Resum: Després de la destrucció del Temple de Jerusalem (any 70), el cristianisme es va allunyar del judaisme i va aprofitar la pau i la unitat de l’Imperi Romà per expandir-se, sobretot a les ciutats. La predicació itinerant i després el testimoni de vida de petites comunitats van ajudar a difondre la fe entre les classes populars. El missatge cristià atreia per la seva defensa de la igualtat, la justícia i la solidaritat, però també va generar incomprensió i persecucions.

Resum: Durant els segles I al IV, els cristians van ser perseguits per l’Imperi Romà per motius religiosos i polítics. Se’ls acusava falsament i se’ls considerava enemics de l’ordre tradicional. Hi va haver deu grans persecucions, començant per la de Neró (64 dC), que va culpar els cristians de l’incendi de Roma. Aquestes persecucions van ser esporàdiques i locals, no contínues ni generals.

Resum:L’emperador Constantí es va adherir al cristianisme després de la seva victòria al Pont Milvi (312). Amb l’Edicte de Milà (313) es va concedir llibertat de culte i es van reconèixer drets als cristians. L’any 380, amb l’Edicte de Tessalònica, el cristianisme es va declarar religió oficial de l’Imperi. Això va comportar avantatges (unitat de fe, ajuda social, lleis més humanes), però també inconvenients, com la pèrdua de llibertat de l’Església davant el poder imperial i conversions per conveniència.

Resum: Les comunitats cristianes giraven al voltant de la litúrgia, centrada en el baptisme i l’eucaristia, celebrats en cases o catacumbes per la clandestinitat. Amb el temps, es van començar a construir temples. L’estructura jeràrquica es va anar organitzant amb bisbes, preveres i diaques, que dirigien les celebracions i tenien cura de la comunitat. També van sorgir altres sagraments com la penitència. La fe es vivia en comunitat, amb un fort sentit espiritual i organitzatiu.