Ells també són persones com nosaltres. Tenen coses que els agraden, coses que no els agraden i coses que gaudeixen de fer. També tenen somnis, necessitats i sentiments, igual que qualsevol altra persona.

Els agrada jugar, aprendre, compartir amb amics i fer activitats que els facin feliços. Només que, de vegades, necessiten més suport per fer algunes coses. Però això no vol dir que siguin diferents en allò que senten o en allò que volen a la seva vida.

Què m'emporto per a la meva vida professional?

Quan estem amb una persona amb discapacitat intel·lectual, és important ser pacients, tractar-la amb afecte i ajudar-la a sentir-se segura. També és bo ser amigables i fer que se sentin part de tot.

Una de les millors maneres dajudar és deixar-los aprendre a fer coses per si mateixos. Per exemple, si comprareu alguna cosa, podem estar a prop per recolzar-los, però deixar que ells parlin i paguin sols. Així se senten més segurs i independents. L'important és donar-los confiança i ajudar-los només quan realment ho necessitin.

Les dones amb discapacitat intel·lectual també es poden enamorar, tenir parella i gaudir d'una relació, igual que qualsevol persona. No obstant això, de vegades enfronten més dificultats perquè: Algunes persones creuen que no poden tenir parella, quan en realitat sí que poden estimar i ser estimades. I si vol tenir fills, és important que rebi suport i orientació per a:

Entendre el que implica ser la mare, com cuidar un nadó, alimentar-lo i protegir-lo.

Rebre ajuda si la necessita perquè la criança d'un fill pot ser un repte, i és bo que tingui suport de la seva família o professionals.

Prendre decisions informades, entenent els seus drets i responsabilitats com a mare.

Què m'emporto per a la meva vida professional

No jutjar les dones amb discapacitat intel·lectual, perquè cadascuna té el seu ritme i les seves pròpies habilitats.

Escoltar-les i respectar-ne els gustos, sense fer-les sentir malament pel que volen fer.

Ser pacient i comprensiu, perquè amb suport poden aprendre i fer moltes coses.

Ajudar-les sense fer-ho tot, perquè siguin més independents i segures de si mateixes.

Que elles també necessiten suport, amor i respecte, com totes les dones.

Que és important escoltar-les i entendre-les, sense decidir-les.

Que no les hem de subestimar, perquè poden aprendre i fer moltes coses si tenen el suport adequat.

Que si volen ser mares, en lloc de dir-los que no poden, és millor ajudar-les i ensenyar-los com tenir cura de si mateixes i del seu fill.

- Què m'emporto per a la meva vida professional

Escoltar-les i respectar-les, sense decidir-les ni tractar-les com si no poguessin fer res.

Tenir paciència i empatia, entenent que cadascuna aprèn i viu al seu ritme.

Ajudar-les a ser més independents, ensenyant-los el que necessitin en lloc de fer-ho tot.

* No tenen espais adequats per estar en parella.

* Les famílies o els cuidadors creuen que no han de tenir relacions.

* No reben educació sexual, per la qual cosa no saben bé sobre el cos o els drets.

Tot això fa que sigui difícil prendre decisions sobre la seva pròpia vida afectiva.

De vegades, la societat tracta les persones amb discapacitat com si fossin nenes petites i no com a adults. Però tenen sentiments, desitjos i necessitats emocionals i sexuals, com qualsevol persona. Volen enamorar-se, tenir parella i gaudir de la seva intimitat, però moltes vegades no se'ls permet.

* No en conegueu el cos ni els drets.

* No sabeu diferenciar una relació sana d'una relació abusiva.

* No tingueu eines per dir “no” o demanar ajuda si algú les tracta malament.

Per això, és molt important que rebin educació sexual adaptada perquè puguin viure la seva sexualitat amb llibertat i seguretat

És necessari que la societat les protegeixi, però sense sobreprotegir-les. Cal garantir que puguin reconèixer quan una situació és perillosa i sàpiguen què fer.

* Poder triar si volen tenir parella o no.

* Tindre accés a espais on puguen viure la seua intimitat.

* Rebre suport per ser independents en les relacions.

No es tracta de prohibir-los viure la seva sexualitat, sinó acompanyar-les i donar-los les eines necessàries perquè puguin fer-ho de forma sana i segura.

Què he après?

*Que les persones amb discapacitat també tenen dret a viure la seva sexualitat, però moltes vegades la societat no els ho permet.

*Que enfronten moltes dificultats per accedir a la intimitat, com ara la manca d'espais, la sobreprotecció de les famílies i la manca d'educació sexual.

*Que l'educació sexual és fonamental perquè puguin conèixer el cos, els drets i aprendre a tenir relacions sanes i segures.

*Que estan en més risc de patir abús, perquè moltes vegades no saben identificar situacions perilloses o no se'ls creu quan denuncien.

*Que és important donar-los autonomia i suport, en comptes de tractar-les com si no poguessin prendre decisions sobre la seva vida afectiva.

Quin aprenentatge m'emporto per a la meva vida professional?

*No subestimar les persones amb discapacitat. He de tractar-les com a adults amb drets i necessitats, no com a nens eterns.

*Fomentar la seva autonomia, donant-los eines i suport perquè puguin prendre les seves pròpies decisions en comptes de fer-ho tot.

*Brindar educació sexual accessible i clara, perquè puguin entendre el cos, les emocions i com viure la sexualitat de manera segura.

*Escoltar-les i creure-hi, especialment quan denuncien abús o expressen els seus desitjos i necessitats.

*Promoure espais segurs i inclusius, on puguin viure la vida afectiva i sexual amb respecte i dignitat.

A la meva feina, el més important serà tractar amb respecte, empatia i sense prejudicis, ajudant que les persones amb discapacitat puguin viure la seva sexualitat de forma lliure i segura.