Abans d’entrar, però, ens va arrencar un cabell. No enteníem res.

Un cop a dins, en un tres i no res, es va definir. Era normal. Al mirar al meu voltant, vaig veure un arbre gegant, però era el cabell que m’havia arrencat en Ricardino! Sí, així és com ens va dir que es deia.

-Estem al nanomon -ens va dir- on tot equival a una mil·lèsima part d’un metre però el teu cabell encara no és nanomètric. 

Seguidament ens va ensenyar un globus vermell, era enorme!

-Les coses nanomètriques no es poden veure a simple vista, necessites un microscopi especial.

Ens va explicar que si ens instal·làvem més al seu interior, veuríem coses realment nanomètriques. I així vam veure un esquelet de proteïnes semblant a una malla flexible i vam entendre la importància del que no veiem i tot el que podem aconseguir si ho utilitzem. A més, vaig entendre que quan el Ricardino es feia gran per poder arribar al nostre món, era quan es pixelava.

Quan va arribar, es va asseure per esperar la bibliotecaria. Va agafar un llibre que hi havia al terra. Estava vuit, era com una caixa. El va obrir i va trobar un aparell que semblava una game boy. Quan la va encendre per jugar, va començar a veure-ho tot d’una manera nova. Veia les composicions de tot el que l’envoltava: veia cada cèl·lula i cada nanopartícula que hi havia. Llavors va tocar un botó i va veure com tot al seu voltant es feia més gran, o més concretament, com ella es feia petita fins a ser deu vegades més petites que totes aquelles bactèries que hi havia al seu voltant. Va tornar a créixer i es va trobar la bibliotecària amb la game boy i mala cara.

En llegir això, vaig sentir curiositat i vaig entrar per llegir-ne més: “Els científics han trobat un fàrmac que redueix els símptomes del virus, per això han fet d’aquest fàrmac nanopartícules, d'aquesta manera les nanopartícules en entrar al cos humà van directament a la zona afectada pel virus i en redueixen lleument els símptomes.”

Em vaig quedar bocabadat. Vaig seguir llegint: “Aquests mateixos científics han inventat també guants i mascaretes amb nanopartícules de desinfectant, cosa que fa que les nanopartícules es vagin desprenent poc a poc i vagin desinfectant els guants o la mascareta. Tant les nanopartícules com els invents dels guants i les mascaretes ajuden a fer que el virus no es segueixi propagant tan ràpidament i a reduir el nombre de contagiats.”

Aquell matí, vaig aprendre molt sobre les nanopartícules i com s'utilitzen i vaig veure que si tots aportem una mica podem sortir d’aquesta plegats.                                              

Al cap dels anys, les nanopartícules es van anar ajuntant per aconseguir-ne d’altres, fins que un dia, en va sortir una diferent… Podria ser perillosa, verinosa, i així va ser el plantejament de les partícules al veure-la.

Aquesta partícula era una cosa molt estranya. Ella s’anomena Minion, i va tenir la pitjor idea del món, ficar-se dins del cor d'una persona. Des de llavors, mai s’ha sabut com es podia extreure’n aquella partícula, i la van classificar per malaltia. Degut aquesta causa tots els àtoms van aconseguir fer alguna cosa inesperada com unir-se i posar-se d’acord per aturar-ho tot.

Finalment, totes les nanopartícules, gràcies a les seves propietats inesperades van aconseguir salvar la terra de les malalties. 

La qüestió és que en aquell planeta vivien dia i nit angoixats pel que els podria passar. Vivien amb una gran por dintre seu, pensaven que tot, absolutament tot, podria acabar amb ells per la immensa diferència de tamany.

Passaven els dies, i cada cop es veien més a prop del final, amb l’angoixa de no poder fer res. No s’havien què, ni quan, ni on, però tenien el pressentiment que alguna cosa acabaria amb ells. 

Fins que un dia, un d’ells, el va aconseguir treure  la petita o, potser gran preocupació, amb les següents paraules:

-No es pot passar  la vida patint desmesuradament, sense saber que el temps que es perd, les experiències que es perden, els somriures que es perden... resulten impossibles de recuperar.

Fins aquí aquesta petitíssima història. Espero que t’hagi agradat i que la miris sabent que el més important pot ser gran o petit, però és invisible als ulls.

Al dia següent, tal com era previst, van anar d'excursió al món més petit que, fins avui dia es coneix. Abans d’entrar, la professora va preguntar qui sabia les propietats d’un àtom.

-Totes les coses del planeta i de fora estan fetes d’àtoms- va dir en Joan.

-Exacte, gràcies Joan. Cal afegir que els àtoms quan s’ajunten formen matèria i la matèria forma materials i per comprovar-ho sortirem fora. Si ajuntem molts cops com aquest de neu pot crear una bola de neu, i si n’ajuntem boles de neu podem crear un ninot de neu - va respondre la professora. 

Un cop feta la demostració, van entrar a Nanoland creuant un túnel que reduïa el seu tamany. Una vegada dintre, van veure alguna cosa que semblava un virus; després d’investigar, es van adonar que era el coronavirus.

Quan ja eren al món real, la professora va estar pensant en aplicacions de la nanotecnologia per combatre el virus i van arribar a la conclusió que les nanocàpsules amb nanopartícules de plata podien erradicar aquest virus. 

Al cap de dos mesos, van acabar amb el coronavirus.

 

«Viatjant al món nano en 3… 2… 1…» Narra una veu robòtica.

            «On estem?» Diu en Morgan «Això és indescriptible!» «Morgan? Per què el teu cabell és ros en comptes del teu castany?» Es pregunta la Susana «I tu? Ets morena!» S'exclama en Morgan. «Es clar! A escala nano tot canvia, pensa el l’or, normalment és daurat, però a escala nano, no!» Raona la Susana. «Ara mateix tot el que veiem son els ‘‘teixits’’ de tot el coneixem al nostre món, a l’escala Macro» Continua la Susana.

«Tornant al món macro en 3... 2... 1... » Narra la mateixa veu robòtica.

            «Sabies que el teu nom en egipci significa flor de lotus?» Explica en Morgan. «Aquella flor hidrofòbica?» Es pregunta la Susana «Exacte! Anem a buscar alguna» Exclama en Morgan «Aquí hi ha una, ha de ser molt llisa a l’escala nano per a ser hidrofòbica» Argumenta la Susana, Seguidament entren al món nano.

            El paisatge no és pas llis, hi un munt de muntanyes i a sobre, una esfera gegant d’aigua.