I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.

I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo."

Presentació/Introducció

Aquí heu de cercar informació bàsica del fragment que exposareu. (Important: no s'ha redactar dins el PADLET)

Anàlisi i informació

1. Temàtica del poema/ obra/ fragment...

2. Moviment al qual pertany.

3. Recursos estilístics/ tècniques emprades...

4. Explicació del vocabulari emprat.

   
   

Conclusions/valoració personal

Tancar la presentació amb una breu valoració personal.

La carn fa carn

el vi fa sang

—com és segura

l’ombra d’Islam!

A l’ombra mate dels meus pruners

l’amiga em renta i em besa els peus.

Oli d’ametlles

                           oli d’arrels—

naixien ales als meus turmells.

—M’estreny l’amada contra els seus béns.

Àmfora plena

del vi més clar.

del vi més negre

que ha fermentat

Cap llavi crema com els vermells

de l’amor meva quan dóna el bes.

Tan fina és Ella que em dicta el vers.

—Prenc els seus muscles i el seu coll tens

com una pruna que ara caigués.

S’ou la musica

de cent llaüts,

clara i divina

sota els seus rulls.

Terra d’Aràbia, terra corser,

d’altra crinera, bridall desfet.

El sol l’encalça, l’amor molt més:

amiga, amiga, no reposem

—un floc ma vida en el teu cabell!

La lluna és bella

si feia el ple:

a ta vorera

no ho fóra gens.

Copa vessada, veire roent

com la pregària de Mohammed,

la meva amada, si el goig la pren

sota les tendes dels meus pruners.

—I el teu somriure, tremir d’estel.

Voltes de marbre

dels seus dos pits,

mesquita blanca

del meu delit.''

Presentació/Introducció

• Autor: Joan Salvat-Papasseit

• Any de publicació: 1923

• Llibre: La rosa als llavis

• Context: 

  • La rosa als llavis és un recull de poemes sobre l’amor i el desig, ple de sensualitat i vitalisme.

  • Aquest fragment combina el plaer físic amb la religió i cultura, especialment del món islàmic.

Anàlisi i informació

• Temática del poema/obra/fragment: L’amor i el desig intens, sensual i religiós. 

• Moviment al qual pertany: Avantguardisme català amb influències del simbolisme i el modernisme.

• Recursos estilístics/tècniques emprades:

  •  Metàfores:

    • "La carn fa carn, el vi fa sang" Amor físic i passió comparats amb elements essencials de la vida.

    • "Voltes de marbre dels seus dos pits" Relació del cos de l’amada amb l’arquitectura.

  • Imatges:

    • "L’ombra d’Islam": Fa referència al món musulmà com a símbol de misteri.

    • "La pregària de Mohammed": Relaciona el desig amb un acte espiritual fent que l’amor sigui sagrat.

    • "Mesquita blanca del meu delit”: Els pits de l’amada es comparen amb una mesquita, combinant espiritualitat i erotisme.

  • Repeticions:

    • Dona musicalitat al poema.

• Explicació del vocabulari emprat (cercar significat de paraules que no entenguem): 

  • Somni i rosada: El somni representa el desig i la fantasia; la rosada és la frescor del matí després de la passió.

  • Corser: Cavall ràpid i lliure, símbol del desig incontrolable.

  • Floc ma vida en el teu cabell: Expressió romàntica per dir que es vol perdre en l’amor de l’altra persona.

  • Àmfora: Recipient de terrissa amb dues nanses, antigament utilitzat per emmagatzemar i transportar líquids com vi, oli o aigua. En el poema simbolitza la plenitud del desig i l’amor intens.

  • Llaüts: Instruments de corda. Al poema simbolitzen la música exòtica i l’harmonia de l’amor.

  • Goig: Alegria intensa o plaer, i al poema fa referència a la felicitat i el plaer de l’amor.

Conclusions/valoració personal

• El fragment uneix l'amor amb una visió mística, utilitzant referències islàmiques per fer l’amor més profund i sagrat.

• La comparació del cos de l’amada amb la religio Islàmica fan que l’amor es vegi com una experiència sagrada.

• Salvat-Papasseit escriu amb molta passió, fent que el poema sigui intens i emotiu.

Mes d’aquest somni d’Orient
ens depsertava el bell matí;
era el llençol trement trement,
la seva carn com de setí.

La lluna encara el firmament
es reflectia al seu coixí
—jo la deixava tot tement
si algú ens vindria a descobrir.

I el nostre bes era tan llarg
com la nit curta en el seu braç.

INTRODUCCIÓ

Autor: Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) Poema: "Més d’aquest somni", pertanyent al seu estil líric i passional.
Tema principal: L’amor i la passió compartits en la intimitat de la nit, amb un to sensual i evocador.

ANÀLISI I INFORMACIÓ

CONCLUSIONS/VALORACIÓ PERSONAL

que et parla en llengua no castellana

 parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra;

 en aquesta llengua pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

 T’han parlat massa dels saguntins

 i dels qui per la pàtria moren; 

les teves glòries i els teus records,

 records i glòries només de morts:

 has viscut trista.

 Jo vull parlar-te molt altrament. 

Per què vessar la sang inútil?

 Dins de les venes vida és la sang,

 vida pels d’ara i pels que vindran; vessada, és morta

 Massa pensaves en ton honor

 i massa poc en el teu viure

tràgica duies a mort els fills

 te satisfeies d’honres mortals 

i eren tes festes els funerals

oh trista Espanya!

Presentació/Introducció

Autor:Joan Maragall

Any de publicació:1900

Llibre:Visions i cants poema ‘Oda a Espanya’

Anàlisi i informació

Temàtica:Vitalisme, crítica a Espanya,respecte al pluralisme lingüístic ….

Moviment:Modernisme

Recursos estilístics:

Antítesi: Contrast entre la mort i la vida, el passat i el futur. (vessada,és morta) (vida pels d’ara i pels que vindran)

Simbolisme:es fa servir la sang, on la sang vessada significa la mort i la sang viva,la vida

Enumeració: per a la crítica de la societat espanyola:honor,records,morts,glòries

Vocabulari:

Saguntins: Fa referència als habitants de Sagunt, una ciutat de l'antiga Hispània coneguda per la seva resistència davant els romans. 

Vessada: significa abocar o derramar un líquid

Aspra: Qualifica alguna cosa que és rude, difícil o que presenta dificultats. Al poema es refereix als seus origens

Conclusions/valoració personal

Es tracta d’un poema molt poderós i actual, malgrat haver estat escrit fa més d’un segle. Maragall no només critica l’Espanya del seu temps, sinó que també ens convida a reflexionar sobre com es construeix la identitat d’un país: ha de basar-se en el record de guerres i sacrificis, o en el progrés i la vida?

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Introducció

• Obra: Poesies (1885).

• Autor: Miquel Costa i Llobera (Renaixença).

• Publicació: 1875.

• Tema: Exaltació de la majestuositat del pi de Formentor com a símbol de força i elevació espiritual.

Anàlisi i informació

Temàtica del poema: La grandesa i resistència d’un arbre solitari

• Representa la fermesa i l’elevació espiritual.

• Simbolitza l’ésser humà fort davant les adversitats.

Moviment literari: L’Escola Mallorquina

• Finals del segle XIX.

• Recuperació de la identitat cultural de Mallorca.

• Natura com a metàfora de la força i transcendència.

Recursos estilístics i tècniques emprades

• Personificació: El pi lluita com un gegant.
  "i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer."

• Metàfores i símbols: El cel = ideal superior.
  "i alimentar-se i viure de cel i de llum pura."

• Imatges sensorials: Descripció potent.
  "el crit sublim escolta de l’àguila marina."

• Exclamacions i apòstrofs: To exaltat.
  "Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades."

Estructura i mètrica

Estructura externa:

• 7 estrofes.

• Versos decasíl·labs.

• Rima consonant ABABA.

Estructura interna:

1. Presentació del pi (estrofes 1-2):

   • Descripció grandiosa i comparació amb altres elements naturals.

2. Elevació del pi (estrofes 3-5):

   • Relació amb la natura i el cel.

   • Imatge de força i transcendència.

3. Reflexió i ensenyament (estrofes 6-7):

   • L’autor vol imitar l’arbre en força i determinació.

Explicació del vocabulari emprat

• Llenguatge elevat i culte.

• Exemples:

  • "Oratge" → Tempesta.

  • "Penyal" → Roca alta.

  • "Boirada" → Núvols baixos.

Conclusions/Valoració personal

• Poema amb gran bellesa formal i missatge profund.

• Simbolisme universal de lluita i superació.

• Musicalitat i força de les imatges fan que sigui intemporal.

• Obra representativa de L'Escola Mallorquina

Senyor Esteve: Aquí s’ha de treballar, s’ha de fer anar la botiga. No es viu de fantasies!
Ramonet: Però pare, jo vull ser artista, jo vull pintar!
Senyor Esteve: Pintar! Pintar! I de què menjaràs, de colors?
Ramonet: De l’art, pare, de l’art!
Senyor Esteve: L’art no dóna de

menjar. El que dóna de menjar és la botiga, és l’ordre, és el seny...

Introducció

• Diàleg entre Senyor Esteve (pare) i Ramonet (fill)

• Modernisme català (1892-1911)

• Teatre com a "art total"
  

Anàlisis i informació

• Obra: "L'auca del senyor Esteve" de Santiago Rusiñol

• Tema: Conflicte societat-artista

• Moviment: Modernisme (1892-1911)

• Ús de contrast i antítesi

• Simbols: "botiga" "art"

Conclusions/valoració personal

• Aquest fragment reflecteix el conflicte present al modernisme.

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

"Amo l'aroma d'aquest brot de menta 
que duus lligada dintre el teu somrís 
fés-me'n penyora tu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí. 

Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja-pledejarien si em veien sofrir. 

Perquè vindria de la boca teva 
la posaria al mossec de les dents, 
fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la, ja em donaria teu. "

INTRODUCCIÓ

AUTOR--> Joan Salvat-Papasseit

OBRA--> "La rosa als llavis" (1923)

POEMA--> "Amo l'aroma"

ANÀLISI I INFORMACIÓ

TAMÀTICA--> AMOROSA

• TEMA--> Admiració de la veu poètica cap a la seva amada, dessitjant formar part de la seva vida.

MOVIMENT--> Avantguardisme (futurisme)

ANÀLISI FORMAL I ESTILÍSTIC-->

• Comparació: "minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí."

• Metàfora: "Les xicres blanques dels pals del telègraf"

• Estructura externa:

  *12 versos (decasíl·labs)

  * 3 estrofes (quartets)--> formen composició poètica

  *rima assonant (ABAB- CDCD-EFEF)

• Elements tradicionals de la poesia antiga:

  Paraula "Penyora"

VOCABULARI EMPRAT-->

• Esquerpa

• Xicres

• Pledeja-pledejarien

• Penyora

• Garbí

• Minyona

  
  

CONCLUSIÓ

• Exaltació dels sentits i de l'amor

• Llenguatge elaborat, delicat i intens

PERSONALMENT-->

• Esperit Avantguardista i vitalista de Salvat-Papasseit

• Altres temes: celebració de la vida i de l'instant present

• Importància de gaudir cada experiència amb plenitud

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

INTRODUCCIÓ

Autor: Salvador Espriu (1913 - 1985).

--> Fill de notari.

--> Estudis:

• Dret i Història Antiga (1930).

--> Creuer pel Mediterrani (1933)

• Mitologies clàssiques.

--> Preguerra: conrea:

• Narrativa.

--> Postguerra: conrea:

• Poesia i teatre.

--> Dècada 60-70:

• La pell de brau (1960).

• Espriu --> símbol: català.

--> Obra d'Espriu:

• Observació del món.

• Temps perdut.

Contextualització:

--> Guerra Civil Espanyola.

--> Franquistes Vs Republicans.

--> Triomf: Franquistes.

--> Dictadura: Francisco Franco.

--> Prohibició del català (1939)

Obra: "Cementiri de Sinera" :

--> Llibre de poemes.

--> Escrita entre 1944 - 1945.

--> Publicació: 1946 (edició clandestina).

--> 30 poemes curts.

ANÀLISI I INFORMACIÓ

Temàtica del poema:

--> Mort, Déu, solitud, temps perdut i naufragi personal.

Moviment al qual pertany:

--> Poesia de postguerra:

• Dona continuïtat.

• Defendeix la cultura.

• Llengua = cultura + pàtria.

Recursos estilístics:

1. Metàfores:

- "el meu nom de naufragi":

--> Derrota/pèrdua.

--> Desaparició dels records.

- "presa del mar":

--> Manipulació:

• Temps i passat.

2. Antítesi:

- "advers al vent":

--> Adversitat Vs naturalesa.

- "caiguda de l'allunyat per l'íntim":

--> Allunyat = passat.

--> Íntim = interior del poeta.

--> Separació del passat.

3. Anàfora:

- "No preguntis":

--> Passat del poeta = misteri.

4. Paral·lelisme:

- "no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies":

--> Simetria estructural.

--> Desig d'evitar el passat.

--> Nostàlgia perduda.

5. Oxímoron:

- "vençudíssim, sentint-me advers al vent":

--> Paradoxa:

• Vençut i advers.

--> Conflicte intern:

• Rendició Vs resistència.

  
  

6. Imatges sensorials:

- "la llum dels vells dies":

--> Sensació visual ("llum").

--> Record perdut ("vells dies").

- "els jardins, les paraules":

--> Jardins = vida i creixement.

--> Mort dels jardins.

--> Pèrdua de la vida.

7. Enumeració:

- "hores, núvols":

--> Hores = mesura del temps.

--> Núvols = instabilitat.

--> Fugacitat de la vida.

8. El·lipsi:

• Omissió d'informació:

- "si penso encara en la llum dels vells dies":

--> Lector:

• Omple els buits emocionals.

9. Tornada:

• Última estrofa del poema:

- "no vulguis saber":

--> Record del passat:

• Dolor.

--> Rebuig cap al passat.

--> Dona unitat a la composició.

Vocabulari:

- "designi"(designium):

--> La voluntat o propòsit de Déu.

--> Context poema:

• Voluntat de l'autor:

  - Deixar el passat.

- "naufragi":

--> La pèrdua de la pròpia identitat.

--> Sensació: derrota.

- "presa":

--> Presa = estabilitat.

--> Mar = adversitats.

--> Estabilitat > adversitats.

CONCLUSIÓ/VALORACIÓ PERSONAL

- El record del passat per avançar al futur.

- L'esperança en temps obscurs.

- La voluntat de lluitar contra la injustícia.

se riuen del comte Arnau

perquè volta, volta, volta

bo i cercant son vell palau.

«Fill de la terra, — fill de la terra,

               comte l’Arnau!

I ara què cerques? — I ara què cerques?

               Ah! ah! ah! ah!»

«Cerco mon ànima, — valga’m Déu val!»

«I a on la cerques, — a on la cerques,

               comte l’Arnau?»

«A casa meva — dueu-m’hi, si us plau.»

«Tu no tens casa, — tu no tens ànima:

               tens un cavall:

corre que corre, — corre que corre!

               Au! au! au! au!

Seràs arbre, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s’inflama,

seràs astre rutilant.»

«Seré home sobrehome

perquè en tinc la voluntat!»

Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca un plor.

Al gran alarit que arrenca

tot plorant el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

El comte Arnau plora,

i dins de son plor

ha trobat son ànima

que és una cançó.

Informació del autor:

• Joan Maragall (1860-1911)

• Influenciat per Nietzsche

Analisis:

• Tema de llibertat i l'eternitat

• Moviment modernisme

• Redundanciá, repetición, exclamación, pregunta teorica, personificació, simbol

• Llenguatge espontani, actitud vitalista i aparició de natura

Conclusió

• Reflecteix el modernisme concretament el vitalisme

de les boques en calma.

Els arbres del prat, sembla

que es perdin en llunyana

visió de vell gravat,

tota plena de màgica

dolçor que fa pensar

en velles enyorances.

Quan s’acosti la fosca,

les bruixes i les branques

s’aferraran com serps

en lluita de fantasmes.

Tancarem la finestra

i voltarem la flama.

El foc allargarà

ombres esvalotades."

Presentació/Introducció

1. Autor: Bartomeu Rosselló Pòrcel

2. Any de publicació: 1933

3. Llibre: Nous Poemes

Anàlisi i informació

1. Temàtica: La màgica dolçor de les velles enyorances davant la imminent foscor.

2. Moviment: Literatura de preguerra (poesia).

3. Recursos estilístics:

• Simbolisme intimista:

  • Paisatge (els arbres del prat): reflex de l’estat anímic i intimitat del “jo” poètic.

• Comparacions:

  • “Les bruixes i les branques s’aferraran com serps en lluita de fantasmes”.

• Metàfores visuals:

  • “El foc allargarà ombres esvalotades”: llum del foc → salvació del “jo” poètic de les fosques.

4. Explicació del vocabulari:

-Gravat: imatge o inscripció feta per impressió o tall en superfícies dures; també àudio enregistrat.

-Enyorances: nostàlgia o desig profund per alguna cosa o algú absent.

-Flama: part visible del foc, llum i calor; símbol de passió o intensitat.

-Esvalotades: agitació, desordre o confusió (física o emocional).

Conclusió/Valoració personal

El poema combina calma i nostàlgia amb inquietud i misteri, reflectint la dualitat de les emocions humanes a través d’imatges evocadores i un contrast poètic captivador.

que ben jove el va emprendar.

L’estimada de Don Jaume,

una terra sobre el mar.

Només de sentir parlar-ne

ja en va quedar enamorat.

Diu als barons que l’ajudin,

que la vol anar a cercar.

Mentre els barons treuen comptes

Don Jaume va a mirar al mar.

De tant mirar-hi i mirar-hi

en surt un estol de naus,

en surt un estol de veles

que tot el mar n’era blanc.

Don Jaume somriu i hi entra;

l’estol mar endins se’n va.

Introducció.

1. Autor: Joan Maragall

2. Recull: Visions & Cants

3. Any de publicació: 1900

Anàlisi i informació.

1. Temàtica

->L’amor idealitzat – Jaume I -> Mallorca

->El desig de conquesta – Conquesta territorial - desig de posseir allò que estima.

->L’heroisme i l’epopeia

->La connexió amb el mar – El mar: element central en el fragment -> "camí cap a l’estimada."

2. Moviment: Modernisme regeneracionista 1900

3. Recursos estilístics

   ·Metáfora → "L’estimada de Don Jaume, una terra sobre el mar."

   ·Personificación → "Només de sentir parlar-ne ja en va quedar enamorat."

   ·Hipérbole → "Que tot el mar n’era blanc."

   
   

4. Explicació vocabulari.

• Estimada → Es refereix a una persona o cosa estimada. En aquest context, és una metàfora de Mallorca, presentada com l’amada de Don Jaume.

• Emprendar → Enamorar-se profundament d’alguna cosa o d’algú.

• Barons → Fa referència als nobles o senyors feudals que acompanyaven el rei en les seves expedicions.

• Cercar → Vol dir "buscar". Don Jaume vol anar a buscar la seva estimada, és a dir, conquerir Mallorca.

• Treure comptes → Literalment vol dir "fer càlculs". Aquí indica que els barons estan analitzant l’expedició mentre Don Jaume ja pren acció.

• Estol → Un conjunt de vaixells o una flota naval. Es refereix a la flota amb la qual Don Jaume s’embarca en la seva expedició.

• Naus → Vaixells, especialment els de gran mida utilitzats en travessies i conquestes.

• Veles → Fa referència a les veles dels vaixells, que en omplir-se de vent cobreixen el mar i el fan semblar blanc visualment.

• Mar endins → Expressió que indica que la flota es dirigeix cap a dins del mar, allunyant-se de la costa.

Conclusions-Valoració personal.

En conclusió, aquest poema ens parla d’una part de la vida de Don Jaume, concretament, de la part d’aquesta conquesta. Maragall ens descriu un amor idealitzat d'un conqueridor cap al territori que vol conquerir.

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.”

INTRODUCCIÓ

1. Desolació (1908)

• Autor: Joan Alcover i Maspons (1854-1926). Mallorquí. 5 fills (1 viu).

• Context: Publicat dins del llibre Poemes bíblics.

• Tema central:

  • Introspecció espiritual i existencial.

  • Dolor i buit per la pèrdua de la fe i la crisi dels valors tradicionals.

• To: Melancòlic i contemplatiu.

• Estil: Llenguatge ric i simbòlic, amb influències bíbliques i clàssiques.

• Importància: Considerat un dels poemes més emblemàtics de la poesia catalana modernista.

ANÀLISI I INFORMACIÓ

1. Temàtica

• Gènere: Elegia (expressa tristesa i dolor per la mort de la seva dona i fills).

• Títol: "Desolació" reflecteix l’estat d’ànim del poeta.

• Estructura (sonet):

2. Moviment literari

• Escola Mallorquina:

  • Poetes mallorquins del segle XX (Costa i Llobera, Alcover, Salvà, Riber).

  • Característiques:

    • Contenció clàssica (rigor formal, temàtica limitada).

    • Humanisme mediterrani (influències clàssiques i romàntiques).

    • Rebutj del Modernisme (excepte Alcover, que s’hi acosta).

3. Recursos estilístics i tècniques

• Mètrica:

  • Sonet amb versos alexandrins (12 síl·labes, cesura al mig).

  • Rima consonant (femení i masculí).

• Recursos literaris:

  • Al·legoria

  • Hipèrbaton

  • Encavellament i polisíndeton

  • Hipèrbole

    
    

4. Vocabulari

• Soca

• Saba

• Plànyer

VALORACIÓ

La tarda del dissabte
m’enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l’hostal!…
Febres de maig
duren tot l’any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tàtara, tarara ri,
amor, he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir…
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai els marits!

Camins d’Igualada,
camins de Fraga,
les esperances!

Per l’Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Presentació/Introducció

• Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1918)

• Imitació del foc (divisió en 30 parts)

• Poema pòstum

• Dedicació especial (Salvador Espriu)

Anàlisi i informació

1. Temes:

   • Amor ràpid i efímer

   • Esperit aventurer

   • Picardia pròpia d'un soldat

2. Moviment:

   • Literatura catalana de Preguerra

   • Influències surrealistes, simbolistes i de la poesia pura

3. Recursos estilístics:

   • Molta musicalitat amb anàfores i paral·lelismes

   • Al·literacions

   • Símbols

   • Hipèrbole i exclamacions

4. Explicació del vocabulari:

   • Bota-Selles: acte de muntar a cavall

   • Igualada: ciutat de Catalunya

   • Fraga: ciutat d’Aragó

   • Ascensió: festivitat cristiana després de Pasco

   
   

   Conclusions/valoració personal

   • Interessant i fàcil d'entendre

INTRODUCCIÓ:

1. Autor: Bartomeu Rosselló-Pòrcel

2. Recull: Imitació del foc

3. Any de publicació: 1938

ANÀLISI I INFORMACIÓ

1. Temàtica: nostàlgia, dolor i enyorança de Mallorca

2. Moviment: fusió del surrealisme, simbolisme i influència de l'avantguardisme

3. Recursos estilístics:

   • Metàfora i comparació:

     • "Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca."

     • "El cor de la tardor ja s'hi marceix"

   • Simbolisme:

     • "la pluja difícil, la pluja blava"

     • "cremen" o "flames": representació el foc com a símbol de destrucció i transformació

       
       

4. Vocabulari:

   • "arbredes": lloc poblat d'arbres

   • "atzur": color blau

   • "tedi": fastig

   • "turons": colines

CONCLUSIÓ:

Aquest poema va ser escrit per reflexar la nostàlgia i l'enyorança d'aquella terra (Mallorca) destruida després de la Guerra Civil.

Au, companys, enarborem-la 
en senyal de germandat! 
Au, germans, al vent desfem-la 
en senyal de llibertat. 
Que volei! Contemplem-la 
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!, 
nostre cor t'és ben fidel: 
volaràs com au galana 
pel damunt del nostre anhel: 
per mirar-te sobirana 
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire, 
et durem, i tu ens duràs: 
voleiant al grat de l'aire, 
el camí assanyalaràs. 
Dóna veu al teu cantaire, 
llum als ulls i força al braç.

Presentació/Introducció
El cant de la Senyera és un poema escrit per Joan Maragall l'any 1896.

Anàlisi i informació

1. Temàtica del poema
   El poema exalta la Senyera com a símbol de llibertat i unitat del poble català.

2. Moviment al qual pertany
   Forma part del Modernisme, que reafirma la cultura i identitat catalana.

3. Recursos estilístics

• Metàfora → "volaràs com au galana"

• Personificació → "Dóna veu al teu cantaire"

• Anàfora → "Au, companys, enarborem-la..."

Conclusions/valoració personal
El cant de la Senyera transmet un fort sentiment de pertinença i orgull nacional.

• Autor: Carles Riba (1893-1959).

• Obra: Poema: Morir tal vegada. (Segon llibre d'Estances).

• Importància: Evolució: major maduresa i profunditat.

Temàtica del poema

-Reflexió sobre la mort com un trànsit desconegut i inesperat.

-Angoixa davant la incertesa de la vida i el més enllà.

-La por i la indecisió humana davant la mort.

Moviment al qual pertany

Noucentisme però amb una influència clara del simbolisme i del postsimbolisme.

Recursos estilístics i tècniques emprades

• Metàfora: La mort es compara amb el despertar sobtat enmig de la foscor ("un tust precipitat ens esbatana els ulls a la tenebra").

• Sinestèsia: ("un esquinçall ronser de febre") per transmetre una sensació de confusió i angúnia.

• Imatges fosques: ("pas de tenebra", "sentit afuat") que reforcen la incertesa i la inquietud del poema.

• To filosòfic i introspectiu: Reflexió sobre la naturalesa de la mort i la por humana.

  
  

Explicació del vocabulari emprat

• "Tust precipitat" → Cop sobtat que desperta algú bruscament.

• "Esbatana" → Obrir de cop i volta, amb força (en aquest cas, els ulls).

• "Entortolligat" → Enredat, embolicat.

• "Esquinçall ronser de febre" → Un rastre de febre que es desfà lentament, simbolitzant la fragilitat d’un record o d’un somni.

• "Pas de tenebra" → Distància mínima entre la veritat i la incertesa de la mort.

• "La covardia de la voluntat" → La por que paralitza l'ésser humà enfront de la mort.

  
  

Conclusions/Valoració personal

• Impactant

• Angoixa universal

• Elegant i profunda

• Reflexió sobre la fragilitat humana davant l’inconegut.

1. Presentació/Introducció

• Nom de l'autor: Bartomeu Rosselló Porcel

• Any de publicació: 1959

• Llibre: El poema "Inici de campana" forma part del llibre "Un altre temps" (1959).

2. Anàlisi i Informació

• Temàtica:
  El poema tracta sobre la reflexió de la vida, el pas del temps i la sensació d’inici d’un cicle, amb l’arribada d’una nova etapa que comença amb el so de la campana. Es pot interpretar com una metàfora de la renovació i de la crida a un canvi o a un despertar.

• Moviment literari:
  El poema pertany al Noucentisme (encara que, com a poeta, Rosselló Porcel va formar part de les tendències modernistes), un moviment que es caracteritza per una visió idealista de la realitat i un retorn a la tradició, tot i que amb una influència de la modernitat i les inquietuds socials i culturals del moment.

• Recursos estilístics:

  • Metàfores: El so de la campana és una imatge recurrent que representa el començament d'un canvi o renovació.

  • Metonímia: La campana es pot veure com un símbol de la tradició o el pas del temps, que agafa significats més enllà de la pròpia realitat física.

  • Similituds: Utilitza comparacions per fer entendre de forma més clara els sentiments i les situacions que es volen transmetre.

  • Al·literacions: Repeteix sons per crear ritme i musicalitat.

• Explicació del vocabulari:

  • Campana: Metàfora del pas del temps, de l’arribada de noves etapes.

  • Inici: Implica un començament, una renovació o un despertar.

3. Conclusió/Valoració Personal

• Opinió personal: En la meva opinió, "Inici de campana" és un poema que transmet una gran profunditat emocional. La metàfora de la campana com a símbol d'inici d’un cicle em sembla molt potent, ja que ens fa reflexionar sobre la nostra pròpia vida i el pas del temps. Crec que és un poema que té molt de treball simbòlic.

Presentació/Introducció

Aquest poema pertany al modernisme català i forma part del llibre Els fruits saborosos, una obra que utilitza imatges de la natura i metàfores fruitals per representar diferents etapes de la vida humana...

Anàlisi i informació

1. Temàtica del poema

El poema tracta el pas del temps i la vellesa, amb una mirada nostàlgica cap al passat...

2. Moviment literari

Josep Carner pertany al noucentisme, moviment que rebutjava l’excés i l’espontaneïtat del modernisme per promoure una literatura equilibrada, clara i harmònica...

3. Recursos estilístics i tècniques emprades...

Metàfores, simbolismes, imatges sensorials, diàleg líric, ritme i musicalitat...

4. Explicació del vocabulari

"Balbs"

"Aspresa"

"Mos"

"Péixer"

Conclusió/Valoració personal

Aquest poema transmet de manera commovedora la realitat de la vellesa i la solitud que sovint l’acompanya...

Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se; a les palpentes baixa fins a la font on, a les nits d'estiu, raja la lluna i fan llum les estrelles.

Com brau caigut que ja no s'alça, jeu vora l'abeurador i el morro immergeix en l'aigua fresca, i beu callada. És cega.

De l'ull perdut li regalima encara un líquid clar, i de l'altre ull, entelat, una llàgrima amarga li davalla.

I se'n torna pel riu avall, fent via per entre canyes, joncs i pedres blanques, les orelles dreçades, tremoloses, brandant llànguidament la llarga cua.

INRTODUCCIÓ:

Autor: Joan Maragall (1860–1911), poeta català influenciat per Nietzsche i el vitalisme.

Poema: "L’ànima", basat en la llegenda del Comte Arnau, un personatge de la tradició catalana.

Tema central: La cerca de l’ànima i la lluita per la llibertat i la transcendència.

ANÀLISI I INFORMACIÓ:

1. Temàtica:

   • El Comte Arnau busca la seva ànima perduda, símbol d’identitat i transcendència.

     
     

   • Influència del vitalisme: rebel·lió i voluntat de poder.

2. Moviment:

   • Modernisme català: Llenguatge emotiu, natura com a símbol i actitud vitalista.

3. Recursos estilístics:

   • Repetició, exclamacions, preguntes retòriques i personificació.

   • Símbols: Cavall (llibertat), ànima com a cançó (transcendència).

4. Llenguatge:

   • Espontani, directe i amb metàfores naturals.

CONCLUSIÓ:

Es un poema que simbolitza la tristor que tenía l'autor per la gran quantitat de problemes que sofría a la seva vida privada.

Mes d’aquest somni d’Orient
ens depsertava el bell matí;
era el llençol trement trement,
la seva carn com de setí.

La lluna encara el firmament
es reflectia al seu coixí
—jo la deixava tot tement
si algú ens vindria a descobrir.

I el nostre bes era tan llarg
com la nit curta en el seu braç.

INTRODUCCIÓ

Autor: Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) Poema: "Més d’aquest somni", pertanyent al seu estil líric i passional.
ANÀLISI I INFORMACIÓ

Tema principal: L’amor i la passió compartits en la intimitat de la nit, amb un to sensual i evocador.

Temàtica del poema

• Reflexió sobre l’amor i l’intimitat com un moment efímer però profundament intens.

• La vulnerabilitat davant el desig i la por d’una possible interrupció externa.

• Una imatge suggerent de la fragilitat humana en moments d’unió emocional i física.

Moviment al qual pertany

Joan Salvat-Papasseit pertany al moviment avantguardista català amb influències del futurisme i del simbolisme. En aquest poema, destaca per la seva lírica sensual i evocadora.

Recursos estilístics i tècniques emprades

• Metàfores: La carn com de setí i el llençol trement representen delicadesa i desig.

• Sinestèsia: El "bes tan llarg com la nit curta" combina temps, sensacions i emocions en una mateixa imatge.

• Imatges íntimes i visuals: Les descripcions subtils i visuals reforcen el to sensual i proper del poema.

• Musicalitat: El ritme del poema acompanya la seva narrativa, fent-lo suau i evocador.

• To contemplatiu i íntim: Reflexió sobre el moment compartit en la intimitat amb una tensió implícita.

Explicació del vocabulari emprat

• "Trement": Vibrant, tremolós, que transmet la fragilitat i el moviment subtil del moment.

• "Carn com de setí": Evoca la suavitat i delicadesa tàctil de la pell.

• "Firmament al coixí": La lluna reflectida crea una imatge lírica que enllaça la natura i l’espai íntim.

• "Ens vindria a descobrir": Transmet la por de perdre un moment tan especial per una irrupció externa.

CONCLUSIÓ

• Impactant: La descripció de la intimitat es presenta amb sensibilitat i força poètica.

• Fragilitat universal: Reflecteix moments universals d’amor, por i vulnerabilitat.

• Elegant i evocador: Una obra que captiva pels seus detalls i la seva bellesa descriptiva.

• Reflexió sobre l’efímer: Els sentiments i els moments íntims es fan encara més intensos pel temor de la seva fugacitat

Ai, quin fred que fa!
tinc les cames enrampades
tinc les mans encarcarades,
tinc el nas fet un glaç…

Si això dura no sé pas…
Ai quin fred que fa!
Jo no el puc pas aguantar.

INTRODUCCIÓ

Autor: Josep Carner

Combina musicalitat i senzillesa per capturar la sensació del fred hivernal amb un to lleuger i infantil. Publicat en el context de la seva obra poètica del segle XX

Anàlisi i informació

Temàtica del poema:
Tracta sobre la sensació de fred intens durant l’hivern. L’autor utilitza un to infantil i expressiu per transmetre el malestar físic que provoca el fred, descrivint com afecta el cos (les mans encarcarades, el nas fet un glaç).

Moviment al qual pertany:
Josep Carner és un dels principals representants del Noucentisme, moviment políticocultural que, entre 1906 i 1923, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula

uns models de comportament social per fer possible l'acció reformista que es proposen.

Recursos estilístics / tècniques emprades:

• Repetició: "Ai, quin fred que fa!" es repeteix per reforçar la idea del fred intens i insuportable.

• Enumeració: es descriuen diferents parts del cos afectades pel fred (cames enrampades, mans encarcarades, nas fet un glaç).

• Exclamacions: ajuden a expressar la queixa i el patiment (Ai, quin fred que fa!).

• Metàfora: tinc el nas fet un glaç, on es compara el nas amb un tros de gel per expressar com de fred està.

Explicació del vocabulari emprat:

• Enrampades: adormides o rígides pel fred.

• Encarcarades: rígides, sense mobilitat.

• Glaç: gel, en aquest cas utilitzat per expressar que el nas està molt fred.

  
  

  Conclusió:

  És un poema que pot servir com una cançó popular, com pot ser el "sol solet".

  
  

"A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat."

INTRODUCCIÓ

Autor: Salvador Espriu (1913-1985)

Poema: XLVI - "La pell de brau (1960)"

ANÀLISIS I INFORMACIÓ

1. Temàtica:

• Cerca de pau i llibertat

  
  

2. Moviment

• Literatura de postguerra

  
  

3. Recursos Estilístics

• Antítesi --> "un home mori per un poble,

  però mai no ha de morir tot un poble

  per un home sol"

• Metàfores --> "els ponts del diàleg"

• Comparació --> "l'aire passi com una estesa mà"

• Personificació --> "parles diverses dels teus fills"

• Hipèrbaton --> "Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats"

• Imatge metafòrica --> "Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà

  suau i molt benigna damunt els amples camps"

  
  

4. Vocabulari

• Sepharad: nom que els jueus van donar-li a la Península Ibèrica

• Benigna: beneficiós/tranquil

  
  

CONCLUSIONS

Aquest poema reflecteix perfectament la situació que es vivia a Espanya durant els anys de la dictadura franquista, fent èmfasis en les llengües minoritzades, destacant la llengua catalana i defensant la creació d'una comunitat pacífica i justa.

A.Presentació/Introducció

->Obra: La plaça del Diamant

->Autor: Mercè Rodoredà

B.Anàlisi i informació

1. Temática del fragment

   -Festa popular amb decoració vibrant.

   -Contrast entre l'ambient alegre i la fragilitat de la decoració.

2. Moviment literari

   -Realisme: Descripció detallada de l'entorn i les emocions de la protagonista.

   -Modernisme: Exploració de sentiments interiors i emocions profundes dels personatges.

3. Recursos estilístics/tècniques emprades

   -->Metàfora visual: "Sostre... com un paraigua a l'inrevés" (Protecció, alegria).

   -->Antítesi: Flors i cadenetes lligades més enlaire que al mig (fragilitat en l'alegria aparent).

   -->Descripció sensorial: Colors vius i bombetes dins les flors (crea una imatge festiva i viva).

4. Vocabulari emprat

   - "guarnit", "flors", "cadeneta de paper".

   -Connotacions de fragilitat i efímera bellesa (decoracions lligades irregularment).

Fragment:
La flor de card, estranya i salvatge,
enmig del bosc s’aixeca solitària.
El vent la sacseja, però no es trenca,
serpenteja l’aire, i ella roman inamovible.
Ningú no la veu, ni el sol no la cuida,
però ella creix, lluita, en el silenci,
i entre espines, la seva bellesa
floreix, ferotge, sota l’oblit.

Obra: Odes
Any: 1931
Temàtica: La resistència davant les adversitats, la força interior per florir en un entorn hostil. La bellesa trobada en la solitud i l'abandó.
Moviment: Noucentisme
Recursos estilístics: Imatges de la natura, metàfores (la flor com a imatge de força i resistència), antítesi (la flor solitària que roman inamovible davant el vent), personificació (la flor "lluita" i "floreix").

Aspra y' ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma patria dura;
mes també noble hi sonarà: ma patria
filla es de Roma.

Filla de Roma per la sanch, pel geni,
clara y robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llevor de gloria
cendra romana.

Sí: dins sa terra'l cavador atònit
òssos y marbres y joyells hi troba,
armes, monedes y penons qu'ostentan
l'àguila augusta.

Bella ma patria es ademés. Viuría
sens anyoransa la divina Musa
dins exa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.

Illa es galana, ahont el sol de Grecia
brilla puríssim, y d'ardenta sava
pròdich, li dona ab lo rahim alegre
l'àtica oliva.

Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui
clàssiques formes, y l'antiga Musa,
just ab sos propis ornaments, ma patria
veja somriure.

Ara que folla l'invocada Furia,
febre als poetes inspirant, ungleja
l'harpa plorosa, y entre fanch destila
fonts d'amargura,

oh! còm anyora mon afany les clares,
dolses fontanes del Parnàs helènich!...
Mestre, ab ta bella, cisellada copa,
déxamhi beure.

Déxa que tasti la sabor antiga
qu'omple tes odes y dins elles dura,
com un vi ranci de Falern que guardan
àmfores belles.

Nèctar poètich ab que'l cor s'anima,
febre y deliris d'embriach no dona;
dona la calma del Olimp, la sana
forsa tranquila.

Qui de tal nèctar troba'l gust, no cerca
l'or, ni les armes, ni'l domini frèvol:
l'art es sa vida, qu'entre goigs ò penes
guarda segura.

Ah! púgin altres a palaus que habitan
grogues les ansies ab l'afany hidròpich,
negres insomnis qu'en un llit de plomes
posan espines.

Vàjan al fòrum, hont febrosa turba
crida y s'empayta disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llansa per riure.

Puga jo, a l'ombra del natiu boscatge,
seny y bellesa agermanar ¡oh artista!
seny y bellesa qu'ab ta lira forman
digna aliansa.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guía la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils y formant corona
donan al ritme la lleugera planta:
riuen les Gracies, y se sent l'efluvi
d'alta ambrosía.

INTRODUCCIÓ

Autor: Costa i Llobera (1854-1922).

Recull: Horacianes (1906).

ANÀLISI

1. Homenatge a Horaci (referent de la mestria poètica literària).

2. Classicisme.

3. Formes estròfiques grecollatines clàssiques.

4. Llenguatge molt acurat i rigor en les formes poètiques i literàries clàssiques.

CONCLUSIONS

Amb aquesta creació, Costa i Llobera pretén recordar i retre homenatge a tota la composició clàssica, centrant-se profundament en la bellesa formal.