Me agradaben moltes coses pero solament podía ferme un tatuatge, era una decisió molt important, un tatuatge es para tota la vida. Jo sabía que no debía ferme un tatuatge amb la teua pareja perque un tatuatge es para sempre pero una pareja no.

Yo volía ferme algo amb un significat important, perfecte, ya sabía que, me vaig posar el nom del meu germà perque el es para sempre i es molt important per a mi.

Ja era el moment de fermelo, me vaig doler molt pero vaig valer la pena, me vaig encantar, estaba molt contenta i com la meua amiga va decirme cada cas es diferent, cada algú tiene diferents tatuatges per diferents motius.

Quan van arribar al zoologic lo primer que van a fer es cogir els esmorzars i a menjarselos a uns bancs que havien en l’entrada. Ahmed, un xiquet del orfenat, li va a dar un poc del seu esmorzar a un camell que havia en el zoologic i…. el camell li va a mossegar la mà!! Tots el xics 

Van començar a cridar desconsoladament mentres els monitors els intentaven calmar, tota la gent que estava al voltant es van ficar per a intentar ajudar i van començar a cridar a l'Ambulància. L'ambulància no arribava i Ahmet seriosa amb la infecció del mos 

Noah es una persona molt estranya. Sempre està preocupat a saber de que, i moltes vegades, però no sempre, es queixa. Jo estava cansat, fart i extranyat. Ja em vaig fartar de tanta tonteries que ell solta. Fins que em vaig adonar d’una cosa. Ell tenia enveja de mi. La raó, tenía molts amics, al contrari que ell que només en tenia un parell. 

Però eixa no es raó per a enfadar-se. Jo li vaig preguntar si volia ser el meu amic i em va dir que s’ho anava a pensar. Ja ha passat molt de temps i no a canviat la cosa. Ja no se ni que fer amb ell…

Jo sempre he sapigueu que yo no era “normal”. A les demés xiquets els agradava estar amb altres persones i a mi no es que no m’agradara, però tenia millors coses que fer. No era tan rara com que per a la gent es donarà compte però jo em donava compte. Em vaig dir  a mi mateixa que les coses seríen millor. 

 Vag Intentar actuar mes normal però em sentia estranya actuant així. Encara que jo intentava amb totes els meues forces ser mes normal semblava que feia el contrari, perquè la gent me evitava i se allunyava cada vegada mes de mi.

I gracies a que la gent me evitava una xica que sempre anava a soles i que semblava ser també com jo va començar a parlarme. Així és com vaig conèixer a Noah.

Al collegi hi havia molts rumors sobre Noah, es deia que era una persona molt agressiva, violenta i amb tendències homicides.

Porfin havíem arribat a índia, a l'orfenat. Tots sabíem que seria complicat veure en la situació que vivien pero com he dit antes, la realitat era molt diferent del que havia estat somiant dos mesos avans. Les histories dels xiquets també eren molt dures. Sempre ens venien les paraules de Noah a la cabesa. Pero sempre portaven una gran sonrisa dibuixada en la cara, com si res les haguera passat. Admirava això d'ells. 

No podia con això, no me cavia en el cap com algú podia robar a aquestes personites que no tenien res. Durant els mesos que estuve allí això havia passat unes quatre vegades i so lo podia suportar.

He parlat de açò amb els meues companis de viatge i pensaven el mateix que jo. Teniem que per algo al respecte.

Despres de aço tambe he parlat amb els persones que se encargaven del orfanat. Pero ells semblaben que aixo era un mal menor i que no importaba res. Sentir aixo me vaig quedar gelada.

A la hora de berenar parlam amb els compaigs i van llegar a la conclusio que no sabien como pero anabamos a parar als lladrones.

Per-ho lo que no sapigaba era que el món que jo veia i me agradaba, no era com pareixia que esa vida es difícil, i per desgracia lo he tenit que averiguar per les males. Per-ho ahora, jo ya no sé com salir de este món, ahora les cameres me persegueixen a totes llocs, i me sent atrapada, me hubiese agradat que Noah siguera amb mi, ya que ahora me sabria dir que fer. 

Jo l’he pogut experimentar i m’ha canviat per complet el meu pensament.

Abans jo era una xiqueta que tenia tot el que volia i mai em faltava res fins que....vaig perdre el que verdaderament importa.

Jo me centrava només en les objectes materials fins que vaig passar per uns temps molt roïns.

La meva mare s’havia posat molt mal,estava al hospital i els mèdics no deien res positiu.En aquell moment,a la sala del hospital,veient a la meva mare al llit de aquell lloc i doncs me vaig adonar de lo que realment es important.

Em vaig plantejar la possibilitat de mai vela mès,que seria si fora l’última vegada que poguera darle un petó i un abraç i poder dir-li lo molt que la estimava i a la llarga me arrepentiria de no haver passat mès temps amb ella...perquè el que realment importa és aquell amor de família,els amics i tota la gent que apreixes de veritat,valorar-la i disfrutar tots els moments junts.

No m’ ho podia creure anava hi ha començar el col·legi, tot l'estiu desitjant que este dia mai arribara. Em recorde quan vaig acabar el col·legi que me'n vaig anar a ma casa súper feliç sense importar-me els deures, el dia s'anava acostant més i més però a mon seguia sense importar-me els deures.
 

El dia abans de començar el col·legi em vaig posar a fer tots els deures però eren massa, em vaig despertar prompte per a poder fer els deures. Noah m'ho va dir, em va dir que fera els deures però jo no li vaig fer cas arribe al col·legi súper preocupat però la sorpresa va ser quan van dir que el professor se n'havia anat, jo estava súper content ara ja no m'havia de preocupar per res. I així és com es fan els deures. 

 

Va ser en aquell moment quan vaig pesar que ya no era un xiquet. Tenia quinze anys i havia perdut a la persona que més necesitava en aquell moment. 

Quan era xicotet al col·legi la gent no me tractava molt bé, tenia por d’anar i l’única persona en la que podia confiar per a comptar tot era ell. Per aixó em va fer molt dany, després d’aquelles paraules de Noah que me feien pensar que el no existía, va desaparèixer. 

I es quan em vaig donar compte de que no podia estar tota una vida depenent de aquest ser imaginari. Per aixo vull dir-te moltes gràcies Noah

Tot va començar quan jo em vaig entristar molt i no vaig aprovechar el dia i la suerte que vaig tindre de tindre una familia, activitats i col.legi tan bó. Van pasar moltes dies, setmanes i messos i la meua vida era molt bona pero jo no vaig saber apreciarlo i vaig estar molt trist. 

Tot fins que un dia que vaig començar a tindre pesadilles i somnis horrorifics que m’en vaig fer despertar imediatament. Cada dia el somni era igual pero pitjor i  no sabia perque.  Va ser una casualitat cada dia que vaig ser mes feliç i vaig apreciar mes la meua vida. I ara quan ja soc feliç, ja no tindre mes somnis de por. 

Asi que ja ho saps, disfruta de la teua vida que hi-ha gent que heu tinc pitjor. 

 

Un dia estava entrenant amb el meu equip i vaig ver a un senyor molt seri que va estar mirantme com entrenava. Quan va terminar el entrenament jo vaig preguntar al meu entrenador que qui era eixe senyor i me va dir que era el ojeardor del Barcelona. Al dia seguent va llamar a la meua mare i men caig anar  amb la meua mare a Barcelona. Alli me vaig quedar. Jo estava molt il•lusinat perque era el mej somni i el havia complit. Quan van començar els entrenaments vaig comprobar que era molt dur . Però vaig recordar la frase de Noah i el vaig conseguir.

Un dia al col·legi ens van enviar un treball sobre el nostre horòscop i en el meu hi havia una frase que em va deixar marcat alguna cosa: "tots els somnis tenen un significat, si tens algun persegueix-lo fins aconseguir-lo, o et penediràs tota la vida" 

Quan ho vaig llegir, no vaig poder esperar més per començar la meva investigació. Vaig telefonar a Noah perquè em donés una mica d'ajuda i quan va arribar a casa meva, junts ens vam posar mans a l'obra.

 

L'endemà, vam decidir quedar a sa casa per després anar a fer una passejada i prendre un gelat. 

En arribar, Noah estava estirada al llit plorant entre els llençols. Molt valent, li vaig preguntar el per què de les seves llàgrimes ja sabent el motiu, i ella va contestar: "Sense el meu avi ja no em queda res ni ningú, sense ell no sóc feliç". Jo, molt trist, la vaig aixecar del llit contestant: "Saps que a mi em tens aquí pel que necessites, anima't!". 

Va aconseguir aixecar-la del llit i vam sortir a fer una passejada. A meitat de camí de la botiga de gelats ella va ensopegar amb una pedra i va caure a terra. Jo la vaig ajudar a aixecar-se i li vaig dir: "¿veus? Quan ens ensopeguem, encara que pensem que no, sempre tindrem algú que ens ajude a aixecar-nos i ens acompanye en el camí que decidim seguir ".

Vaig estar dies pensant que podia fer. I va ser quan vaig vore un anunci quan vaig tindre la gran idea. 

Jo anava a fer una llista d’activitats i ma mare i jo havíem de escriure les coses que volíem fer en tota la nostra vida abans de moure. 

I així vam fer aquesta llista de 50 activitats que devíem fer.

 I anavent pasant  els anys i les activitats tornaven a trucar a la nostra porta. 

Després de cinc anys la meva mare i jo ja havíem fet 25 de les activitats de la llista, així que vam deixidir posar 25 més. I ara parle i puc dir que després de la mort de ma mare estic feliç de tot que he fet amb ella. 

 

I no jo vaig a investigar sols, noah i la seu mare me van a ajudar i llunts i apartats de la mà vam a descobrir està cas.

A la tarda sen van anar els dos a jugar al futbol  i sel van pasar pipa. Esta va ser un senyal de que se van olvidar del passat. Al dia següent el Dilluns i els dos van anr al col•legi molt feliços. Per que ells ja no pensaven el passat si no el futur.

 

Quan estic creuant el cantó on ella sol comprar-se lesmorzar, la veig allí. Entre a comprar-me l'esmorzar i ella es queda en la porta esperant-me. Ens posem de camí al col·legi i ens tirem els deu minuts parlant de coses molt gracioses. Quan arribem cada una se'n va a la seua classe. 

 

La classe acaba i ens n'anem a ma casa a jugar al parxís amb tota la meua família.

L'endemà va arribar una molt mala notícia per a mi, la meua iaia s'havia mort. Noah al saber això es va anar amb mi i em recolze molt. L'endemà vam anar a la platja i esta vegada vam reflexionar que sempre cal recolzar la gent que ho estava passant malament. I vam prometre que sempre seríem molt bons amics.

 Després d'arribar a casa, sona el telèfon, i és Noah. Em diu que ho ha estat pensant, la qual cosa va dir abans, i va dir que estava totalment d'acord. Parlem com una hora sencera, Noah recordant els seus records amb el seu iaio. També estava plorant mentres parlava amb mi.

 Finalment em va haver de confessar quelcom, però em va dir que només m'ho diria si no se'l diria jo a nadie.Por això, em va dir plorant, que estava en l'hospital, perquè sa gos acabava de tindre un accident i no volia perdre una altra criatura a qui amava

Estava molt preocupada i per fi m’havia adonat del que verdaderament importa.

M’imaginava estar a la casa jugant als meus jocs preferits o Anant a la platja a passejar junt a ella per la arena que és el qui més li agrada a ma mare.

No sabia res ni si anava mal o si anava bé.I ara que he pogut refelcionar de tota aquesta situació ,pense que ni les coses materials ni els diners poden substituir els moments que podries passar amb la teua mare.

Ara estem a la espera del informe del metge per a ver si se pondrà mitjor però espere que si.

Vos contaré com ha anat tot la següent vegada que agafe el meu diari ,però espere que la següent vegada SEA per a contar vos lo bé que hem anat i per a dir-vos que ja estem en casa les dos juntes fem el que més nos agrada.

Tots saben que a aquesta vida les coses son com son, no hi podem cambiar res però podem adaptar-nos a les circumstàncies i vivir amb els que nos toca. Podem lluitar per poder conseguir el que volem i nunca rendir-se, perquè quan les coses no salten com plantejades lo mitjor es alsar-se un altra vegada.

Aquesta derrumbant notícia de la meua mare, em feia trista i em feia sentir por de la pròpia vida, perquè si la vida em llevaba a la meua mare, em llevaba la meua felicitat també. 

El meu cap no era capaç de processar aquest misatge que el metge em va anunciar.

“Lo seny molt, de veritat. No hem pogut fer res més”.

Ella tenía desde que era xicoteta una llista amb coses i activitats que vaig voler fer abans de morir. La llista la guardaba en el segon cajó del seu armari. Vaig anar a casa i agafar-lo. Vaig escoger les mes xules pero faciles de fer (perque anar a Noua Zelanda es molt difícil) i tampoc peligrosses per la situacio de la meua mare i vaig començar a planearles amb la ajuda del meu pare.

Vaig escogir 2 coses: coneixer a el seu autor favorit, aprendre a tocar la guitarra. 

Aquestes 3 coses que vam fer juntes van ser unes de les mijores moments amb ella. Me vaig agradecer molt i m’en vaig dir gracies per tot. Ella ha sigut una gran part de la meua vida i me vaig ajudar molt.

Sempre recordare tots aquest momente amb el meu iaio. Va ser la mitjor persona del mon.

Desde eixe dia em vaig sentir rara, no es com explicar-ho. Em donaven marejos i tenia sons de com el meu dentista es transformava en una zebra per a exponer-me per al seu zoo de humans. No entenia res. Després d'una setmana amb estos sons li vaig comptar a ma mare el que em passava. Ella va riure i va dir anem a comprovar-ho. M'emporte al dentista contra la meua voluntad i li va dir el que li havia dit. El me mire, va riure i va dir que hauria de mirar una altra vegada això de l'anestesia. Entrem, ens quedem a soles i es va transformar. Una zebra vestida com el meu dentista em va dir “No hauries d'haver dit això” i em va posar una bossa en el cap.

Isc de ma casa i em dirigisc al carrer. Comence a caminar i no puc parar de pensar el que m’havia ocorregut. Hi hauria algú també atrapat en este món?

Sempre vaig pensar que el que feia i pensava mon pare a vegades no tenia sentit, però quan vaig complir els 18 i em tire de casa em doní compte que ho hacia perquè valoràrem les coses i ningú em podria haver ensenyat algo amb tant valor.

 

Quan estic creuant el cantó on ella sol comprar-se l'esmorzar, la veig allí. Entre a comprar-me l'esmorzar i ella es queda en la porta esperant-me. Ens posem de camí al col·legi i ens tirem els deu minuts parlant de coses molt gracioses. Quan arribem cada una se'n va a la seua classe. 

 

La classe acaba i ens n'anem a ma casa a jugar al parxís amb tota la meua família.

 

 

La seua mort m’havia caminat molt i m’havia adonat compte de que lo material no es important per a una persona. El mes important era el que te fa sentir feliç cada dia. M’havia donat compte que cal disfrutar la vida i aprofitar cada segon que tens amb la gent que estimes perquè mai saps si demà podràs disfrutar, així que viu cada segon. 

Després de rebre aquesta notícia jo vaig quedar-me al hospital fins a que els mèdics van telefonar al meu pare i va venir corrent a fer me companyia. 

Vam estar huit hores al hospital i va ser doncs quan mon pare va dir d’anar-nos a casa per a descansar un poquet. Pero jo no vaig tindré la suficient força de voluntat per a deixar a ma mare sola a aquell lloc de desgràcies. 

Vaig estar dos mesos sense parlar amb ningú. Aquesta va ser la pitjor part de la meva vida. I ara estic jo escrivint aquesta historia amb una xiqueta i pensant com ho va superar després de que jo li explique que m’han diagnosticat el mateix càncer que ma mare. 

Sent tant dolor, ni tan sols em sent viva, ja no es que vaig fer sense ella, ella era tota la meua vida per a mon. No vull separar-me d'ella, però assenta el que assenta he de fer el que a ma mare li agradaria que fera, el més important que ella volguera un jo fera és que no malgastara la meua vida i encara que ella no este dec de seguir per a avant i ser molt fort, i és el que intentaré fer per ella.

Els dies passaven i tot seguia chocadla per la manera en la qual havia rebut la notícia. Amb un fred sms pel telèfon mòbil de la meva mare.

La resta dels dies passaven lent i es feien eterns mentre milers de llàgrimes recorrien la meva cara i la de la resta de la meva família amb molta tristesa.

Al dia següent, va ser el seu funeral, però no em vaig veure capaç d'anar.

Van passar dos anys i no ho superava, però he de confessar alguna cosa. No vaig ser capaç d'anar al seu funeral ni he estat capaç d'anar fins i tot al cementiri per por de dir-li adéu, però ara he comprès que he d'anar a acomiadar-me d'ella i poder superar-lo.

Després d'anar a donar l'últim adéu a la meva estimada germana em vaig sentir molt millor però no deixa de penedir tota la meva vida d'haver faltat al funeral.

El meu pare va parlar amb mi. Ara l’únic que tenia era el meu pare ja que mi família vivia a França. El meu pare em va tractar millor impossible. Gràcies al recolzament recíproc vam salir de aquella pesadilla. La vida da moltes voltes així que hi ha que aprofitar cada moment.

Però de sobte vaig girar la cabeça i vaig anar cap al llit de la meua mare i vaig estar uns llargs minuts mirant-la.,és en aquelll moment quan vaig abraçar la, la metgessa estava a punt de desconctar la quan la màquina que estava junt a ella  però va començar a moure i   la meua mare va somriure i obrir el ulls  molt despai.

El metge va quedar-se molt sorprengut,era com un Milacre,tots pensaven que ja s’havia anat,no m´el podia creure estava lllorant de l’alegria.Erra un semtimment que no tenia paraules per a contar.

I fins açi,el meu diari que mai vull que se m’oblidarà este moment.