• Criticava totalment la teoria de Plató sobre que el món sensible i el món intel·ligible estigués separat. Per a ell, la realitat no estava separada dels objectes, sinó que les essències de les coses estaven fortament vinculades als objectes.

• Deia que per poder explicar l'existència de dues coses similars en el món sensible és necessària una tercera idea per poder explicar la relació entre la idea i les dues coses del món sensible. Com per exemple; la idea d'home i dos homes sensibles.

• Mentre Plató defensava que era important explicar el canvi i la diversitat en el món sensible mitjançant l'ús de les idees. Aristòtil afirmava que les idees eren innecessàries per fer-ho. Ho contradeia afirmant que tan sols estudiant les causes materials, eficients, formals i finals dins del món natural era més que suficient.

TEORIA DEL CONEIXEMENT

• Defensava que el vertader coneixement s'obté per l'observació dels objectes i per l'experiència. Ell es pensava que per mitjà de l'experiència sensible podem arribar al coneixement de les essències sense accedir al món separat de les idees tal com mencionava Plató.

• Va desenvolupar el mètode inductiu basat a observar i analitzar casos específics per generalitzar. Per contra, Plató deia que el coneixement depèn només de la reminiscència o del record de les idees.

FELICITAT O EUDEMONIA

• Per la seva banda, diu que la felicitat no només s'aconsegueix per la contemplació de les idees, sinó també per la pràctica de virtuts en la vida del dia a dia. Per a ell, la felicitat és una activitat més de l'ànima lligada amb la virtut i no sols una contemplació.

• Critica absolutament el model de societat que presentava Plató a La República que establia que els reis governen pel coneixement tan extens que tenien de les idees i la veritat, mentre que els altres havien d'obeir. Aristòtil el critica pel caràcter jeràrquic que presentava Plató. Ell donava suport que la millor forma de govern és una que promou l'ètica i la virtut de tots, i declarava que el govern és el que s'havia d'adaptar a les situacions i necessitats de cada comunitat.

Per concloure, Aristòtil criticava les teories de Plató des d'un punt de vista més pragmàtic i empíric de cara a la realitat. Ell buscava donar explicacions sobre el món sense dividir el coneixement i l'experiència i sense mantenir una relació de dependència amb el món de les idees. Es basa principalment en l'estudi de la naturalesa i l'observació. En canvi, Plató sosté un punt de vista abstracte, més lligat amb el món de les idees, i la metafísica sobre el coneixement i la realitat.

Tesis

El dubte metòdic: aquesta teoria es basa a dubtar de tot, fins i tot de les mateixes percepcions i de l'existència del món extern. Aquest dubte busca arribar a un coneixement cert i indubtable.

Cogito ergo sum: Durant el procés de la creació del dubte metòdic, Descartes es troba amb el dubte de la seva pròpia existència, i en pensar arriba a la conclusió que, si pensa, això significa que existeix: «Cogito ergo sum».

Dualisme cartesià: Descartes va crear una divisió entre la res cogitans (“la cosa pensant”) i la res extensa (“la cosa extensa” o matèria). Segons Descartes, la ment i el cos són dues entitats diferents: la ment és conscient i està lligada a la raó, mentre que el cos és material.

L'existència de Déu: Descartes va defensar l'existència de Déu, argumentant que la idea d’un ésser perfecte, com pot ser Déu, no pot provenir de la imperfecció humana; per tant, aquesta idea ha de ser posada a la ment pel mateix Déu.

La relació entre fe i raó: Sant Agustí d'Hipona creia que la fe era necessària per arribar al coneixement i que aquesta fe era impulsada per la recerca racional de Déu. “Creu per entendre.”

Coneixement interior i veritat: Sant Agustí d'Hipona creia que la veritat era dins de l'ésser humà; és a dir, que el coneixement veritable no es troba en el món extern, sinó en l'ànima i la introspecció.

Defensaven l'existència de Déu dient que la idea d’un ésser perfecte com Déu només pot existir en un ésser perfecte com Déu, ja que nosaltres, els humans, en ser imperfectes, no podem tenir la idea de Déu. Per tant, algú perfecte com Déu hauria d’haver posat la idea de Déu en nosaltres.