Durant el període que compren els anys 20 i 40 la premsa i la ràdio eren utilitzades per a la propaganda, sobretot en els règims feixistes. Així doncs, s'utilitzaven els mitjans per manipular les masses. El cinema, al ser un mitjà que arribava amb facilitat a tots els públics era sovint utilitzat amb aquests fins. El règim nazi durant els anys 30 va utilitzar-lo per tal d'influir en l'opinió pública i per legitimar els seus moviments, fins i tot l'extermini de jueus. “El triomf de la voluntat” de Leni Riefenstad és un documental que mostra el potencial de l'Alemanya nazi mitjançant tota mena de símbols com l'entrada en avió de Hitler com si fós un deu o la filmació del Führer des de baix per semblar més alt del que en realitat era. Una altre pel·lícula és El jueu errant, de Fritz Hippler (1933). La pel·lícula està feta en forma de documental i tracta sobre el caràcter peculiar dels jueus, així com els seus trets característics. En la pel·lícula es crítica el caràcter hedonista dels jueus que veuen satisfacció en els diners i s'alava a la raça ària, mostrant-los com a treballadors. Durant el règim franquista a Espanya, es feia el Nodo, uns informatius sobre el règim que es projectaven al cinema. Aquests eren molt similars a la propaganda nazi i mostraven a totes les virtuts de Franco i cada proesa que feia el règim com l'inauguració de fàbriques, la captura de presos, etc.

Una firgura representativa de l’interaccionisme simbòlic és Evring Goffman. Es centra en l’estudi sociològic de la interacció quotidiana de les persones. Estableix que existeix un ordre social (normes de comportament per la convivència) que permet detectar que s’espera de nosaltres i què n’esperem dels altres. Si aquestes regles no es compleixen o s’inflingeixen, hi ha establertes unes sancions al respecte.

A més, Goffman diu que la realitat és com un teatre on les persones són actors que interpreten diferents rols segons el moment. Ha d’anar saltant d’escena en escena i adaptant-se a cada escenari de la manera més óptima possible (interiorització regles). Els actors tenen una composició biològica (façana) que el permet desenvolupar diferents personatges, encara que potser no s’adapten bé a l’escena i els fa dubtar què fan (bambolines). 

Cal afegir que cada actor té un a identitat (qui som i què volem ser) reconeguda per nosaltres i per la societat, però aquesta pot ser criticada i llavors apareix la crisi identitària, encara que tot depèn del moment perquè abans era estrany se friki, quan ara és el més natural del món. Això ho va il·lustrar la Lorena amb un spot publicitari de Trina amb el lema “La naturalidad se hace querer. Però aquesta mateixa identitat pot tenir diferents capes (antiheroi, friki, tribu urbana, etc) que es mostren a determinades persones.

Aquest plantejament ens ha fet recordar el conductisme, ja que aquesta corrent també reconeixa el gran poder dels mitjans sobre una audiència feble. Però no hi tenen res a veure perquè l'Escola de Frankfurt assegura que la tàctica que utilitzen ara els mitjans és la de la simplificació i de l'abundancia d'informació, de tal manera que el receptor no se n'adoni i assimili la informació de manera acrítica.

Aquesta dinàmica es relaciona íntimament amb el fenomen de la desinformació, del que tant es parla aquests dies i un dels principals motius de la preocupació dels experts i crítics de la comunicació i defensors del ciutadà. La desinformació passa desapercebuda als ulls de l'audiència i té aquesta manera de treballar per tal de deixar anar tanta informació, la qual cosa presenta un perill per la distinció entre el que és important i el que no.

Un clar exemple són els diaris o els telenotícies, que són els mitjans de comunicació amb més capacitat d'actualització.

Amb tot això, hem vist que això no es gaire antic, que tot i que ens trobem a una societat democràtica i lliure seguim trobant missatges que contenen una raó de mantenir el sistema desigual en el que uns es troben sobre els altres, o fins i tot mantenint l'auge de la religió, amb el màxim exponent de el Papa.

Per tant, creiem que les perspectives comunicatives no són teoritzacions que s'hagin de quedar en el passat o que hagin tingut els seu moment efímer, sinó que es mantenen al llarg del temps.

Hi ha un segon nivell de l'agenda: els mitjans no solament diuen quins temes són importants sinó com s'han de pensar aquests temes. Els mitjans fan una interpretació de la realitat que influencia en la manera de pensar dels ciutadans. Per exemple, quan TV3 parla de la independència, dóna una serie d'arguments a favor que legitimen el tema com a important (les tensions entre Espanya i Catalunya, el passat entre aquestes dues, els impostos, etc.). A partir d'això, influència en les actituds dels ciutadans, en aquest cas fa que els ciutadans exposats a aquest mitjà no solament creguin que el tema és rellevant sinó que estiguin d'acord amb la postura que defensa el mitjà i per tant, canviin la seva manera de pensar (tercer nivell de l'agenda).

Walter Lippmann explica que els mitjans són constructors de la realitat, generant una falsa percepció del que és la realitat. Diferencien la realitat de primer ordre i la de segon ordre. La realitat de primer ordre són fets que són objectius, que parteixen d'un consens i són verídics. Un exemple de realitat de primer ordre seria la força de gravetat. La realitat de segon ordre és aquella subjectiva i simbòlica, és una interpretació de la realitat objectiva. La majoria de vegades els humans coneixem la realitat a través d'aquesta realitat de segon ordre. La mort d'una persona pot semblar realitat de primer ordre, però és subjectiva perquè cada cultura l'interpreta de maneres diferents: els budistes creuen en la reencarnació en altres formes, els cristians en la resurecció, mentre que els testimonis de Jehovà no creuen en l'ànima. Els mitjans interpreten la realitat segons una sèrie de principis professionals i organitzatius (donant més importància a uns temes i enfocant una perspectiva determinada) i creen la realitat de segon ordre. Alhora el lector, acaba desenvolupant una tercera realitat, ja que la interpreta d'acord amb els seus coneixements previs.

vida quotidiana. Així en les primeres societats primitives es va establir els rols de les persones (qui faria què), els temes de reproducció (qui procrearia amb qui) o els de la mort (que farian quan algú morís). Dia a dia anem construint significats nous, com el nacionalisme, els diferents protocols en la societat (quan saludar, quan dir gràcies, etc). Aquests significats són compartits i perquè funcioni la societat cal ques siguin recíprocs. Quan saludem a algú esperem que aquest ens saludi, quan anem a un quiosc esperem que quan donguem els diners el quiosquer ens dongui el diari. S'han establert, doncs una serie de conductes que hem anat construint i que hem de cal complir perquè la societat funcioni. Si entrem en un bar i demanem una cervesa però no diem “siusplau” pot ser que el camarer se senti ofés i no ens el prepari o que ens cobri més car.

dir que encara que estiguem en silenci estarem intentant interpretar-ne el significat. Per aquest motiu “no es pot no comunicar”, perquè fem el que fem buscarem saber el significat de totes les accions. L'ésser humà intenta donar significat a tot allò que pot percebre. Però cada societat dóna sentit a una sèrie de realitats que en altres cultures o altres moments històrics no tenen el mateix sentit. Cada país li dóna un significat als colors, així per exemple per Espanya el vermell vol dir perill i per la Xina alegria. Per ells diferenciar entre els diferents tipos de blanc és un sistema de supervivència i defensa. A més, en la nostra societat el blanc només és blanc, en canvi pels esquimals, acostumats a tenir al seu voltant el blanc, distingueixen més de 30 tonalitats de blanc. Per ells diferenciar entre els diferents tipos de blanc és un sistema de supervivència i defensa. De la mateixa manera hi ha gestos que són diferents en cada cultura: el gest del polze amunt a Espanya significa un sentiment positiu, mentre que a l'iran, Grècia i Rússia és considerat un insult; toca el cap d'algu als paisos europeus és un gest afectiu mentre que a les cultures budistes està prohibit, ja que el cap és una part sagrada; a Filipinas moure el dit per cridar algu és considerat de mala educació, ja que per ells és la forma de cridar als gossos y està fins i tot penalitzat; per contra eructar està mal vist a Espanya i en canvi els paisos àrabs tenen per costum fer-ho després de dinar.

Un dels principals elements que explica la recepció posa de manifest que la importància dels gèneres com a articuladors de les pràctiques de recepció amb les lògiques de producció i el pacte simbòlic entre la indústria i els públics. D'aquesta manera, hi ha un codi implícit en els diferents gèneres quan els escriu o produeix el periodista i que el lector coneix. Per exemple, els lectors de diaris sensacionalistes quan els llegeixen no van a buscar informació rigurosa i exacta, sinó notícies impactants i escàndols. Per tant, si un dia el Daily Mirror s'equivoca en les seves informacions els lectors no el “castigaran” deixant de llegir-lo.

Abans del Funcionalisme, la perspectiva que definia la concepció dels mitjans als inicis del segle XX era la conductista. Aquesta estableix que l’individu, que forma part d’una societat de masses és feble i està sotmès als mitjans, poderosos, que el poden manipular - com també ho podia fer la publicitat. La manipulació de la societat es considerava una pràctica intolerable, ja que constituïa un atac a la democràcia i per això els mitjans havien de ser d'estar controlats. Al seu torn, tal perspectiva rebia la negativa de les empreses mediàtiques i de publicitat.

En aquest punt, es produeix un canvi en la concepció dels mitjans de comunicació, ja que ara se'ls observarà segons les funcions socials que han de complir. L'interès dels teòrics de la comunicació ara es centraria en saber qui té el poder d'utilitzar els mitjans i amb quina finalitat ho fa, referint-nos clarament a les empreses mediàtiques, de publicitat i d'Administració.

Tanmateix, això són mesures utòpiques. En realitat els mitjans de comunicació reben influència o estan manipulats, fins i tot pel seu entorn. El principi de democràcia en els mitjans de comunicació ha quedat lluny respecte el tractament de la informació, encara que ofereix una gran riquesa pel que fa a les diferents perspectives que abarquen, perquè els mitjans donen a conèixer diferents parts del discurs mediàtic. Un clar exemple és el cas del Canal 9.

Per tant, veiem com la gran hegemonia dels EUA influencia també en la comunicació, com en tants altres àmbits, i com això ha pogut afectar a la proliferació de la informació. L'anomenat canal Nord-Sud és el que determina la corrent undireccional de la informació i que més tard intentaran posar-hi remei els països emergents a la segona part del segle XX. L'Informe McBride n'és un exemple.

S’entén que els mitjans de comunicació tenen diversos continguts i gèneres comunicatius que fan reaccionar el receptor de moltes maneres segons el grau de documentació o d’altres elements, la qual cosa també regeix la comunicació mitjà - audiència. Altrament, els mitjans també formen part d’un sistema interconnectat de les formes de comunicació, que es el medi on viu l’ésser humà.