L'enfocament d'Aristòtil cap a l'ètica és més pràctic. Coneguda com a "Ètica de la virtut", el seu sistema destaca les virtuts morals i el desenvolupament del caràcter. Aristòtil creia que el comportament ètic consisteix a trobar el terme mitjà entre els extrems i viure d'acord amb la raó (eudaimonia). Mentre que l'idealisme de Plató en ètica busca veritats i principis universals; la perspectiva d'Aristòtil està arrelada en les complexitats de l'experiència humana. L'ètica d'Aristòtil tracta de conrear virtuts personals, a través de la pràctica habitual, no sols mitjançant la comprensió intel·lectual.

Aristòtil va adoptar un enfocament més pragmàtic en la seva obra Política. Va criticar el concepte de filòsofs-reis i l'estat ideal de Plató. En conseqüència, va advocar en el seu lloc per un govern constitucional. Partia que l'ésser humà és un animal polític (Zoon politikón). En sintonia amb això, concep a l'Estat com una comunitat que, encara que posseeix una estructura jeràrquica, posa als homes lliures, en peus d'igualtat.

També va destacar el paper de la classe mitjana a mantenir l'estabilitat i va donar suport a la idea d'un govern de molts, en lloc d'un conformat per una elit selecta. A diferència de la visió utòpica de Plató, el model polític d'Aristòtil condueix a un model de govern més realista, i assolible, que va tenir una gran influència en els sistemes polítics moderns.

L'artista pinta als filòsofs clàssics més destacats de tots els temps i ho fa posant-los rostres d'artistes contemporanis.

Així per exemple, en el centre tenim a Plató (pintat com a Leonardo) i Aristòtil, les dues principals branques de la filosofia.

Al llarg de la pintura trobem a la resta de filòsofs clàssics com Heràclit (amb els trets de Miguel Ángel), Euclides (com a Bramant), Protógenes (retratat com el seu amic El Sodoma), Hipatia (la seva núvia Margherita) i Apel·lis (autoretrat del mateix Rafael).

Tenim també a Epicur, Empédocles, Parmènides, Sòcrates, Diògenes…

En definitiva, el jove Rafael va situar al mateix nivell a filòsofs i artistes.

En aquest període, la filosofia grega i el coneixement científic van declinar, donant pas a l'astrologia i alquímia, encara que el dret i la filosofia van continuar desenvolupant-se, sobretot a través de la Patrística i Plotí. La filosofia romana es va tornar pràctica i l'eclecticisme va permetre la integració de diverses escoles com el cinisme, estoïcisme i epicureisme. Mentre els estoics actuaven com a guies espirituals en la cort, el cristianisme, enfrontant-se al gnosticisme, buscava integrar i accessibilitar els seus ensenyaments, fusionant la fe amb el pensament grec, establint un diàleg entre fe i raó que establiria les bases per al pensament cristià posterior.

L'estoïcisme, fundat per Zenó de Citio, ressalta la relació entre política i llibertat, amb pensadors com Sèneca i Marc Aureli defensant que la felicitat es troba en viure conforme a la raó i acceptant el destí amb serenitat. En contrast, l'escepticisme, creat per Pirrone d'Elis, proposa que la raó no pot aconseguir la veritat, ja que els sentits només mostren aparences i les opinions són convencionals. Els escèptics practiquen la "epokhé" (no opinar) i la aphasia (no parlar), argumentant que no hi ha una veritat absoluta i procurant l'ataràxia, prioritzant la calma sobre la cerca del coneixement. Així mateix, el neoplatonisme, que va emergir en el segle III, combina el pensament platònic amb influències místiques orientals. Plotí, la seva figura principal, suggereix que tot prové del principi únic, l'U, del qual emanen el logos i la creació. L'ésser humà, actuant com un vincle entre el material i l'intel·ligible, cerca la felicitat en unir-se amb l'U i alliberar-se de l'àmbit sensible. Finalment, la patrística, que abasta des dels primers cristians fins al segle VIII, s'enfoca a defensar el cristianisme enfront del paganisme i les heretgies. El Primer Concili de Nicea en 325 estableix el primer dogma cristià, i figures com Sant Justinià i Orígens uneixen la fe i la raó, demostrant que la revelació divina i la filosofia no són contradictòries.

Font: https://irakasleikasle.wordpress.com/2023/12/18/agustin-de-hipona-contexto-filosofico/

El neoplatonisme estableix una dicotomia entre el material i l'espiritual, connectant totes dues dimensions a través de mediadors que transmeten el poder diví. Es promou l'ascetisme com a mitjà per a alliberar-se dels lligams sensorials. Aquest moviment filosòfic és considerat fonamental en els inicis del cristianisme, ja que va influir en pensadors cristians que van utilitzar els seus conceptes per a argumentar sobre l'ànima. La fusió de l'idealisme platònic amb corrents religiosos orientals es dona en un context en què el paganisme busca preservar-se davant els nous temps.

Des d'una perspectiva filosòfica, tot l'existent emana d'una unitat suprema coneguda com l'U, una realitat buida i fonamental que origina tota la resta. El Logos, o Verb, és la primera emanació de l'U, actuant com a font d'idees i possibilitats. Al costat de l'U i al Logos, es troba l'Ànima, que dona origen a la matèria i al moviment. Aquests tres elements constitueixen les hipòtesis del neoplatonisme, segons la teoria de Plotí; l'U és el principi inefable, mentre que el Logos (nous) s'assimila a la intel·ligència pura, i l'ànima divideix la seva naturalesa entre el nous i la creació del món sensorial. Així, el neoplatonisme es presenta com una estructura jeràrquica en la qual l'U és l'absolut i les hipòtesis són reflexos d'aquesta realitat transcendental.

Font: https://definicion.de/neoplatonismo/

En contrast, Descartes rebutja la fiabilitat dels sentits com a mitjà per a aconseguir la veritat, encara que admet que en unes certes circumstàncies poden semblar fiables. No obstant això, ressalta que tant en la bogeria com en els somnis es pot confondre l'experiència amb la realitat. A diferència d'Agustí, qui argumenta que els sentits distorsionen l'autocomprensió de la ment, Descartes usa la ineficàcia dels sentits per a elevar la raó com l'única font de coneixement veritable, proposant així diferents perspectives sobre la relació entre ment i sentits.

Tant Sant Agustí com Descartes coincideixen que els sentits no són un mitjà efectiu per a determinar la veritat. Agustí argumenta que les imatges que la ment adopta a través dels sentits no pertanyen a la seva naturalesa i condueix a errors, afirmant que "erra la ment" en unir-se a aquestes imatges (De Trinitate. X. V. 9). Per tant, a través dels sentits no es pot accedir a una comprensió verídica de la naturalesa de la ment. Descartes comparteix aquesta perspectiva, reconeixent que el que ha considerat veritable prové dels sentits, però s'adona que aquests poden enganyar, especialment quan s'experimenten somnis o estats de bogeria, la qual cosa genera dubtes sobre la realitat del que es percep. Blanchet assenyala que la desconfiança en el coneixement sensible és la causa principal del dubte en tots dos pensadors, els qui inclouen no sols el sentit immediat, sinó també els records i les representacions imaginatives. Tant Agustí com Descartes consideren que aquestes formes de coneixement són susceptibles a l'error i, per tant, no permeten una comprensió fiable de la realitat. En resum, el seu escepticisme cap al coneixement sensorial revela una unió filosòfica en les seves obres

Font: http://repository.pedagogica.edu.co/bitstream/handle/20.500.12209/10453/TE-23349.pdf?sequence=1&isAllowed=y

El Barroc, que va seguir al Renaixement en el segle XVII, es caracteritza per un pessimisme que contrasta amb l'optimisme renaixentista. En aquesta època, sorgeix l'escepticisme de Montaigne, qui adverteix sobre la impossibilitat del coneixement. La filosofia es diversifica en dos corrents oposats buscant renovar el saber: el racionalisme, que utilitza les matemàtiques com a model, sostenint que només la raó ofereix coneixements vàlids, i l'empirisme, que es basa en la ciència experimental, argumentant que tots els nostres coneixements deriven de l'experiència. Tots dos corrents fomenten la superació del realisme i promouen l'idealisme, relegant els problemes metafísics. Descartis, autor del Discurs del mètode, és considerat el pare de l'idealisme i de la filosofia moderna.

Font: https://www.iesjorgejuan.es/contexto-descartes

Font: https://filco.es/racionalismo-razon-llegar-a-la-verdad/

Font: Noesi