En la meva etapa de BUP i COU, institut públic del mateix barri, just al costat de la meva escola va ser just el contrari. Un col·legi amb professors docents impartidors de matèria sense cap atenció a la diversitat de necessitats. Passotes amb l'alumnat. Els alumes que veníem d’estudiar de la escola del devora portàvem un nivell bastant més baix que la resta i teníem moltes més dificultats a les aules que la resta d’alumnes. En el meu cas, una dislèxia no detectada. A tercer de BUB a un parell d’alumnes que havíem triat fer recorregut de ciències mixtes ens varen obligar a fer lletres pures donat que no havia suficient espai i la classe de lletres era pràcticament buida. En aquells moments per a mi va ser un trauma perquè em varen separar del meu grup d’amigues i amb la gent de la meva classe no vaig arribar a connectar. Em recordo molt poc dels professors del centre, a excepció d’una professora de Mates que a ningú agradava, era bastant dura, però a mi si perquè explicava molt bé les matemàtiques. Els professors de les assignatures de lletres i el de filosofia, impresentables. Dins lo dolent, el que més me va agradar varen ser les classes d’Història de l’Art i la professora.

 

 Vaig fer una FP (MICE) en un col·legi concertat i vaig tenir molt bona experiència i vaig fer molt bones amigues. També tinc molt bon record de les classes de Geografia i Història de l’Art. La professora era boníssima i el que més record és l’exposició que vàrem fer a final de curs. Jo la vaig fer sobre Marroc, i abans com que no hi havia ni TICs ni  ordinadors per presentar un PWP, vaig portar mig basar d’uns coneguts del barri, dàtils i vestits de la dansa del ventre inclosos.

 

A partir d’aquí em vaig endinsar amb 24 anys a vida laboral plena, dins el mon de l’activitat turística. Poc abans de l’any 2000 ho vaig començar a compaginar amb una diplomatura privada en Empresarials, Màrqueting Relacions Públiques. La experiència amb els professors va ser boníssima, amb alguna excepció. A les classes només hi havia més o manco unes 15 persones, vaig aprendre molt. He de reconèixer que va ser dur a causa del  gran esforç econòmic que vaig haver de fer perquè la major part del meu salari s’anava a pagar-me les classes i a pagar l’hipoteca del meu pis. Curiosament, les persones que els pares els pagaven els estudis tenien tendència a despreocupar-se més de les classes que els que havien de treballar per a pagar-se els estudis, malgrat les hores diàries que dedicaven a l'activitat laboral.

 

Uns 15 anys més tard, vaig començar a estudiar a la UIB on he viscut situacions molt diferents, tant bones com dolentes, però no en excés. Encara que en línies generals m'he sentit molt exclosa, donat que amb 44 anys em vaig posar a fer un doble grau d’ADE i Turisme i estava envoltada de gent 25 anys més jove que jo. Finalment, vaig canviar de grup estudiant les dues carreres per separat amb grups més heterogenis dels que he anant aprenent molt, tant de professors com d’alumnes. Per a mi, el més complicat ha estat actualitzar-me en TIC donat que a la meva època d’estudiant no existien. També a parlar en públic en anglès donat que a la meva època dels idiomes s’estudiava la gramàtica i poc més, el nivell era molt precari.  Tinc records molt bons de professors que m’han encoratjat a continuar en situacions complicades familiars i en especial una professora que entenia molt bé la meva dificultat per la dislèxia i sempre se preocupava de tenir un examen adaptat amb lletra més grossa, paràgrafs més separats, fulls d’una cara, etc.  Després de l’examen em demanava l’opinió en quant al format de l’examen que, quant a contingut, era el mateix que la resta de la classe.

 

De tot aquest recorregut puc extreure quines són les coses que s’han fet malament a l’ensenyament des del meu punt de vista i que no fer si algun dia puc tenir la oportunitat d’ensenyar. Em quedo amb les coses positives i, sobretot, partir de que cada centre serà molt diferent, alguns estaran millor dotats de recursos que altres i tindran maneres d’ensenyar diferents; el mateix que els alumnes que provindran de famílies amb recursos diferents, posseiran un millor o pitjor nivell i alguns tindran especials necessitats. De la meva pròpia experiència puc extreure quines podrien ser les eines i accions més adequades per aplicar als meus futurs alumnes. 

 

A l’escola, la majoria dels records són positius, ja que vaig tenir sempre molt bona relació amb els mestres i alumnes. Era una escola petita, de poble, on tots ens coneixíem.

 

A l’institut vaig tenir experiències negatives i positives relatives a la relació amb els professors i personal docent. Jo tenia un caràcter molt fort i dominant, i això no agradava a tots els professors. Alguns varen saber com tractar amb jo i d’altres no. Per exemple, a primer d’ESO vaig tenir un professor d’anglès que ben aviat em va encasellar amb el grup d’alumnes descarrilats ( degut a les companyies i al caràcter rebel que tenia) i des de l’inici em va fer de menys. No podia suportar que tingues un bon currículum i sempre aprovés els exàmens amb nota, però no prestes atenció a les classes. Per aquest fet, em tractava pitjor que els alumnes que no s’esforçaven gens. 

 

No record altres professors en concret que em tractessin particularment malament, però no tenia gaire bona relació amb la majoria, ja que no prestava atenció i m’ajuntava amb altres alumnes rebels. Tot i així sempre vaig treure molt bones notes. 

 

A tercer d’ESO vaig començar a faltar a classe (anàvem a voltar amb altres alumnes) i el meu tutor (que sempre va veure molt de potencial en jo) va parlar amb els meus pares perquè pensava que s’havia de fer alguna cosa, no podia consentir que jo deixes els estudis i era el camí que havia començat a agafar. 

 

Després de meditar-ho els meus pares, per tal d’intentar evitar que seguis faltant a classe i deixes els estudis, cosa que el meu germà gran ja havia fet, varen decidir canviar-me d’institut.  

 

Allà vaig conèixer molta gent nova i em vaig trobar amb una realitat totalment diferent, era un col·legi de frares i hi havia una serietat i respecte que em va suposar un gran canvi i esforç. 

 

El meu caràcter fort i rebel va suposar enfrontament amb molts professors, de primeres, però el que record, sobretot, és el suport d’uns quants que varen veure en mi que era una bona al·lota, com a persona, amb un caràcter fort i desafiant. Hem varen ajudar molt i varen treure el millor de jo. Varen aconseguir que estimes les assignatures que ells m’ensenyaven i vaig decidir estudiar el Batxiller. Allà em vaig centrar molt més i vaig deixar de ser tan rebel. 

 

Finalment, vaig decidir estudiar Economia ja que la professora va ser tot un referent per jo, tant a nivell personal com professional. 

 

Reflexión: me doy cuenta de cómo nos marcan los profesores con su actitud y metodología. Como futura docente, me gustaría dejar una huella positiva en mis alumnos y formar parte de su “latido de aprendizaje” en un futuro como “la profe que me ayudó a ser mi mejor versión en todos sus distintos ámbitos”. Siento responsabilidad y a la vez, felicidad de poder hacerlo.