A la primera línia de la trinxera sempre hi havia filferro espinós, que donava seguretat, ja que protegia la trinxera d’animals que la podien fer malbé i dels soldats enemics. La segona línia era la de combat i darrere d’aquesta estavan totes les de suport, la última línia era un refugi, on es guardaven els suministres i descansaven quan podien els soldats.

La vida a les trinxeres era molt complicada, ja que els soldats no sabien quan podien morir, molts soldats joves o nous que pensaven que no hi havia perill a la trinxera moríen a causa de francotiradors enemics ja que aquests eren capaços de disparar a un cap a 500m de distància . Els soldats s’alimentaven principalment de llaunes de carn de conserva i a vegades li afegien salsa HP. Els rangs més alts de l’exèrcit tenien més comoditats i estaven separats dels soldats de baix rang. Els atacs a les trinxeres enemigues en els quals s’havia de creuar la terra de ningú eren considerats suicidis, i eren un dels moments més durs per als soldats.

Els alemanys es caracteritzaven per perdre terreny volent a canvi de fer trinxeres en llocs més alts, on l’aigua no era un problema i podien excavar més fons i també bombejaven l’aigua cap a les trinxeres enemigues, a més al tenir més altura podien disparar millor a l’enemic. Al temps d’haver començat la guerra aquestes trinxeres van evolucionar tant que es van convertir en llaberints en els quals els soldats es podíen perdre.

Al final de la guerra s’havien excavat 17.000km de trinxeres.

La primera guerra mundial va suposar un gran canvi en els avenços tecnològics i científics, sempre hi havia una evolució constant. 

Aquesta guerra va ser especialment coneguda per ser la primera en la que es va fer un ús de les metralladores. S’utilitzaven normalment amb un trípode i algunes vegades des de dins dels búnquers per cobrir la terra de ningú. Tenien un ampli camp de visió ja que es podien disparar en forma ventall. Com a curiositat el sergent Bill Hey va escriure una carta a la seva família descrivint el poder de les metralladores Mauser alemanyes. 

Els soldats d’infanteria britànics van utilitzar per tota la Commonwealth els fusells Lee Enfield, un fusell de forrejat inventat al segle XX que podia emprar-se amb mira telescòpica i feia servir de munició les bales Mark7. Una part crucial a la Gran Guerra van ser els franctiradors, uns tiradors capaços de posar-te una bala entre cella i cella a un rang de distància d’uns 250-600 metres. El fet de donar-te entre cella i cella era perquè aquest era un punt vital i si et donaven, la bala sortia per darrere del crani i desprès el teu cervell. La agonia fins morir podia durar fins dos hores. Els alemanys inicialment van ser dels millors franctiradors, aquests empraven uns escuts de metall antibales amb una petita finestra en ells per disparar. Al temps es van idear les bales de punta buida per travessar-los.

Una altre part molt important van ser els explosius, una de les causes de mort més freqüents en aquesta guerra era morir per una bomba. Les granades de metralla estaven plenes de boles de plom i pesaven uns 9kg i els forats que feien al terra es feien servir de fosses comuns. També va tenir importància la artilleria fins al punt d’elaborar bombes d’esporetes. Algunes bombes esclataven abans de tocar al terra per així eliminar a un major nombre d’enemics. Com a curiositat a unes bombes negres les van anomenar ‘’Jack Johnson’’ per un boxejador negre de l’època. Altres bombes eren capaces de matar des de 10 metres per commoció cerebral.

Una de les armes més poderoses que es van idear, van ser els gasos tòxics, entre ells el gas mostassa. Aquest gas entrava al teu organisme i omplia de líquid els teus pulmons fins ofegar-te. Danyava les parts més blandes del cos i provocava úlceres i cremades a la pell.

 

Al llarg de la guerra van anar apareixent enfermetats, algunes més greus que altres però totes pràcticament letals.

Una d’elles, el ‘’peu de trixera’’ coneguda comunament, era una enfermetat que es desenvolupava per haver estat en contacte molt de temps amb l’aigua. Els soldats a les trinxeres emboçades agafaven aquesta enfermetat. Els peus es pudrien arribant a la necrosis i d’això a la gangrena. L’únic tractament era la amputació, tot i que et jugaves la vida també ja que podies morir desangrat o del dolor per la falta de morfina.

Altre enfermetat va ser la neurosi de guerra, els soldats agafaven traumes i es tornaven bojos degut a la pressió i a la constant sensació de mort i perill. Tot afectava, els dispars, les bombes, els morts, els ferits, l’artilleria, els franctiradors…

Una altra cosa, no tant una enfermetat però es pot considerar, era la psicosi. Els soldats acostumaven a imaginar que una roca, un cable, un filferro podia ser un enemic. També tenien sons i malsons revivint els fets de la guerra.

 

El poble de Ypre és un punt d’interés en l’actualitat, ja que s’han trobat una gran quantitat de reliquies, armes i trinxeres ensorrades de la primera guerra mundial.