La naturalesa de Déu: Agustí afirma que Déu és immutable, etern i la causa última de tot. Defineix Déu com a veritat absoluta i bondat. Defensava aquestes tesis a través d’una reflexió filosòfica basada en la introspecció i l'experiència interior, buscant sempre demostrar que la veritat i la bondat només poden existir plenament en Déu.

El problema del mal: Per a Agustí, el mal no és una entitat en si mateixa sinó una absència de bé. Defensa aquesta idea amb la teoria de la privació del bé: tot el que Déu crea és bo, però les criatures, tenint lliure albir, poden apartar-se del bé. Aquest apartament és el que produeix el mal moral.

El lliure albir i la gràcia: Agustí considera que els humans són lliures de triar entre el bé i el mal, però la gràcia de Déu és essencial per a superar les inclinacions pecaminoses. Defensa aquesta tesi basant-se en les seves pròpies experiències espirituals i en l’Escriptura, tot afirmant que sense la gràcia divina, l'ésser humà no pot assolir la salvació.

Coneixement i veritat: Per a Agustí, el coneixement de la veritat requereix una il·luminació divina, una influència de Déu en la ment humana que permet comprendre realitats eternes. En aquest sentit, proposa que Déu és la llum interior que il·lumina la ment humana per assolir la veritat.

Els dos filòsofs creuen que poden arribar a la veritat universal i final sempre que es posi en dubte la realitat.

Els dos filòsofs creuen que de la mort del cos no se segueix la mort de l’ànima, és a dir, que l’ànima és immortal.

Els dos filòsofs qüestionen els sentits, ja que creuen que si ens han enganyat una vegada poden tornar a fer-ho. Diuen que el cos i l’ànima no es troben al mateix món.
Tant Plató com Descartes defensen les matemàtiques com a certes.

Mentre que Descartes defensa la immortalitat personal de l’ànima, Plató creu en la reencarnació de l’ànima.

Una altra diferència la trobem en el paradigma. Mentre que Plató defensa el paradigma de l’ésser, Descartes defensa la consciència.

També hi ha diferències en el tema de l’ètica. Plató creu en una ètica elaborada, per una altra banda, Descartes creu en una ètica provisional, és a dir, no elaborada.

El jo és el mitja per arribar a coneixement segons Descartes, en canvi, Plató defensa que el coneixement depèn de les idees.

Els dos filòsofs defensen l’ innatisme, encara que Plató defensa la reminiscència i Descartes defensa que la idea està impresa a la ment des del nostre naixement.

Cogito, ergo sum i interioritat: Descartes planteja la seva famosa màxima “Cogito, ergo sum” ("Penso, doncs existeixo") per a establir una veritat inqüestionable sobre l'existència. Agustí, segles abans, ja havia formulat una idea similar en els seus escrits: explorant la interioritat, va afirmar que la certesa de la pròpia existència i la veritat són evidents per a la ment humana. Tot i així, per a Agustí, aquesta certesa no deriva del dubte, com a Descartes, sinó d’una connexió amb la divinitat.

Veritat i coneixement: Per a Agustí, la veritat és una realitat objectiva que prové de Déu, i només es pot assolir amb l’ajuda de la gràcia divina. En canvi, per a Descartes, la veritat és accessible a través de la raó i de l’ús de mètodes rigorosos per a assegurar el coneixement. Tot i les diferències, tots dos valoren la introspecció i el coneixement intern.

La relació amb Déu: Sant Agustí sempre manté una visió teològica on Déu és el centre i origen de tota veritat i coneixement. Descartes també fa referència a Déu per a assegurar la fiabilitat del coneixement, però no com un punt de partida, sinó més aviat com a garantia de la veracitat de les percepcions clares i distintes.

En el quadre de Rafael La escola d'Atenes, Plató assenyala cap amunt. Amb el dit apunta al lloc on, en la seva opinió, resideix el món veritable, el de les idees. Per a Aristòtil, el món veritable és el sensible, i l'essència de les coses no resideix en un món separat, sinó en elles mateixes, en la seva matèria i la seva forma. Per això, en el mateix quadre, ell assenyala cap avall.