el camí es desplega entre velles ruïnes.

Exili de veus, ecos oblidats,

pedres que atresoren la pèrdua del temps.

La penombra es fon amb la llum,

mentre passos solitaris ressonen,

seguit només pel vent i la pols.

Cada pas que fem, pesa més que l'anterior. Potser és per la paüra que sentim, però l'única manera d'avançar, és continuar caminant.

Cada camí els portarà a una vida diferent, però com ho sabran? Aquesta elecció no hauria d’estar en les seves mans. Escullen, sense pensar. Ara tot depèn d’ells i dels camins que segueixin, fins a arribar a algun destí. 

No m’aguanten les cames, se'm gelen els dits, però no puc tornar a casa només pel que em porta a sentir.

L'obagor del dia acompanya la paüra que m’obliga a deixar-ho tot enrere. 

No em facis escollir si tornar a casa, o marxar ben lluny, els dos camins acabaran amb mi.

L’exili és marxar sense saber si es tornarà.

L’herba creix on abans hi havia petjades,

però el cor aguanta amb resiliència.

Davant, només un sender desconegut i

darrere, la vida que es deixa enrere.

Cada pas pesa, com si la pèrdua de tantes passes antigues m’acompanyés.

Hi ha paüra en l’horitzó desconegut, però també resiliència en el fet de seguir endavant.

Potser el camí no duu enlloc, o potser és precisament això el que el fa infinit

No hi ha camí clar, només rastres esborrats pel temps. Però fins i tot en la solitud, alguna cosa roman, silenciosa, resistint entre ruïnes i fulles humides.

Autopistes, rius tots dos van creant els seus propis camins. Les autopistes, plenes de gent. Gent amb la qual potser no tornaràs a coincidir mai més. El rius, van creant les seves pròpies estratègies, com la gent de l'exili amb la pèrdua de les seves cases, separats de les seves famílies…

Amb moltes mancances per continuar endavant, treuen l'energia d'on no la tenen per ser fidels amb els seus antecedents.

Els hi hauríem de preguntar a la població del 1939 que mai superaren la paüra de la seva decisió, deixant una ferida que mai no donarà pas a la resiliència.

L’exili o la repressió? 

No els deixaren el dret del primer, impedint-los la seva llibertat.

Cap dels dos camins fou el correcte.

la pluja ha marxat, la terra és mullada.

Mancança de llum, de passes, de veu,

fulles disperses, record del seu peu.

Però el camí pacient, no es rendeix,

sap que la llum sempre reneix.

Guarda secrets en cada corba,

espera silenciós el pas del temps.

Caminant on cada pas pot significar la fi del següent, sigui travessant el mar de filferros que delimita la llibertat o sigui la petjada delimitant del camí vital.

Caminant amb una motxilla de records, mirant un futur incert, però sense tornar un pas enrere.

Però, què hi ha de les persones que no van poder escollir? Aquelles que ja sentien la remor agitada del mar des de l’inici? Recorrien el camí que algú altre havia traçat per a elles, i cada passa simbolitzava la pèrdua.  

Què n’hi ha d’elles?

Encara que cadascú té el seu color,
tots compartim la mateixa finalitat.

Malgrat la mancança de llum,
aquesta diu: segueix.

Res es una pèrdua de temps,

només una pedra més en el camí.

Les parets velles expliquen històries de pèrdua.

Tot està en silenci, només se sent el vent.

No sé on porta aquest camí, però continuo endavant.

De vegades fa por, però cal avançar.

Sempre hi ha una sortida, encara que no la vegis.

Ofegats per la guerra.

Caminen. Cansats.

Cansats de fugir.

La resiliència del seu cor és admirable, han deixat la seva pàtria i continuen lluitant per trobar el seu nou lloc al món.

Ara caminen. Caminen amb un únic objectiu... L'exili.

Ella tremola. 

Ella tem. 

Ella dubta. 

Però per això soc jo. Prendre la seva mà i triar juntes el camí que ens abraçarà a l'obagor sender.

No em permetré la pèrdua. 

Ella soc jo. Jo soc ella.

Una pèrdua que provocà una paüra insuportable generació rere generació. Ara tot el tresor ha quedat traspassat i a la cultura només hi queda un forat negre i buit.

El terra, ple de pedres, porta a algun lloc desconegut.

Hi ha silenci, només el vent i els ocells.

La manca de passos fa pensar en l’exili.

Però cada camí, per llarg que sigui,

sempre troba una sortida.

Passos cap a l’exili, buits de mancança, rostres apagats davant la llum del record.

Amb fustes caigudes i pedres en silenci, la por s’amaga, però la força segueix viva.

El passat hi és, però els passos miren endevant.

sota un cel i el sol abrasador,

on el vent murmura històries d’exili

i la pèrdua dansa entre fulles mortes.

Un nen de bronze mira l’horitzó,

resistent com la memòria ferida,

amb els peus aturats en el temps,

amb la mirada plena de pèrdues.

Els bancs, buits de presències,

esperen petjades que no tornen,

mentre l’ombra de la por s’allarga

sobre aquest camí sense retorn.

L'exili és forçar a prendre una ruta incerta. D'aquí en endavant el camí d'un exiliat és agrest, amb pendents acusats i escales inclinades. Cal que els exiliats siguin resilients per enfrontar els grans reptes que els esperen darrere de cada corba.

Em pesa el desconsol, però no soc capaç de sentir res.

Miro cap a fora, la llibertat, i tot ho veig gris.

Començo a percebre l'enyor del passat, penso si algun dia tot tornarà a ser com abans i acabo sentint l'angoixa.

La meva ànima s’exilia en haver-te perdut.

Segueixo un camí obscur, t’hi busco, no t’hi trobo. Tinc por.

El teu rostre s'esvaeix entre els meus records; torna.

La teva mancança m’encamina al patiment.

Oblido els teus trets, el teu tacte, la teva olor.

No és una veritable sofrença?

Torna, per mi, per tu, per nosaltres.

Torna per qui vulguis, però torna.

Senders d’obagor, plens de pèrdua i silenci, on peus cansats dibuixen records d’exili.

Vent aspre a la pell, mirades enrere, esperança llunyana enmig de la runa.

Camins de foscor, d’ombres i por, però també de resiliència, de passos valents cap a l’endemà desconegut.

Estem segurs de fer-ho, o és la por irracional la que ens fa donar una ullada a l’escletxa del desconegut, enlluernant-nos?

Entre murs freds d’un espai oblidat,

les ombres dels records es mouen sense veu.

El desconsol es respira en cada racó,

i l’enyor pesa com un silenci ancestral.

Els passos, sols i ininterromputs,

tracen un camí de pena i oblit,

on cada mirada amaga un dolor antic

i cada instant esdevé d’un passat trencat

El pes de Hitler ho governa tot, fins i tot el desconsol. Hitler dicta, el poble obeeix.

Ara, cossos de metall, testimonis d’un passat que pesa. Res no les pot afligir més del que ja han vist, però el seu silenci encara crida i pesa sense ell.

El desconsol creix entre aquests murs.

Si miro la llum, la foscor em segueix.

Si miro l’ombra, la llum s’allunya.

No sé cap a on anar.

Els mots ens recorden un sentiment d’aflicció presentat en diverses oportunitats. 

Unes emocions profundes que tenallen els nostres cors, deixant-nos una cicatriu permanent. L’angoixa domina i és incontrolable. 

No hi ha res a fer; simplement aprendre a viure amb el flagell que sentim i intentar no sentir un desconsol constant.

el vent s'enduu l'enyor com cendra.

Les parets trencades guarden silencis,

records d'un temps que es desfà.

L’herba creix entre les runes,

afligida per tanta absència.

Els dies passen sense veu,

només resta el buit i l’oblit.

Com se sent, estar empresonat, quan no hi ha cap reixa ni cap clau? 

Retorneu-me la vida, va ser meva primer. El desconsol mata, i estar viu no és el mateix que viure.

—Però avi, per què no vas mentir i canviar de color? Per què no vas desistir del teu pensar que et va afligir tant. Podries haver estalviat tal desconsol!

—Em preguntes per què, net meu, però la resposta és molt senzilla: per la teva pau.

M'havia promès que qualsevol lloc seria millor que aquell d’on venia, però en arribar trobo unes ruïnes que em resulten familiars. Contemplo la meva futura vida i em ve al cap desconsol, patiment, abandonament.

Fugir de la guerra significava salvaguardar-se, o només canviar d’infern?

Mentre la cruel nit tenalla els somnis i l’agonitzant enyor colpeja, l’exili esdevé presó, i l’angoixa, la meva companya.

Irònic que els nens morin en néixer, com si en veure tanta penúria volguessin prescindir d'aquesta vida que els hi espera entre barracons.

Els republicans a l'exili van sentir angoixa a més no poder, el sentiment de trobar a enyor a la teva terra, la teva casa, la teva família, deu donar una mescla de sentiments horribles.

Tenallo les mans amb força. Provo de callar l’orquestra de veus dins meu. El trastorn que arrossego s’ha tornat un flagell insuportable.

Miro enrere. Una llàgrima em llisca galta avall. L’enyor per tornar a casa s’enlaira, veloç, sense fre.

Aquest desconsol m’ofega.

Mama, no puc avançar.

Mama, no vull avançar.

Per això és que hauríem d'aprendre a bregar amb els aspectes negatius de la vida de manera tranquil·la per evitar sentir-nos trasbalsats.

Molta gent va patir aquí,

en silenci, amb el cor trist.

Ara tot està buit, però les pedres ho recorden. Les esquerdes son com una ferida que no es tanca mai.

El temps ha passat,

però el dolor continua viu.

Qui havia decidit que el càstig pels indesitjables era aquell tancament? Qui havia decidit que ells eren indesitjables?

Dia rere dia vull tornar a on érem, l’angoixa de marxar lluny m’està tenallant.

Deixeu d’afligir la nostra humanitat, necessitem sentir-nos lliures encara que estem condemnats a ser mortals.

Enyoro qui érem abans de viure en la penúria i no tenir força per mirar endavant. Continuo caminant trepitjant-me l’ombra, encara que tantes morts hagin sigut un trasbals per la nostra història. 

Darrere els fils del camp, el vent xiuxiueja noms oblidats, rostres marcats pel flagell del temps i la derrota.

L’enyor fa mal dins el cor, i el desconsol omple els dies buits.

El fred entra als ossos com un crit, la por no marxa, i el cel sembla massa lluny.

endavant no desapareix.

a crear una vida millor. Aquella vida utòpica que potser acabarà sent només un somni. Però, encara veig la llum al fons del camí, la naturalesa. Aquesta ens ajuda a connectar amb un mateix i a resetejar, a sentir que podem crear una nova versió de nosaltres mateixos inoblidable.

el trasbals d'emocions em deixa atònita,

perturbant els meus somnis com una ombra que mai s'allunya.

Sang, suor, llàgrimes,

les terres deixen l'enyor,

el dolor tenalla els cors,

un flagell que els segueix sense fi.

Sang, suor, llàgrimes,

el meu cor gelat ha deixat de bategar,

un afligir que mai sembla acabar.

El silenci es fa insuportable.

L’esperança és la força de voluntat per continuar endavant; és la determinació per néixer enmig d’una dissort.

Si ho fan les flors, nosaltres també.

Recordeu els nostres noms! Recordeu-los! Encara podeu! Doncs persones som tots i ens mereixem ser recordats en un futur.

Enmig del desconsol, creix una planta que busca la llum.

Tot sembla perdut, però sempre hi ha un moment, un camí, un raig del sol que mostra esperança.

Dona'm la mà i viu per mi. Que de tu mateixa n'era part i ara soc un record. Sigues l'esperança que em va donar la força per respirar per últim cop.

Dona'm la mà, mare, i deixa que la recança marxi com jo vaig fer. Segueix-me en silenci, que el demà ja s’està obrint.

Tot i això, destacà, entre tots els sentiments, l'esperança. Aquesta reparà les bretxes en els cors dels exiliats, l'esperança de recuperar, algun dia, la seva terra, la seva pàtria. Per a molts l'esperança tenia 3 colors en una bandera.

Un mar que fa d'obstacle, que allunya l'esperança i obliga que la travessa sigui una aventura perillosa, un trajecte de solitud i desconsol per deixar enrere la vida per aconseguir un futur.

Ets tu, mediterrani, un còctel d'esperança i neguit amb por. Ets tu mediterrani, tan bonic i tan cruel. Ets tu Mediterrani... Un cementiri que no vols ser.

Tan bonic i tan fosc...

s’obre una esquerda de llum.

Petita, fràgil, vacil·lant,

però suficient per somiar.

Ja no pesa la foscor,

el cel es desfà a poc a poc.

L’aire porta promeses noves,

l’esperança batega en silenci.

El vent esquinça la boira,

la nit es retira amb recança.

Queda un rastre de fred i ombres,

però el sol s’obre pas de nou.

Les esquerdes que deixa el temps fan mal, però també ens ensenyen a ser més forts. Sempre hi ha un petit senyal que convida a continuar.

Enmig del verd espès, una flor s’alça, humil i valenta.

El vent la sacseja, la pluja l’amara, però ella resisteix. Com aquells que van creuar les muntanyes, amb la dissort als peus i l’esperança al cor.

No hi ha esquerda que trenqui el seu somni: viure, créixer, tornar a florir, encara que sigui lluny de casa.

Encara quan la pressió de l’aigua als pulmons és punxant, aixeco el cap. 

El desconsol i la fredor em calen des dels peus fins al cap, i, tot i així, trobo la còrnia dels meus ulls desplaçant-se amb agilitat, en busca d’una llum que’ls indiqui la sortida del mar. S’enamoren de l’esperança, però no s’obliden de la recança. 

La fe es converteix en un far en la nit, un fil invisible que els retorna a casa davant del desconsol de l’ànima. I mentre els seus noms visquin en la memòria de tots, mai no seran només pols en el camí de l’oblit.

I encara que el demà sigui una promesa feble i el vent s’endugui la nostra veu, l'escorça és testimoni i l’esquerda, persistent i oberta, memòria viva que cap oblit no podrà ofegar.

A vegades sembla que la dissort s’ho emporta tot, com si res pogués quedar. Però fins i tot enmig de les pedres, una esquerda deixa entrar la llum.

I és en aquesta llum on viu l’esperança. Potser no canvia res, però ens fa seguir caminant. Ens recorda que després de cada onada, n’arriba una altra. 

Sembla un lloc trist, de desconsol.

Però entre les pedres, hi ha vida.

Una finestra oberta, una planta petita.

Potser l’esperança neix així, en silenci,

quan menys ho esperes.

descansa davant la tomba de Machado.

Ell va marxar trist, amb l’exili al cor

i una esquerda que mai es va tancar.

Però la gent el recorda, han portat colors,

un petit gest d’amor i memòria.

Tot i el desconsol, hi ha esperança.

Perquè els records no moren. Segueixen vius, com la flor.

Les dissorts passen quan menys s’esperen. Quan una petita esquerda es converteix en un forat gegant, quan creus que mai podràs seguir endavant, el desconsol comença a tenir molt de pes… Tot i això, l’esperança sempre aporta color a una situació grisa i trista.

Mira'm plena d'esquerdes, elles reflecteixen el flagell de la meva constant guerra.

Mira'm afrontar la vida, malgrat el desconsol que devora la meva ànima.

Però... Qui va dir que em miris amb aquests ulls?

Ulls plens de recança, de llàstima, de compassió.

Jo soc una supervivent. 

Sobrevisc amb la il·lusió que

algun dia deixaré de sobreviure.

Deixaré de sobreviure i començaré a viure.

Ultratjar la llibertat és el que el deixa desesperançat. Aturat es queda per no refutar ni qüestionar.

Com s’hauria d’anomenar, doncs, a un caminant que no camina? 

Penso.

Ahir vaig tenir un malson.

Obro els ulls.

Realitzo.

M'adono que aquell somni era un record.

M'aixeco.

Reflexiono.

Analitzo el record i el meu entorn; sí, tot és veritat.

Començo a caminar.

M’entristeixo.

Em pregunto quins eren els seus somnis.

La llibertat? Ser entesos? Estimats? 

M'aturo.

Somric.

La seva esperança és la nostra realitat.

El desconsol mai s'acabarà, però la seva recança viurà a través de nosaltres.

Ara, tot ha acabat.

amb recança dins del cor,

pensant en tot allò que ja no està,

amb desconsol i amb dolor.

Però el sol va sortir de nou,

i el cel es va tornar blau.

Vaig sentir una escalfor suau,

perquè el sol sempre surt.

L’esperança es aquell raig de sol,

el necessari per il·luminar una habitació,

el necessari per no trepitjar res.

"Caminante, no hay camino, se hace camino al andar", va escriure. Amb els seus versos, va convertir el dolor en camí i memòria per a tots els exiliats.

Però, mai cap dissort ha de controlar el que penses, pot ser que et duri només un dia o pot ser que et duri 5 anys, però mai s'ha de perdre l'esperança.

No perdo l’esperança encara que ens hagin ultratjat, deixat enrere i aterrit amb tots els nostres flagells.

El meu cor està on ha nascut, per sempre, lluitant pel que som, hem sigut i serem.

dels que han marxat amb la dissort al cor.

Davant del desconsol,

el mar s’obre, calmat,

com si prometés una altra riba,

una nova vida.

I entre tanta ombra,

la llum encara hi és.

Portaven l'enyor al cor, com una ferida que no tanca.

Cada record era un flagell que els feia patir en silenci.

Tot el que estimaven havia quedat enrere, i només el vent els parlava, del que havien perdut.

Camins de l’exili, on l’esperança i la col·laboració convertien l’obagor en llum que els il·luminava.

Camins de l’exili, que per a molts van ser l’últim lloc que van visitar…

L’enyor als hàbits, familiars o, fins i tot, a un plat calent de sopa era cada vegada més i més pesat, convertint-se en angoixa.

Amb el temps, la llum va passar a ser foscor, els somriures van desaparèixer i els nens ja no jugaven.

Aquesta llum, petita però potent, ens recorda que després de la foscor més fosca, darrere de la porta pesada de metall, es troba la nostra llum esperançadora.

Esperança per tornar a la normalitat. Esperança per ser lliures de nou.

Esperança que amb el temps va vèncer la dissort i al malestar.

Insuportables. Insuportables imatges. Un sentiment de pèrdua. Pèrdua de família. Pèrdua d'amics. Pèrdua d'habitatge. Encara això, em queda la veu. No perdré mai la fe i l'esperança...

Encara que estigui lluny, la llibertat és l'objectiu i les dificultats no tenen importància.

No hi ha cap exili que em faci tornar cap enrere, ni cap mancança que amb confiança i seguretat no pugui emplenar.

Rodejo obstacles i supero problemes,

cada ferida és una nova arrel, que em dona força.

Els meus passos obren les barreres per poder ser lliure

Són un gran exemple. Cada una de les lletres amb un record, una cicatriu que el temps mai esborrarà.

La incertesa corre per les nostres venes, cobrint el cor d'un desconsol pur. La llum entre els núvols és l'únic consol.

Les banderes ballen amb el vent,

són records d’un temps de lluita i esperança.

La dissort va voler apagar-los,

però el desconsol no ha vençut.

Entre els colors, la flor destaca,

petita, però plena de vida.

Perquè mentre hi hagi qui recordi,

l’esperança seguirà florint.

Els raïls s’allarguen cap a l’horitzó, traçant una fugida sense retorn. Cada via és un record perdut, un pas forçat lluny de casa. El silenci pesa com el desconsol, i el vent porta els crits dels qui van marxar, enyorant l’alegris. No hi ha tornada, només incertesa.