Al nord de Catalunya, al segle IX, els reis francs van ajudar a expulsar els àrabs.

En canvi, la zona sud i oest del territori català (limitat aproximadament pels rius Llobregat, Anoia i Segre), que es coneix amb el nom de Catalunya Nova.

 Van créixer les ciutats i se’n van crear de noves, entre les quals van destacar Balaguer, Lleida i Tortosa, les dues últimes convertides en regnes de taifes importants a partir de l’any 1031.

També es van fer vassalls de Ramon Berenguer I els altres comtes catalans. Va quedar establerta així l’hegemonia de la casa comtal de Barcelona.

Amb la caiguda del califat de Còrdova el 1035, els comtes catalans van exigir als musulmans el pagament de tributs (paries) a canvi de mantenir la pau. Però els van anar conquerint territoris: Tàrrega (1056), Agramunt (1078), Balaguer (1105) i Tarragona (1117).

Alfons I també va reconquerir territoris als musulmans, en aquest cas a l’Aragó. Va signar amb la Corona de Castella el tractat de Cazorla pel qual renunciava a conquerir la taifa de Múrcia a canvi de conquerir les de València, Xàtiva i Dénia.

Les terres van ser donades als ordes militars i religiosos i als nobles.

Els pagesos que van repoblar les terres ho van fer en condicions de servitud a un senyor.

Eren els remences (la remença era el rescat que havien de pagar si volien abandonar la terra) i van estar sotmesos a drets senyorials abusius (mals usos).

Els comtes van atorgar a les ciutats cartes de poblament, que alliberaven els seus habitants de certes servituds. També es van crear ciutats noves.

Es va permetre als sarraïns que ja hi vivien de quedar-s’hi i parlar la seva llengua i continuar amb els seus costums. Se’ls anomenà mudèjars o moriscs.

Es van aplicar millores tècniques i es van ampliar les terres de conreu (artigatges).

Es va poder afavorir el comerç interior i es propicià la creació de fires i mercats rurals.

La vida urbana va poder renéixer: les ciutats van créixer fins i tot fora de les muralles (ravals) i van atreure artesans i comerciants.

Com a activitat econòmica va destacar la fabricació d’eines i armes de ferro a les ferreries situades al Pirineu, on es treballava amb el mètode de forja anomenat farga catalana.

Catalunya, que era un lloc de pas entre Al-Andalus i l’Europa feudal, es va convertir en un enclavament estratègic del comerç.

desenvolupament.

 Els nobles i els clergues van fer construir castells, esglésies i monestirs, com els de Sant

Pere de Rodes, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses… També es van construir petites esglésies

rurals, entre les que destaquen Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

 L’arquitectura té influència llombarda: ús de carreus quadrats, construcció de grans torres,

absis esvelts i decoració amb petits arcs cecs.

 L’escultura romànica estava supeditada a l’arquitectura. Destaca l’escultura exempta (portalades com la del monestir de Ripoll i capitells dels claustres, com els de Sant Cugat del Vallès) i l’escultura en fusta (majestats, marededéus amb l’infant i davallaments de la creu).

La pintura romànica fou molt important:

Les pintures murals se situaven sobretot als absis i als murs. S’hi representaven el Pantocràtor i escenes de les vides de Jesús i de la Mare de Déu. Excel·leixen les de Taüll i les del Mestre de Pedret.

També es feien pintures sobre taula com les que col·locaven als frontals d’altar.