no pot ser destruit sinó transformat, obeint a la lògica imposada pels traços predecessors; y la segona llei referent al augment de l'entropia a l'univers: on cada acció aplicada al llenç n'augmenta el nombre de possibilitats i interaccions, el que en la seva màxima expressió pot desencadenar en un desmesurat caos que establiria un equilibri, una anulació entre els elements de l'obra i una conseqüent pèrdua d'interés. 

Aquests són conceptes explorats incisivament en les tesis de Rudolph Arnheim. Pretenc que aquesta incorporació de caire científic estableixi un diàleg amb elements procesuals de la meva pintura, juntament amb altres teòrics ja mencionats de caire més espiritual i filosòfic; el que resulta indispensable desenvolupar i aprofundir en cada un d'ells per tal d'establir un llistó coherent de cara el tfg.

Cada sessió de lectura em descobreix reflexions alienes que em transporten enmig de multitud de sessions de pintura. Pensaments que sorgeixen de forma sobtada instants després de cada traç i que ara és veuen duplicats en tota aquella literatura de la que m'alinento. 

Em sento plenament identificat en la manera de treballar citada. Un element que justifica tota la obra. Un eix que exerceix una força gravitacional que permet la òrbita de volums, llums i ombres. En ocasions aquest element suposa la substància, el caldo on naveguen cada una de les decisions preses. El mar fèrtil que dicta les lleis d'un nou món.

Entre les paraules de Kandinsky trobo un reflex en els meus pensaments. En ocasions també accentuen la ombra de la meva peculiar relació amb el color. On no només hi trobo la alegria i l'entusiasme sinó la cruesa de les meves limitacions cognitives. Particularment una protanomalia que m'impossibilita gaudir de tot l'aspectre cromàtic en la seva esplendor. Una condició que només els que no la pateixen poden coneixer l'abast real d'aquesta. Simplificant-ho, aquesta es manifesta de manera que els meus receptors (cons) dels tons verd es superposen damunt els vermells probocant que la meva percepció identifiqui tons verds en aquells que es trobarien en l'aspectre de tons vermells. Però resulta més complex. Tons liles, terrosos i rosats també resulten alterats; en alguna casos, perdent saturació.

Tot i això no m'amago d'afirmar l'indubtable bellesa i riquesa cromàtica que capten els meus ulls. Mereixo dignificar-ho a través d'un motivació per interpretar el "com": les lleis que dominen allò que veig.

No se fins a quin punt aquesta manera de veure el món em pot beneficiar com a pintor. És possible que representar-ho a través d'aquesta condició m'aproximi més a l'entropia de la naturalesa, on les meves obres tendeixen a representar aspectes que s'escapen a la meva vista. No pretenc limitar-me a aquella paleta que no es vegi afectada per la meva limitada percepció.