En molts casos aquesta activitat era complementària del trànsit comercial però, en altres, va arribar a ser més important que la primera, acabant amb dedicació exclusiva al cors.
El corsari es diferenciava del pirata en què no atacava qualsevol vaixell, com aquest últim, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai els del mateix estat.

L'activitat dels corsaris es va abolir a Europa el 16 d'abril de 1856 amb la Declaració de París, un document annex al Tractat de París (1856) que posava fi a la Guerra de Crimea, però que mai no va ser ratificat pels Estats Units.

També es va utilitzar durant la Segona Guerra Mundial per la Kriegsmarine.

?, 1436?/1451? — Valladolid, 20 de maig de 1506

El seu origen i l’any del seu naixement són controvertits. La tradició, en part sostinguda per documentació escrita, el fa nascut a Gènova, tesi sovint contestada per altres hipòtesis, entre les quals la d’un possible origen català, avalades també per la corresponent documentació. De molt jove s’embarcà com a agent comercial i, després, com a pilot, i navegà per la Mediterrània. El 1476, en un viatge a Anglaterra, fou atacat per pirates i arribà nàufrag a Portugal, on s’establí en el comerç de sucres per compte de la firma Centurione a Gènova; per aquest temps navegà cap al nord fins a Islàndia, i amb els portuguesos, cap al sud, fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea i a la Gomera. En aquest ambient, Colom formà les seves idees cosmogràfiques i el pla de descobriment. És difícil de concretar-ne les bases: casat amb la filla del nauta portuguès Perestrello, que havia estat capità de Porto Santo, en conegué els papers; hom parla també de la seva coneixença d’unes lletres del cosmògraf florentí Toscanelli; potser cal pensar més en l’ofici que Cristòfor exercia, de cartògraf o dibuixant de mapamundis, i en aquest treball, superant la carta plana, dibuixà esferes, cosa important per al desenvolupament de les seves idees, puix que en el mapa hom deixa pràcticament indefinida l’amplada de l’oceà des de les costes orientals d’Àsia a les de ponent d’Europa i Àfrica, mentre que sobre l’esfera calia adoptar una mesura concreta. Colom rebutjà el càlcul de Ptolemeu, que donava la meitat del cercle a l’oceà, i s’acollí al de Marí de Tir, que estirava la terra coneguda a 228° de longitud, i hi afegí el Cipangu de Marco Polo, reduí la longitud del grau segons el paral·lel del tròpic i no equatorial i adoptà el còmput més curt dels que hom usava (56 milles i dos terços); així, li resultà que l’amplada de la mar que havia de travessar entre les illes Canàries i la costa d’Àsia no era més que uns 70°, per a ell unes 875 llegües. El seu pla no convencé Joan II de Portugal ni els seus consellers (vers el 1484); es presentà aleshores a Castella, tot enviant el seu germà Bartomeu a oferir el projecte als reis d’Anglaterra i de França, que no en feren cas. Colom, a La Rábida, cenobi vinculat a les illes de l’Atlàntic, explicà el pla a Pero Vázquez de la Frontera (1485) i a la cort, aleshores a Còrdova; hi fou ben acollit, però els seus plans passaren de comissió en comissió uns llargs set anys, no sols perquè foren també considerats com a fantasiosos, sinó perquè els reis estaven massa ocupats en l’empresa de Granada. El descobriment del cap de Bona Esperança (Bartolomeu Dias) accentuà la seva impaciència, i fra Juan Pérez, de La Rábida, i Joan de Coloma, secretari del rei, feren pressió sobre la cort.

Autògraf de Cristòfor Colom datat a Santo Domingo (1504)

Les negociacions amb els reis estigueren a punt de fracassar, ara no tant pels dubtes teòrics com per les pretensions exorbitants de Colom com a cap de l’empresa: a part les econòmiques —una desena part de les mercaderies obtingudes—, exigí l’almirallat i el virregnat vitalicis i hereditaris de les terres explorades (capitulacions de Santa Fe, 17 d’abril de 1492, signades davant Granada tot just rendida, una còpia de les quals és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona). El noliejament i l’armament a Palos de la Frontera dels tres vaixells demanats —que Colom féu aparellar amb vela rodona en lloc de la triangular o llatina pròpia de les caravel·les— foren força difícils, i en aquest sentit fou important la intervenció econòmica del valencià Lluís de Santàngel, escrivà de ració, que avançà 1 140 000 morabatins per enllestir l’expedició. Pero Vázquez i els germans Pinzón gestionaren la formació de la tripulació de no gaire més de 100 homes. El 3 d’agost de 1492 Colom sortia cap a les illes Canàries, i a la Gomera reparà els vaixells i s’aprovisionà per darrera vegada; tornà a la mar el 6 de setembre. En un viatge feliç, els vents alisis el dugueren a les illes Lucayas (Bahames) —Huanahaní (San Salvador o Watling)—, on arribà el 12 d’octubre. Tocà a Cuba (Juana), que confongué amb les terres del gran Khan, i Haití (Hispaniola), on creà la fortalesa Nativitat, en la qual deixà 39 homes comandats per Pedro de Arana. Per la latitud alta de les Açores, féu un retorn difícil amb les dues caravel·les que li restaven (“La Pinta” i “La Niña”), puix que la nau major, la “Santa María”, embarrancà a la costa d’Haití. Arribà forçosament amb “La Niña” a Lisboa el 4 de març de 1493, desembarcà a Palos el 15 del mateix mes i era a Barcelona, on es trobaven els reis, a la darreria d’abril. La recepció, com que l’abast de la gesta no era encara mesurable, no fou apoteòsica, i, així, no l’esmenta el dietari del consell barceloní, però aviat fou divulgada per les nombroses edicions, una de les quals catalana, de les lletres amb què Colom la narrava als oficials de la cort. Tot seguit fou preparat el segon viatge (Cadis, setembre del 1493), amb 17 vaixells i 1 300 persones, entre les quals els catalans fra Bernat Boïl, ermità de Montserrat, i Pere de Margarit i Miquel Ballester, militars. El 3 de novembre arribà a La Deseada, més tard tocà a Guadalupe, descobrí Puerto Rico, i a Haití trobà exterminat pels indis el primer grup colonitzador. Fundà La Isabela, ben aviat consumida per la febre groga, i prosseguí les exploracions per les Antilles (Jamaica, litoral cubà, etc.). Mentrestant els hidalgos, que constituïen la major part dels arribats i establerts a La Isabela, s’insubordinaren, i els principals caps, com els catalans Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, el qual havia estat investit d’àmplies facultats eclesiàstiques, tornaren a la península Ibèrica a informar la cort. Colom, quan tornà a La Isabela i s’adonà de la situació, deixà el govern al seu germà Bartomeu i retornà a Castella per defensar-se (1496), però hi fou retingut fins el 1498. A la fi fou autoritzat de tornar-hi a anar, i en aquest tercer viatge descobrí la Terra Ferma americana al golf de Paria i les boques de l’Orinoco. En tornar a Santo Domingo, hi trobà la població dividida (revolta de Francisco Roldán), ressentida contra l’administració del seu germà Diego, i decebuda per l’absència dels beneficis fàcils. Miquel Ballester, alcaid de la fortalesa Concepció, féu costat a l’almirall, però aquest fou destituït i empresonat, amb els seus germans, per Bobadilla, el nou comissari amb funcions d’inspecció (agost del 1500); tornat una altra vegada a la península Ibèrica, ja no recuperà més els seus poders. Això no obstant, hom li permeté un darrer viatge d’exploració (11 de maig de 1502). El nou governador d’Hispaniola, Nicolás Ovando, no el deixà entrar a Santo Domingo, i aleshores Colom explorà la costa d’Amèrica Central (Hondures, Panamà, etc.), i de tornada, en perdre una gran part de les naus, restà immobilitzat més d’un any a Jamaica, on passà proves extremes. Després de sortir de Jamaica (juny del 1504) i de restar breument a Santo Domingo, tornà definitivament a Castella, on arribà el 7 de novembre del mateix any. Morí reivindicant les prerrogatives perdudes d’almirall i virrei. Deixava dos fills: el gran, Diego Colón, enllaçat amb l’aristocràcia castellana (ducs d’Alba) i que, per això, acabà recuperant els béns i la governació de Santo Domingo, i el segon, Hernando Colón, que l’havia acompanyat en les darreres activitats exploradores. Encara, els darrers anys, Colom manifestà un altre tombant de la seva personalitat en escriure treballs de mística il·luminista.

Woolsthorpe, Lincolnshire, 4 de gener de 1643 — Kensington, Middlesex,31 de març de 1727

Fill pòstum d’un petit terratinent, fou alumne de l’escola de Grantham i més tard del Trinity College de Cambridge, d’on l’apartà l’epidèmia de pesta que envaí Anglaterra els anys 1665 i 1666. Refugiat al seu país natal, llegí els grans autors científics clàssics i moderns i començà a reflexionar sobre el que havia d’ésser la seva obra futura: mètode matemàtic de les fluxions (origen del càlcul infinitesimal), teories sobre la natura de la llum i dels colors, gravitació universal. De retorn a Cambridge, fou nomenat fellow i, dos anys més tard, professor de matemàtiques, càrrec que ocupà fins que complí 54 anys. En aquest període escriví les seves obres més importants. Després es traslladà a Londres per dirigir la casa de la moneda, i presidí fins a la mort la Royal Society. Era un home totalment allunyat dels problemes pràctics, tímid, enemic de les discussions, indiferent a les belles arts, sense cap inclinació a les plasenteries. Mai no es casà, ni hom li coneix cap lligam sentimental amb altres persones. La investigació i la reflexió científiques emplenaren completament la seva vida. De les obres de Newton, escrites en llatí o bé en anglès, destaca indiscutiblement Philosophiae naturalis principia mathematica (1687), que hom ha comparat per la seva transcendència amb els Elements d’Euclides i amb el posterior On the Origin of Species de Darwin. En aquesta obra Newton volgué demostrar que tot l’Univers funciona segons una llei natural —la de la gravitació— que no requereix cap aplicació contínua de força i que només necessita la intervenció divina per a la creació i la posada en marxa. L’obra comença definint els conceptes de massa o quantitat de matèria, quantitat de moviment, força ( vis insita, vis impressa ), temps i espai absoluts, etc., i exposant les tres lleis del moviment (la d’inèrcia, la de la proporcionalitat entre força motriu i quantitat de moviment i la d’igualtat entre l’acció i la reacció). Partint d’aquestes definicions i lleis, l’autor vol explicar el sistema de l’Univers amb demostracions matemàtiques fetes a l’estil geomètric clàssic, però amb l’ajuda implícita del seu mètode de fluxions. La tercera part, que tracta específicament del sistema de l’Univers, comença amb unes generals Regulae philosophandi , seguides d’unes observacions astronòmiques concretes que l’autor engloba sota el títol de Fenòmens' ; continua després amb les Proposicions , que desenvolupen la teoria newtoniana, i acaba amb un Scholium generale' , on es fa palesa la visió teològica de Newton i on hi ha la cèlebre declaració del '' hypotheses non fingo '. L’obra, en conjunt, representa la culminació del procés revolucionari iniciat per Copèrnic contra l’astronomia clàssica i medieval. Assumeix les aportacions positives de Galileu i Kepler i acaba donant, a través de raonaments i càlculs inatacables, una explicació coherent i versemblant de tota la mecànica celeste, que permet d’explicar fets coneguts (precessió dels equinoccis, irregularitats dels moviments lunars, marees, etc.), a més de preveure'n d’altres, com el retorn en un any precís de determinats cometes. Fins que alguns experiments de la darreria del s. XIX i les idees renovadores d’Einstein no feren trontollar els axiomes newtonians, l’obra del savi anglès fou considerada una construcció científica acabada i perfecta, irrebatible, d’una vigència definitiva. Autor d’una gran síntesi sobre temes òptics — Opticks (1704)—, que resumia i completava treballs anteriors, Newton aportà observacions i idees en aquest camp (com la teoria dels colors) que no han estat desmentides per la posteritat, contràriament al que ha passat amb la seva teoria sobre la natura de la llum, discutida des del començament. Com a matemàtic, hom li deu, a part l’invent del càlcul infinitesimal (fet al mateix temps que Leibniz), aportacions dins el camp de la geometria — Enumeratio linearum tertii ordinis , sobre les corbes cúbiques— i dins el camp de l’àlgebra — Arithmetica universalis , on perfeccionà la teoria general de les equacions—. En el seu llibre De analysis apareix el teorema general del binomi, conegut avui amb el seu nom. Com a inventor, hom li reconeix la paternitat del telescopi de reflexió.

Hi havia 3 períodes: Preclàssic, clàssic postclàssic.

Creien que, abans que el seu, havien existit altres mons destruïts tots pel diluvi. El món actual era sostingut per quatre germans guardians anomenats Bacabes, localitzats en els quatre punts cardinals. Al centre del món maia es trobava el Yaxché, o ceiba sagrada, les branques s'elevaven al cel i les arrels penetraven en l'inframón.

Les piràmides són els seus temples i els fidels assistien a les cerimònies a l'aire lliure, sota i al capdavant, de la piràmide - temple. Sol·licitaven dels seus déus els dons de la vida, la salut i el suport, a canvi dels quals realitzaven una sèrie d'ofrenes i de cerimònies purificadores immerses en un complex ritual. Practicaven els fletxamients i llançaven als nens, donzelles i peces d'or al Cenote Sagrat de Chichén Itzá, com ofrena al déu Chaac. L'autosacrifici tenia moltes variants, com per exemple quan ells es treien sang de diverses parts del cos amb punxons d'os o espines de maguey i oferint-les en tires de paper.

Els autosacrificis. Es perforaven la llengua, els lòbuls, i òrgans sexuals i oferint la sang recollida. La sang es cremava juntament amb paper, resines vegetals, hule i els instruments mateixos de l'autosacrifici com les espines de manta, les cordes, etc.

•             Els sacrificis d'animals.

•             Els sacrificis humans (presoners de guerra, esclaus o persones escollides pel seu naixement), a qui se'ls extirpava el cor o decapitava.

•             Els balls, cants, dramatitzacions, resos.

•             El dejuni i l'abstinència sexual.

•             L'ús de fongs al·lucinògens, begudes fermentades (balché), tabac silvestre, menjars especials i flors psicotròpiques.

•             Les ofrenes d'animals, plantes, flors, estàtues, encens, ornaments (plomes, petxines), turquesa, obsidiana, jade, coure i or, entre d'altres.

Els sacrificis humans eren una pràctica comuna als pobles de Mesoamèrica. Per poder explicar millor l'origen dels sacrificis humans hem d'entendre la raó de la creació de l'home en un llibre sagrat dels maies: el Popol Vuh. . La missió de l'home és venerar i alimentar els déus. Però de la mateixa manera que els homes mengen blat de moro, i aquest és un aliment material, els déus en tant éssers sobrenaturals s'havien d'alimentar d'un aliment sobrenatural: l'energia còsmica que es trobava a la sang i el cor dels sacrificats.

Sent l'agricultura una activitat central en la vida dels maies, s'ha especulat molt sobre les tècniques agrícoles que utilitzaven amb més freqüència en l'època precolombina, si les de tipus extensiu, com el sistema de frega-tomba-crema, o les de tipus intensiu, com el reg i les terrasses. Hi ha proves que combinaven ambdues tècniques amb altres alternatives, com la recol·lecció, les hortes domèstiques, els camellons o camps aixecats, l'arboricultura, la caça i la pesca. 

•             Sir Henry Morgan

•             Amaro Pargo

•             Jean Bart

•             Antoni Barceló i Pont de la Terra (1717-1797)

•             Antoni Riquer i Arabí.

Eivissa, 1773-1846), corsari eivissenc.
El 5 de maig de 1806 alliberà el xabec mallorquí Sant Lluís. El primer de juny del mateix any capturà el vaixell corsari anglès Felicity del capità Michael Neveli El Papa, amb el xabec eivissenc Sant Antoni i Santa Elisabet. El 15 de juny del mateix any travà combat mb un bergantí anglès que no pogué apressar degut a la seva superior velocitat. Per Reial Ordre del 24 de febrer de 1821 se li concedí el grau de tinent de fragata, per haver capturat prop de Benidorm un vaixell insurgent que abans havia derrotat una divisió de guardacostes. El 1823 efectuà una expedició a Cartagena en socors del general Torrijos que defensava la ciutat assetjada pels francesos.

Doménikos Theotokópulos (en grec: Δομήνικος Θεοτοκόπουλος; Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614), conegut amb el nom d'El Greco,[n. 1] fou un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment al Regne de Castella.

Fins als 26 anys va viure a Creta –que en aquella època pertanyia a la República de Venècia– on va ser un apreciat mestre d'icones de l'escola cretenca o postbizantina, primer a Venècia, assumint plenament l'estil de Ticià i Tintoretto, i després a Roma, estudiant el manierisme de Miquel Àngel. El 1577 es va establir a Toledo, Espanya, on va viure i treballar la resta de la seva vida.

La seva formació pictòrica va ser complexa, obtinguda en tres focus culturals molt diferents: la seva primera formació bizantina va ser la causant d'importants aspectes de la seva obra que van florir en la seva maduresa; la segona, la va obtenir a Venècia dels pintors de l'alt Renaixement, especialment de Ticià, aprenent la pintura a l'oli i la seva gamma de colors –ell sempre es va considerar part de l'escola veneciana–; finalment, la seva estada a Roma li va permetre conèixer l'obra de Miquel Àngel i el manierisme, que es va convertir en el seu estil vital, interpretat d'una manera autònoma.[2]

La seva obra consta de grans llenços per a retaules d'esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses –en què sovint va participar el seu taller– i un grup de retrats considerats del màxim nivell. En les seves primeres obres mestres espanyoles s'aprecia la influència dels seus mestres italians. Tanmateix, aviat va evolucionar cap a una obra personal caracteritzada per les seves figures manieristes extraordinàriament allargades amb il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, en ambients indefinits i una gamma de colors cercant els contrasts. Aquest estil es va identificar amb l'esperit de la Contrareforma i es va anar extremant en els seus últims anys.

Actualment és considerat un dels artistes més grans de la civilització occidental. Aquesta alta consideració és recent i s'ha anat formant en els últims cent anys, canviant l'apreciació sobre la seva pintura formada en els dos segles i mig posteriors a la seva mort, en què va arribar a considerar-se un pintor excèntric i marginal dins la història de l'art.[3]