Mònica Yañez 4tb eso catala by Mònica Yáñez Morillo

1845-1852

minimoniyamo — 2024-01-18 11:01:23 UTC

Àngel Guimerà neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845.

El seu pare, Agustí Guimerà, fill d'una antiga família del Vendrellhavia anat a les Illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins, i al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, s'havia casat amb Margarita, filla d'una família canària i mare d'en Angel Guimerà.

Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

1870-1877

minimoniyamo — 2024-01-18 11:14:26 UTC

La família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l'agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia, "El rei i el conseller", a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix a la festa dels Jocs Florals.

El 1875, obté un accèssit als Jocs Florals amb "Indíbil i Mandoni" i l'any següent guanya la Flor Natural amb "Cleopatra";

El 1877 guanya alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola, per "L'any mil", "El darrer plany d'en Claris" i "Romiatge", respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber.

1879-1900

minimoniyamo — 2024-01-18 11:20:26 UTC

Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, es trasllada amb la família de Pere Aldavert, amb la qual conviu fins a la mort.

El 1886, estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra inaugura l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900.

És quan estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema.

Altres obres escrites durant aquests anys, d'una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

President de la Lliga de Catalunya

minimoniyamo — 2024-01-18 11:25:08 UTC

El 1889, presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies.

1900-1915

minimoniyamo — 2024-01-18 11:29:49 UTC

A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents. En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d'escassa autenticitat, que assenyalen una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) i La Miralta (1905), entre d'altres.

Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara, Sol solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gustos modernistes s'evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa; la filmografia basada en les seves obres continua fins arribar a una vintena de versions.

Homenatge

minimoniyamo — 2024-01-24 09:13:37 UTC

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que combativa. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911, és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Després d'uns quants anys de silenci, reprèn la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917), que recupera la temàtica dels anys de joventut.

1892-1906

minimoniyamo — 2024-01-24 09:14:22 UTC

Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d'aquesta entitat i presideix també l'Assemblea de Balaguer.

Com a president dels Jocs Florals, el 1892, comença el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que és àmpliament comentat per la premsa de l'època i que té un fort ressò popular.

És elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, proferits arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

Adeu public catala!!

minimoniyamo — 2024-01-24 09:20:31 UTC

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs fa una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a Amèrica, i representa, entre d'altres, Terra baixa, Mar i cel i Mossèn Janot. Aquestes són les darreres vegades que Guimerà surt a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

D.E.P

minimoniyamo — 2024-01-24 09:20:44 UTC

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l'enorme concurrència popular a l'enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escriu: "La gent no anà a l'enterrament del mestre, ni per ésser visita, ni per curiositat, com s'esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d'oposar-s'hi". Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.

1845-1924

minimoniyamo — 2024-01-24 09:21:02 UTC

L'any 1974, la commemoració dels 50 anys de la seva mort propicia una reflexió àmplia sobre la vigència de la seva obra per part dels professionals del teatre.

L'any 1995, Any Guimerà, es commemoren els cent cinquanta anys del naixement de l'autor. es una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939.

Els homenatges que se li van retre en vida, l'àmplia resposta social davant la mort; la pervivència del nom i de l'obra de Guimerà a través de símbols o de lletres de sardanes assumides del poble com a pròpies, són la clara demostració tant del seu reconeixement intel·lectual i literari com del seu inqüestionable carisma social."