Allá on anava él sentía on ell estaba 

Somreia amb totes les coses fidels que ell em mostraba!

Sota seu com una Musa per mi vetllava 

L’odi em buidava pero ella m’omplia,

a l’igual que un riu que per ella aigua fluía,

fent un so harmoniós em tranquilizava, ploc-ploc!

fou aquest so calabós que de dintre seu provenia 

Jo l’escoltava amb molta atenció com si d’un mestre es tractés

Vaig resollar una glopada d’aire, 

en el moment que la vaig escoltar, uff-uf…

I així, agafant la seva brisa amb el cor

dintre meu va quedar el seu record,

com un abisme ofegador!

   

Marc Gil, Quim Martínez "La meva Bohèmia"

 

 

 

la inflexió de veus preades que han callat.”

Em persegueixen els fantasmes del passat, 

aquell que intento no recordar.

Han passat tants anys, 

i per tots els teus enganys, 

que el meu cor ja és de metall, 
impossible de travesser amb un simple detall. 

Ha passat tant de temps que em pensava que ja no recorderies,
i el nostre passat oblidat hauries.
Des de que la guerra ha acabat, mai te notat lluny del meu costat. 

Les teves paraules ja no tenen significat, 
el meu rellotge s’ha reprès com una flama quan acaben els dies de vent. 
Per fi el meu amor ha caducat, ja no vull estar més al teu costat.

A les mans de Déu m’entregaré, 
si això que dius és cert. 
Pel meu dolor per fi pagaré,
com el jove Werther per Lotte va fer. 

Com goses comparar-nos, 
tu no m’estimes com Werther feia a Lotte,
escolta les meves doloroses llàgrimes
que regalimen per les meves dolçes galtes. 

Aquest és el meu major pecat!
però si no em perdones…
serà preparat un ganivet afilat, 
a Dante visitaré 
i en l’infern em quedaré. 

No ho entens, no puc estar amb tu, 
olorar el teu perfum, 
mirar-te els ulls, 
tot això em fa delirar, 
millor que no me’n torni a apropar. 

El que donaria per poder-te il·lusionar,
i jo sé perfectament que tu amb això no hi deus ni pensar.
Em moro de ganes que tu et fixis més en mi, 
el record del teu somriure m’impedeix dormir. 

La mateixa pedra no em tornarà a enganyar, 
aquesta vegada el meu amor propi guanyarà. 

Aquí el nostre amor ha finalitzat,
i d’aquesta manera hem acabat. 

i la por de perdre't m'envaeix sense pietat,

l'amor que ens va unir, ara sembla esfumar,

Serà que el destí ens vol separar?

La nit és testimoni del meu dolor i temor,

un corb claca en la branca de l'arbre major,

sembla que presagia el meu desventurat amor,

que s'esvaeix com aigua de vapor.

La lluna reflecteix la meva tristesa i desolació,

un llop aúlla a la llunyania amb passió,

Potser és un presagi de la meva separació?,

o només una metàfora de la meva confusió.

La mar qui reflecteix la meva ànima en desconsol,

el sol que s'oculta rere núvols de turment,

la brisa freda la pluja i el vent

Qui acompanyen el meu trist dol.

La solitud i la mar es troben,

en una dansa silenciosa i eterna,

una barreja de pau i nostàlgia,

que només el vent i les ones governen.