Però realment és així? L’art és objectiu?

Com tot, l’art està condicionat tant per la percepció personal, tant de l’artista, com de l’espectador. Moltes vegades, i sobretot en l’actualitat que l’art és més abstracte que als seus inicis, la manera com interpretem les obres es veu afectada pel nostre punt de vista.

Un altre dels molts filòsofs que va reflexionar sobre l'art va Sòcrates, i ell deia que l’art no representa només al cos, també l’ànima. Per tant, això ens fa pensar que la representació no és objectiva.

Tenint això en compte podem concloure que el coneixement que adquirim a través de l'art no és totalment objectiu. En canvi, el coneixement que ens aporta l'art té unes característiques particulars.

L'art està més relacionat amb el coneixement interior, d'un mateix i relacionat amb les emocions i l'ànima, en contrast amb els coneixements que podem adquirir d'altres maneres, que ens aporten coneixement relacionat amb el món que ens envolta.

Pel que fa a l'art, Martin Heidegger s’oposava a la idea de la bellesa i la perfecció reflectides per aquest. En canvi, ell pensava que l’art era on l’ésser expressava la seva veritat i asseia el seu ser. És a dir, ell pensa en l’art com l’espai on es dona l’obertura del ser de cada individu i mostra la seva història per fer història.

La primera representació d’art coneguda van ser les pintures rupestres, on l’ésser humà plasmava el seu coneixement i les coses que trobava al seu voltant: la caça, la natura i la vida. Més endavant, els grecs van introduir una visió realista del cos humà amb escultures, columnes elegants arquitectòniques i objectes artesanals fets per l’home. Aquest va ser el període a partir del qual l’art va patir una transformació on l’home deixava de crear objectes per les seves necessitats i ho feia, simplement, pel fet de gaudir o plasmar el seu coneixement. 

Seguint amb aquesta evolució, l’Antiga Roma va expandir aquest tipus de pensament respecte a l’art i, a més a més, va desenvolupar el que coneixem avui dia com els retrats, mosaics i frescs. Amb el temps, arribant a l’Edat Antiga, es va començar a lligar amb la religió i l’aristocràcia. És a dir que les obres estaven majoritàriament creades per honrar els déus, ritus religiosos, commemoracions, etc. 

Després, a l’edat mitjana, la majoria d’obres d’art encara eren relacionades amb la religió i passatges de la bíblia, ja que s’associava el coneixement a l’església. Aquests eren els únics amb la possibilitat d’accedir a l’educació en aquella època, i per això només es representaven figures i escenes religioses. Així i tot, el pensament de l’art va ser molt influenciat per filòsofs com Plató i Aristòtil.

Arribant al Renaixement, el concepte d’art es va centralitzar en la filosofia humanista, la simbologia, i missatges orientats a la natura i la humanitat. 

Finalment, hem arribat a un punt en què el coneixement ha evolucionat cap a la ciència i l’art s’ha tornat molt més selectiu i exacte a la realitat. Tanmateix, també hi ha l’altre “faceta” de l’art en la qual predomina un estil més abstracte i, per tant, la percepció de l’art depèn de la persona que l’aprecia.

No obstant això, hi ha un debat molt extens on es qüestiona què és realment l’art, què és una obra de art i el perquè d’aquestes. 

Primer de tot, es considera que no s’hauria d’atribuir a cap element o disciplina característica, és a dir, no fer referència a res específic. Això és perquè arriba un moment en què no sabem el límit d’aquest, no sabem on comença i on acaba el concepte que tots coneixem avui dia i que, probablement, tenim percepcions una mica diferents els uns dels altres. Per tant, es tracta d’una pregunta empírica, ja que la gent basa la seva resposta segons com és el món. Al contrari, hi ha altres persones que argumenten la seva resposta manifestant com creuen que hauria de ser el món. 

Per aquest motiu, es diu que l’art no té fronteres i que tot és art depenent de la consideració de cada persona. No obstant això, sorgeix un problema i és que si qualsevol cosa pot considerar-se art, aleshores el concepte deixa de ser útil. Així doncs, per parlar d’art, s’ha hagut de classificar com a una categoria.

Hi ha d’altres que utilitzen la teoria que l’art es limita a imitar la naturalesa o al món de forma realista, també conegut com a art mimètic. La tercera explicació és que l’art ha anat afegint moviments i tendències artístiques que no s’apropen tant al món realista (impressionisme, surrealisme, etc.), però que sí que compten com art. 

Per acabar, cal destacar una antiga tradició que relacionava l’art amb la moral, és a dir, ensenyava el que estava bé i malament. Per exemple, l’obra d’Athol Fugard “El amo y los muchachos” representa els valors morals d’un tema vigent actualment com és el racisme.

Segons Nietzsche, l'art és més valuós que la raó, ja que és l'essència de la vida de l'ésser humà.

En aquest sentit, considerava que l'art no només és una representació de la natura sinó que també constitueix una expressió vital i natural de la voluntat de l'ésser. Així doncs, opinava que l'art havia de sorgir de l'experiència individual per poder alliberar la intensitat real de l'ànima. El veritable art transcendeix les convencions morals i desafia les normes socials. Això és indispensable per poder afirmar la individualitat i essència de cada ésser humà.

En la seva obra "Així parlà Zaratustra", Nietzsche exposava la teoria de "l'etern retorn" de l'art, és a dir, que l'art l'hem de poder experimentar diverses vegades, per tal que sigui una eina transformadora en cada experimentació.

El pensador alemany recalca també la importància del cos. Els humans ens podem comunicar de manera artística a partir del cos, expressant les emocions i, fins i tot, podem arribar a treballar amb ell.

En síntesi, Nietzsche apreciava l’art com una arma alliberadora que ens permet expressar les nostres emocions deixant de banda les conviccions socials.