També estava el castell.  El castell era un edifici militar on vivia el senyor feudal i la seva família, que disposaven d’habitacions luxoses. També hi vivien en habitacions molt més petites senzilles, els criats, encarregats de les feines domèstiques i els cavallers, soldats que defensaven al feu.
Els pagesos vivien en petits pobles o granges, dins la propietat d'un senyor. Vivien en miserables  cabanes d'una sola habitació que sovint compartien amb el bestiar. Treballaven durament la terra des de que sortia el sol fins a la posta.

Hi havien 2 grups de pagesos:

1-Els aloers, que treballaven en un troç de terra del seu senyor i eren lliures, encara que havien de pagar uns diners cada any (cens). També havien de pagar per poder utilitzar el molí o el forn del senyor.

2-Els serfs, que no podien abandonar la terra on vivien sense el permís del senyor i no eren lliures. Treballaven les terres del senyor sense cobrar.
Els pagesos depenien del senyor que era el propietari (amo) de la terra on vivien. El senyor els protegia a canvi de diners o a canvi de que treballessin la terra gratuïtament.
Homes i dones, vells i nens participaven en les tasques agrícoles. Els homes feien les feines més dures del camp (llauraven, segaven, esporgaven, tallaven arbres); i les dones, a més de fer la feina de casa, ajudaven a l'hora de segar i de veremar, tenien cura de l'hort i de l'aviram.

Els estaments de l'edat mitjana

A l'edat mitjana estaba els reis i les reines, els pagesos, els cavallers, els eclesiàstics i els nobles.

Els reis i les reines eren privilegiats eren els que manaven a tot el poble. Els reis dirigien campanyes militars que hi haurien d'anar els criats. Com eren els que manaven demanaven impostos en cas de: guerres, coronacions i bodes...

Exerceixen com a jutges suprems en guerres, però no poden inferir els criats ni els nobles. Tots els reis de l'edat mitjana viuen en un castell d'alt d'una muntanya.

Els pagesos la seva vida era molt dura i miserable estaven a la part més baixa de la piràmide de la societat feudal i pertanyen a la societat dels no privilegiats.
Però també estaven els pagesos lliures que podien tenir terres si demanaven permís al senyor feudal, podien circular lliurement, casar-se sense demanar permís,   posseir armes i dur-les a sobre...

Els nobles formaven part de l’estament dels privilegiats, és a dir, eren un grup social que tenia privilegis.
Els privilegis eren una sèrie d’avantatges i beneficis:

Però a l'igual que els pagesos tenen dos grups: la gran noblesa i la petita noblesa.
La gran noblesa: Eren els nobles més rics i poderosos.
Podien tenir càrrecs de poder dins les institucions de la monarquia (consellers del rei, secretaris, etc) i exercir els càrrecs importants a l’exèrcit.
Tenien relació directa amb el rei, que els convidava als actes importants, als banquets i les festes que es feien als palaus reials.
La petita noblesa: Eren els cavallers i els militars de més baixa condició.
Molts estaven arruïnats i alguns no tenien terres.

Els cavallers i soldats eren els que lluitaven a les guerres per les terres del senyor feudal. Defensaven el castell per uns forats anomenats "espieres".

Tenien una alimentació sana i variada: mel i mató, tota mena de fruita, pollastre rostit, pastissos, bunyols i formatge... L’escut d’armes de cada cavaller Cada cavaller tenia un disseny pintat sobre un escut i la seva roba per permetre la identificació en la batalla i més tard en les justes i els tornejos. Justa era un combat entre dos cavallers muntats a cavall i armats amb llances.

Els cavallers i soldats anaven vestits amb l´armadura a les guerres i quan no hi havia guerres, amb roba de menys qualitat que el rei.

A les seves hores lliures caçaven i jugaven a jocs de taula.

Els Eclesiàstics durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Com s'arribava a ser cavaller?

El patge aprèn a lluitar amb els punys, a muntar a cavall i a nedar.
Començaven als 7 anys i acabaven als 14 anys.
Als 14 anys, de patges es convertien en escuders del seu senyor. Ara comença la seva veritable formació com a cavaller. A partir d'aquell moment el pot acompanyar a les  batalles.
Als 21 anys, l'escuder es converteix en cavaller. Abans de la cerimònia havia de passar tota la nit pregant a la capella. 

 
 

El 1581, l'assemblea dels estats d'Holanda va decidir retirar el nom del rei de les actes judicials i administrar justícia en nom de Príncep d'Orange.

Després de la signatura de la pau de Vervins el 1598 i el tractat de Londres 1604, amb els quals Espanya aconseguien la pau amb el regne de França i el regne d'Anglaterra, respectivament, els republicans es quedaven sense suport militar i es quedaven sols en la guerra.

L'embargament que Espanya va mantenir sobre les set províncies unides i la despesa militar que suposaven més de trenta anys de guerra havien deixat les províncies econòmicament malmeses. 

 La guerra va coincidir amb la guerra dels trenta anys, tot i que entre el 1609 i el 1621 hi va haver una aturada de les hostilitats per la treva dels dotze anys.

El conflicte acabà el 1648 en concloure la pau de Westfalià, en que la corona espanyola va reconèixer la independència de la república de les set províncies unides, avui conegudes com a Països Baixos.

Tot i això, el 1648 romanien moltes disputes territorials, la majoria de les quals van arreglar-se en el tractat de partició del 1661.

Aquest conflicte i la pau de Westfalià són l'origen de l'escissió de les Disset Províncies i, molt més tard, de la creació de tres estats independents: els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, amb fronteres arbitràries.

El territori del principat de Lieja, enclavat en les Disset Províncies, va mantenir la seva independència d'ambdós poders.

Els Països Baixos del sud van romandre sota la corona espanyola després d'una repressió militar i una persecució religiosa que va fer fugir molts empresaris, intel·lectuals i artistes cap al nord, més tolerant, deixant així el sud exsangüe i empobrit.

Il·lustració

La Il·lustració és un corrent filosòfic, polític i social europeu que va aparèixer al Regne de França, al Regne Unit i Alemany a finals del Segle XVII. Després es va estendre, amb empremta francesa, a altres parts d'Occident durant el segle XVIII, anomenat el segle de les llums. Al llarg d'aquest segle, malgrat que es van mantenir les característiques bàsiques de l'antic règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament il·lustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El nom en diferents llengües d'aquest moviment fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels individus de l'època.

Com que no existeix una data d'arrencada del moviment que gaudeixi del consens dels estudiosos i acadèmics, se sol considerar tot el segle xviii com l'època en què es va desenvolupar. La seva fi, en canvi, se sol identificar amb l'arribada de les guerres napoleòniques.

El terme Il·lustració es refereix específicament a un moviment intel·lectual històric. Tot i que existeixen precedents de la Il·lustració a Anglaterra i Escòcia de finals del segle xvii, el moviment es considera originàriament francès. Així mateix, la Il·lustració va tenir també una expressió estètica, anomenada neoclacissisme. Des del Regne de França, on madura, es va estendre per tot Europa i Amèrica i va renovar especialment les ciències, la filosofia, la política i la societat. Les seves aportacions han estat més discutides en el terreny de les arts i la literatura. Aquest corrent advocava per la raó com a forma d'establir un sistema ètic. La mentalitat il·lustrada no presentava unes actituds uniformes, però entre els denominadors comuns del moviment es troben elements com el naturalisme, el racionalisme i l'humanisme.

Entre 1751 i 1765 es publica al Regne de França la primera Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Volien educar la societat, perquè una societat culta que pensa per si mateixa era la millor manera d'assegurar la fi de l'antic règim. En la seva redacció, van col·laborar altres pensadors il·lustrats com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.

Absolutisme

L'absolutisme fou una filosofia política característica de l'Europa d'època moderna, que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de govern com a monarquia absoluta.

Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle XVI i XVII. Un dels primers fou Jean Bodin que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques  a qui tots els súbdits havien de retre obediència. El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès Thomas Hobbes. Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue Bossuet va aportar la teoria de l'origen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el Papa de Roma sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies. Alguns pensadors sostenien que, com que el rei és escollit per Déu, el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.

Tot i que l'absolutisme teòric no va imposar-se plenament, les monarquies van utilitzar els seus diversos arguments i les necessitats creades per les guerres continuades de l'època moderna per reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics. Paral·lelament els corrents jurídics admiradors del dret romà justificaren també la monarquia absoluta en nom del dret públic, en contraposició dels vells drets feudals privats.

L'oració "Tot pel poble però sense el poble" fou el lema que adoptaren els intel·lectuals partidaris de la monarquia absoluta que creien sincerament en un bon govern incontestable que apliqués les mesures més convenients pel bé general, però sense que la societat tingués drets polítics per evitar les lluites entre grups. Aquest corrent de pensament s'anomenava despotisme il·lustrat.

L'absolutisme -un dels pals de paller de la societat d'antic règim donà nom al concepte de Monarquia absoluta o autoritària que va ser la forma de govern característica de les monarquies europees dels segles XVI, XVII i XVIII. Els trets característics i fonamentals de tota monarquia absoluta són dos: 

1. La creença en una monarquia de dret diví: Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei   havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva  voluntat. Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a  qui el rei havia de retre comptes.

 2. L'existència d'un poder il·limitat dels reis, pel qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona els quals posteriorment Montesquieu classificaria en el legislatiu, l'executiu i el judicial.

Per tot plegat és habitual que els historiadors es refereixin a aquestes monarquies com a Monarquies absolutes de dret diví atès que amb aquesta designació es recullen alhora les dues característiques bàsiques que acabem de citar. Tradicionalment s'ha considerat que el monarca absolut per excel·lència fou Lluís XIV, anomenat el Rei Sol.

La complexitat organitzativa de les monarquies absolutes féu del tot necessària la creació d'una complexa xarxa diplomàtica i burocràtica connectada al monarca per fer complir les seves decisions. Aquest fet establia el precedent de la centralització de l'estat modern.

Renaixement
El Renaixement o Renaiximent és una època artística, i per extensió cultural, que dona inici a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle xvi. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. Des de Vasari s'acostuma a prendre com a moment fundacional del renaixement en l'art la polèmica construcció de la cúpula de Santa Maria del Fiore per part de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. Brunelleschi va desenvolupar la tècnica de la perspectiva, un altre element d'objectivació de la realitat normalment associat al renaixement.

Pel mateix motiu el renaixement s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic. El renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme. La difusió de la filosofia clàssica rescatada a través dels filòsofs andalusos.

A una llibertat de pensament major, allunyada del dogmatisme medieval, correspon un impuls considerable dels coneixements científics. La cultura passa dels monestirs als carrers de les ciutats. Els tòpics del renaixement són un conjunt de temes i figures que apareixen sovint a les arts del renaixement, especialment la literatura. Els tòpics literaris més coneguts durant el renaixement són el carpe diem i el beatus ille, que provenen de la tradició clàssica.

El renaixement, influït per la visió epicúria de l'existència, pren com a motius renovats alguns elements de la tradició grecollatina. Hi ha un retorn a la valoració de l'ésser humà, a la idea del gaudi i a l'apreciació del món que prové dels sentits. El motiu del Carpe Diem procedeix de l'oda XI del llibre I d'Horaci i s'associa en el renaixement a la brevetat de la vida de la rosa. Es considera un motiu literari de llarga durada, ja que el podem trobar en poetes de totes les èpoques, des dels clàssics, fins a Garcilaso de la Vega, Pierre de Ronsard o Francisco Brines.

L' observació, l'experiència i el sentit crític dels humanistes van preparar el camí de la ciència moderna, els avanços més importats de la qual es van realitzar en el camp de la geografia, l'anatomia, la navegació, la impremta, la rellotgeria i els mètodes financers. Durant el Renaixement, les facultats de medicina italianes van destacar pels seus estudis anatòmics. Però la ciència dels segles XV i XVI no va crear cap gran innovació, excepte en el sistema copernicà. El renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el segle XV i estès per tota Europa el segle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.

GUERRA DELS TRENTA ANYS
La Guerra dels Trenta Anys fou un conflicte europeu que modificà contínuament les fronteres de nombrosos estats i que es prolongà entre França i la monarquia hispànica fins al 1659. Tot i que la intenció inicial era la renovació, els moviments van acabar amb l'escissió dels grups reformistes i amb l'establiment de noves institucions, principalment, el luteranisme, el calvinisme i l'anabaptisme. L'emperador Rodolf II va ser educat en la cort espanyola i en el seu castell de Praga, on va traslladar la seva cort i on va viure envoltat d'alquimistes i astrònoms, com Johanes Kepler, lliurant les tasques de govern als funcionaris de la Cort. Els hongaresos es revoltaren a Hongria i Bohèmia contra Rodolf II amb el suport dels otomans, i aquest va demanar al seu germà que signés la Pau de Viena el 1606, cosa que va suposar l'augment de poder de la noblesa hongaresa i la llibertat de culte en l'Hongria protestant.

En 1618 la destrucció de dues esglésies protestants, ordenada pels representants de l'emperador a Praga, va provocar la rebel·lió dels nobles txecs que s'apoderin del palau real i va tenir lloc la defenestració de Praga, en la que dos ministres imperials i el seu secretari van ser llançats per una finestra de palau, tot i que sense greus danys per a ells. Després els nobles revoltats es van apoderar de la ciutat amb el suport de la població, van expulsar als jesuïtes i van iniciar converses amb l'emperador amb la intenció de salvaguardar els seus privilegis. Després de la revolta de Praga, van seguir mesos de tibants negociacions i preparatius militars entre els nobles txecs i el vell emperador Mateu. L'emperador Ferran III, que va prometre que les terres secularitzades no serien reclamades, comptava amb el suport dels membres de la lliga catòlica i de la seva poderosa dinastia, de la qual formava part Felip III d'Espanya.

Les Províncies Unides no van prendre part en el conflicte per a no trencar la Treva dels Dotze Anys que havia signat amb Espanya, en 1609 per interrompre temporalment la Guerra dels Vuitanta Anys, però quan aquesta va concloure un canvi de poder en les Províncies Unides va propiciar que Holanda reprengués la guerra contra les Espanyes.

Conseqüències

En 1643 les tropes de Felip IV d'Espanya, que també plantava cara a la península a la rebel·lió de Catalunya coneguda com la Guerra dels Segadors eren derrotades en la batalla de Rocroi i a la Batalla naval de Cartagena. El 1645, el mariscal suec Lennart Torstensson va derrotar a un exèrcit imperial en la batalla de Jankau, prop de Praga, i Lluís II de Borbó-Condé va derrotar l'exèrcit bavarès en la batalla de Nördlingen de 1645. En 1647 França i Suècia van envair Baviera i al duc de Baviera, a signar el 14 de març de 1647 la Treva d'Ulm i renunciar a la seva aliança amb el Sacre Imperi Romanogermànic. A la tardor va trencar la treva i va tornar amb els imperials.
En 1648 els suecs i els francesos van derrotar a l'exèrcit imperial en les batalles de Zusmarhausen i Lens. Únicament els territoris de la pròpia Àustria van romandre segurs en mans dels Habsburg.

En les últimes dècades de la guerra, tant el tifus com la disenteria s'han convertit en endèmiques a Alemanya. La Pau de Westfàlia, signada a Münster el 1648 va posar fi a la guerra dels Trenta Anys i va comportar el reconeixement de la independència de les Províncies Unides per part de la monarquia hispànica després d'una intensa activitat diplomàtica. Entre altres coses, els Països Baixos guanyaven la independència d'Espanya, junt amb Portugal que va aprofitar la guerra per declarar-se independent, i Suècia guanyava la Pomerània Occidental, Wismar, Bremen i Verden. El poder de l'emperador es trencava, i els governants dels estats alemanys podien determinar una altra vegada el protestantisme com la religió oficial de les seves terres.

Conseqüències:
El comerç desapareix a causa dels constants saqueigs durant la guerra, hi ha pobles han estat saquejats fins a 18 vegades, fet que agreujarà en bona part la crisi europea del segle xvii. La desaparició de molts camperols en la zona de Bohèmia, Pomerània i Brandenburg farà que els senyors tornin a apoderar-se d'una sèrie de terres que estaven en mans dels camperols provocant així una nova supeditació de la pagesia al senyor. Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans que l'assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició. Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que suposà que la part de Catalunya coneguda actualment com a Catalunya del Nord passés a sobirania del Regne de França.

Reforma protestant
El moviment va començar com un intent de reforma de l'Església catòlica. Molts catòlics occidentals estaven preocupats pel que consideraven falses doctrines i pràctiques indegudes en l'Església, en particular l'ensenyament i la venda d'indulgències. Una altra important controvèrsia és la compra i venda de llocs de privilegi a l'església, cosa que es va veure en el seu moment com una gran corrupció en la jerarquia eclesiàstica. Entre els predecessors espirituals de Martí Luter, hi trobem homes com John Wycliffe i Johannes Hus, que ja havien intentat reformar l'església seguint pautes similars.

Allà, Luter va clavar les seves 95 tesis a la porta de l'església de Tots Sants, que servia com un tauler d'anuncis per a aquells relacionats amb la universitat. Aquestes s'utilitzaren com a punts de debat per a criticar l'Església i el papa. Els punts més polèmics es van centrar en la pràctica de la venda d'indulgències i la política de l'Església sobre el purgatori. Les creences i pràctiques que varen ser més atacades pels reformistes protestants foren la política de l'Església sobre el purgatori, la devoció a Maria , i la intercessió i la devoció als sants, la majoria dels sagraments, el celibat obligatori com a requisit per al clergat i l'autoritat del papa.

Els moviments reformadors també van accelerar la Contrareforma catòlica dins de l'Església catòlica. Tots els principals protestants, en general, destaquen la seva separació de l'Església catòlica al voltant del segle xvi.

Inicis i precursors: segles XIV i XV

Els nous corrents de pensament afavorien la idea que cap doctrina religiosa podia ser recolzada per arguments filosòfics, erosionant l'antiga aliança entre la raó i la fe de l'època medieval establerta per Tomàs d'Aquino. Els principals moviments de Reforma individualista que es rebel·laren la contra l'escolàstica medieval de les institucions es basen en humanisme, entre altres tradicions. Per tant, es dugué a terme la consegüent reactivació de la teologia agustiniana, afirmant que l'ésser humà no pot ser salvat pels seus propis esforços, sinó només per la gràcia de Déu, erosionant la legitimitat de la rigidesa de les institucions de l'Església per a proporcionar un canal per a l'individu de fer bones obres i entrar al cel. L'humanisme, però, fou quelcom més que un moviment de reforma educativa amb orígens en el Renaixement que recuperà els ensenyaments clàssics d'aprenentatge i pensament.

Els reformistes de l'Església d'Anglaterra van alternar-se, durant segles, entre la simpatia per la tradició catòlica i els principis reformistes, teixint a poc a poc el desenvolupament d'una tradició que es considera un terme mitjà entre els catòlics romans i les tradicions protestants. 

El rei Enric va decidir separar l'Església d'Anglaterra de l'autoritat de Roma. L'any 1534, l'Acta de Supremacia va convertir Enric en el cap suprem de l'Església d'Anglaterra. Entre 1535 i 1540, sota Thomas Cromwell, es va dur a terme la política coneguda com la «dissolució dels monestirs». La propietat d'enormes quantitats de terra de l'Església va passar a mans de la corona i en última instància, a la noblesa i l'aristocràcia.

La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo , de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte.

segona guerra mundial:

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte Bellic que va implicar la majoria d els nacions de l'món, incloent-hi Totes els Grans potències, organitzades en Dues aliances militars: els aliats i els potències de l'Eix.

El nazisme

El nacionalsocialisme (en alemany, Nationalsozialismus), comunament escurçat a nazisme, és la ideologia de el règim que va governar Alemanya de 1933 a 1945 amb l'arribada a el poder de el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany d'Adolf Hitler (NSDAP). Hitler va instituir una dictadura, l'autoproclamat Tercer Reich. A l'Reich es va unir Àustria a partir de l'Anschluss, així com la zona dels Sudetes així com Memel i Danzig. Durant la Segona Guerra Mundial, els nazis van ocupar terres ana Frça, Txecoslovàquia, Hongria, els Països Baixos, Dinamarca i Noruega. L'Alemanya d'aquest període es coneix com la «Alemanya nazi».

Arribada a la lluna

Apol·lo 11 va ser una Missió espacial tripulada dels Estats Units l'Objectiu va ser aconseguir que un Ésser humà caminis a la superfície de la Lluna. L'Apollo 11 va ser Impulsat per 1 coet Saturn V des de la plataforma LC 39A i llançat a les 13:32 UTC de l'complex de cap Kennedy, a Florida. La missió està considerada com 1 dels moments més significatius de la història de la Humanitat i la Tecnologia.
La rebolucio francesa:
Les causes fonamentals que van originar la revolució francesa van ser: L'absolutisme monàrquic, que és va caracteritzar per l'il·limitat poder de l'Sobirà, l'Autoritat no estava subjecta a cap control. La desigualtat social política i econòmica. La manca de llibertats i drets.