Cada dia el jardí i el mateix paisatge, 

La gent a casa sense fer cap viatge, 

ningú es veu si mires per la finestra, 

I escoltes una silenciosa orquestra. 

Tot està com si això fos temps de guerra 

Els supers són arrasats i això m’altera 

Estic molt avorrida a casa meva 

I veig com el nombre de dies s’eleva. 

Els polítics no saben com reaccionar 

I aquesta situació comença a cansar, 

Al final es gastaran les mascaretes 

I ens n’anirem tots a fer punyetes.

Des de la finestra es veuen els carrers buits,

Ningú surt per evitar que entri el COVID,

sembla que estiguem constipats

i a tots ens fa por sortir.

M'estic tornant boja, 

I això que ara no toca.

M'estic estressant 

I espero que estigui acabant.

Com puc explicar aquesta sensació,

un virus ha infectat  tot el món,

i no puc sortir de la meva habitació,

al final ens tirarem per un pont.

Espero veure un arc de Sant Martí

El paisatge que veig em decepciona

La vista que veig em desanima

Voldria admirar camps florits

Escoltar el cant dels ocells

Veure el blau cel

I els núvols que hi ha en ell

Ansio el dia en que pugui sortir

Lliurar-me d’aquesta ansietat

I poder fer la vida 

Que solia fer abans.

Lydia Bordonaba 

Soledat,

esperem que transitòria 

desitgem 

la llibertat

Calma tensa,

dies diferents,

desconeixença immensa 

que hem de viure en aquests temps

Esperança, alegria

tornarem a ser forts!

Tots junts

guanyarem a la malaltia

Quan trec el cap per la finestra 

Escolto el cant dels ocells 

És com una bella orquestra

Que m’omple el cap de flors i clavells 

Si fa un dia de pluja 

Aprofito per llegir 

I miro com l’aigua mulla 

Les teulades dels veïns 

Les finestres s’obren 

Quan surt el sol de l’estiu 

I les cantarelles sonen 

Quan els ocells tornen a sortir 

Des de la meva finestra, alta, pintada de mar rere el balcó,

passen hores i persones i mascotes per la placeta, 

creuen comandes, compres i mascaretes, 

i dins l’autobús que roda, sempre buit, hi haurà un conductor?

Com n’estan de buits la plaça, el parc i els arbres;

com n’estan de buides les onades, el port i el mar.

Quina pena estar tancada, envoltada de deures, 

fent massa feina mentre veig els dies passar.

Quan tot s’acabi no hauré d’obrir-te per poder parlar

amb un passavolant amb mascareta i guants. 

Quan tot s’acabi, tant de bo la finestra es tanqui

i tots puguem parlar amb llavis i mans.  

Des del meu finestral, 

no veig res en especial. 

Només edificis alts, 

al carrer d’Isaac Peral. 

De dia faig coses molt normals 

i en la tele canvio canals. 

Solitud, tristor en general 

perdent el temps en coses banals. 

Després del virus i tants malalts, 

saturats acaben els hospitals. 

Esperant que això arribi al final 

 passi el que passi tindré el finestral. 

Món, et saludo des de l’habitació.

Com una flor, esperant el seu destí,

Encara no ha arribat el temps de sortir.

Per això només miraré l’horitzó.

Veig com canvies mentre el temps va passant,

Sento el vent, la pluja i els petits ocells.

Veig els edificis que ja s’han fet vells.

I seguiré mirant, mentre vaig pensant.

Recordo feliç l’enrenou dels carrers,

Com el sol feia els edificis brillar.

Tots els petits detalls i petits plaers.

Ara contemplaré la gran bellesa,

I la teva extravagància des d’aquí.

Esperant el dia que pugui sortir.

cada dia el mateix,

però pitjor és el del metge,

i cada dia hi acudeix.

Aclaparada  estic,

però res puc fer,

aquí ho escric,

pero a la realitat no ho podré desfer

Espero amb il·lusió que aviat acabi,

un mes més diuen,

els policies tot ho bloquegen

però quan tot acabi el primer serà veure l’avi.

Petita finestra 

Porta de llum 

Retrat de pluja

Telescopi de lluny

El llibre de l’univers   

Que m’explica contes

Quan estic intranquil·la 

Quan no puc dormir

Sempre és allà 

Inclús en temps de por

Sé que em vigilarà

Quan el temps no sigui bo

Petita finestra

Raig d’escalfor

Em passaria hores i hores

Mirant el teu horitzó 

Cada dia amb colors diferents,

fas que tots es posin contents.

Aquests moments si que són bons,

i sobretot amb el mar de fons.

Sempre que et veig,

estas una mica lleig, 

i amb núvols o pluja,

la meva autoestima puja.

Ara estem tots tancats, 

però a tu el Coronavirus t’ha agradat,

i encara que estem agobiats,

tu ens portes molta felicitat. 

Blau Cel

En el meu somnis l’aigua tocava 

Uns veïns tinc davant 

Alguns dies els vaig saludant 

Unes  palmeres  altes  i grans

Les  vull tocar amb la mans

Un sol radiant fa brillar l’aigua 

Quines ganes de tirar-me 

El parc està buit

A casa estan els veïns 

L’herba verda l’aigua blava 

En el meus somnis l’aigua tocava 

Et miro i et veig infinit

Et miro i penso, si que sóc petit

Ets la força del dia a dia

Ets la força de la vida.

Tu em fas riure, em fas plorar

quantes coses em fas sentir

la teva olor, és especial.

Ets futur per la vida

Una vida sense tu, 

és com un dia sense sol 

no hi ha força més immensa 

Cada dia quan m’aixeco

observo les finestres, terrasses 

i balcons del meu voltant

i penso amb les persones que hi viuen dins.

Imagino què deuen estar sentint

i com ho deuen estar vivint

aleshores em venen sentiments 

molt variats i diferents.

Tristesa, por, enyorança, impotència...

i molt més que no sé descriure

però alhora vull creure que pensen com jo

que tot anirà bé.

Sempre pujo al terrat

On em poso a mirar el mar

Penso en poder-me banyar

Però no puc ja que estic confinat

Em sento atrapat

Ja que de casa no hi podem passar

Quan em poso a fer esport

Salto i veig el port

Ho veig tot molt buit 

On no sento ni un crit

Quan torni a sortir

Podré tornar a fer el meu circuit

Patinar pel passeig

On m’ho passo molt bé

Anar amb bicicleta per la muntanya 

I jugar a pales a la platja 

Itram

Obro els ulls i la veig blanca i neta,

Connecto amb el món a l’aixecar-me

i la realitat es veu per la finestra.

La seva sensació

és una pura relaxació

i ara fora de la festa

que hem d’obrir la finestra

Ara finestra em costa obrir-te,

perquè hi ha el COVID-19 al poble,

i per el teu rostre podria venir-me,

infectar-me i deixar-me sense forces.

El futur encara és gris i incert,

no sabem què passarà,

però no caiem en el que no és cert,

perquè aquesta la lluita es guanyarà.