El seu pensament filosòfic destaca principalment per basar-se en que l'experiència és la font del coneixement. Era el deixeble de Plató.

Per Plató era la teoria principal que engloba a les idees i pensaments de Plató. Fa una divisió de les idees (essències) i les coses (aparentes), per explicar aquesta divisió, fa referència dos mons: l'intel·ligible (d'on provenen les idees) i el sensible (d'on provenen les coses) i hi ha la matèria.

La seva obra ha permès l'estudi del gran filòsof Sòcrates i a on s'ha pogut destacar el seu pensament filosòfic, basat especialment en l'ús del coneixement o raó (logos).

Segons Aristòtil, la metafísica és la simple cerca de la veritat, no com Plató, que busca el coneixement.

A partir de la Teoria de les Idees de Plató, Aristòtil va formular les preguntes següents:

· Com és possible que allò pel que alguna cosa és el que és no resideixi a l'objecte, sinó fora d'ell?

· Com és possible que allò que fa que l'home sigui home, la seva essència, la Idea d'home, no resideixi en l'home, sinó que n'hi hagi independentment?

Aristòtil, per tal de contradir el pensament Platònic deia que les seves formulacions per argumentar la relació entre les coses i les Idees no eren més que metàfores i, per tant, no arribaven a cap relació lògica.

Encara que Aristòtil admirava Plató es va enfocar més en l'observació del món físic i en l'anàlisi empíric, no com Plató que tendia a basar-se en la metafísica.

Per ell, s'arriba al coneixement a través dels sentits, ja que, per exemple a través de l'observació podem arribar a desxifrar què és el que passa al nostre voltant, i d'aquesta manera arribar al coneixement pur. Proposa el mètode científic i la lògica per comprendre la realitat.

• Per Plató el coneixament s'obté a través de la raó i la contemplació de les idees.

A més a més, a través d'aquesta teoria, Aristòtil arriba a la conclusió que tot i els canvis aparents en els objectes, no tota la seva matèria és canviant, sinó que hi ha una part que roman inalterada. Aquesta part la denomina "phisis", natura. La natura és aquell principi fonamental que forma part del ésser, i que per tant, és incanviable. Per exemple: tot i que l'aigua pot ser convertida en molts estats, continuarà sent aigua encara que estigui en estat sòlid, gasós o líquid.

Per sustentar aquesta teoria, parla sobre dos principis principals: la matèria i la forma. Tot el que existeix és format per una part de matèria (material i física) i la forma ( és el que fa que cada objecte, cada individu, sigui diferent). Això ho anomena "hilemorfisme". Per altra banda, aquests dos principis no es poden separar.

Per tant, Aristòtil afirma que l'autèntic saber no es troba en el món de les idees, sinó que es troba en el món on vivim, el sensible i dirà que la divisó dels dos móns de Plató complica la recerca de l'autèntic coneixement.

Per Plató el món sensible és aquell on hi resideix el cos, el principi material. El món sensible no és res més que una còpia del món intel·ligible que és on hi resideix l'ànima i per tant, els pensaments. La seva relació l'explica a través de la Teoria de les Idees on hi divideix dos tipus de dualisme:

• Dualisme ontològic: divideix les coses (aparentes) i les idees (essències)

• Dualisme metafísic: fa una divisió de dues realitats. La 1ra realitat hi resideix el món sensible (coses) i en la 2na el món intel·ligible (idees)

En el món físic, és a dir el sensible, les coses estan en constant moviment i, per tant, són mutables i múltiples. Ara bé, per entendre el moviment de les coses s'ha de conèixer la seva idea, és a dir el que imita.

Per altra banda, Aristòtil té una concepció diferent del què és el món sensible i afirma que aquest món no és una còpia del món de les idees sinó una concepció de la perfecció .El moviment de les coses no són una còpia de les idees sinó que tenen les seves pròpies característiques.

Plató tenia una visió "positiva" de l'ésser humà que el dirigia a afirmar que tothom que conegui el Bé actuarà bé, i malament en cas contrari, És a dir, el mal s'origina a partir de la ignorància.

Plató divideix l'ànima humana en tres aspectes i a cada un d'ells li assigna un paper dins la polis:

· Aspecte racional: governants.

· Aspecte irascible: guerrers.

· Aspecte concupiscible: artesans.

A partir d'aqueta separació Plató s'hi va basar per elaborar el seu propi concepte de justícia, ja que si es complia una harmonia entre els tres aspectes de l'ànima a la Polis hi havia equilibri i felicitat.

Plató considera que el cos és la presó de l'ànima i que un cop el cos mor, l'ànima torna al món del qual procedeix, és a dir l'intel·ligible.

Per altra banda, Déu per Aristòtil es basa bàsicament en la necessitat d'un Primer Motor Immòbil que expliqui la causa del moviment de l'univers. A diferència de Plató, Déu és un ésser perfecte i etern i tot gira al seu voltant.

· PLATÓ:

L'ontologia de Plató es basa en el dualisme antropològic, que diu que l'ésser humà està constituït per dues parts diferents i independents: el cos i l'ànima.

1. Cos: pertany al món sensible

2. Ànima: rau al món intel·ligible. Es immortal, i pot viure separada del cos, i després de la mort se'n separarà per tornar al món de les Idees (mite de la Caverna). Té 3 parts: racional, irascible i concupiscible.

Per tal que l'ànima ascendeixi al món intel·ligible cal que assoleixi el coneixement absolut.

· ARISTÒTIL

L'ésser humà és una substància, la qual està composada de matèria i forma.

1. Forma: és l'essència (ànima). Té tres tipus: la vegetativa, la sensitiva i la racional.

2. Matèria: el cos.

L'essència és el principi vital, però no pot viure separada del cos, sinó que tots dos viuen a la substància (l'ésser humà).

Context històric:

Va neixér en l'època que l'imperi romà atrevassava crisis polítiques, militars i socials. Per aquesta raó va donar molta importància al paper de Déu com a model de vida al llarg de la seva trajectòria filosòfica i teològica.

Escola:

La seva major influència va ser el cristianisme i és per això que formava part de "L'escola de la fe cristiana".

Afirma que Déu és 1 en escènica i és invisible i tres en persones que comparteixen la mateixa escència. Ho relaciona de la següent manera:

• Pare: origen de tot, incloses les dues altres persones.

• Fill: té la mateixa naturalesa que el pare.

• Esperit Sant: és l'amor que uneix el Pare i el Fill.

Per donar explicacions d'aquesta tesi, ho diu a través d'una comparació de la ment humana. La ment representa el Pare, ja que és la font de coneixement, el coneixement, representa el Fill, ja que son els pensaments (que provenen del coneixement) i l'amor entre la ment i els seus pensaments és l'Esperit Sant.

Tot i ser tres persones diferents, són una mateixa escènica la qual sense elles no es podria entendre com Déu crea els éssers humans i com salva el cristianisme.

Per fer-ho possible escriu un llibre dividit en 15 seccions.

• 1a: estableix la igualtat de les tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant)

• 2a: explica les diferents personalitats de cada una però al mateix temps, la mateixa escènica.

• 3a: es qüestiona si la creació dels éssers humans ha sigut una obra de Déu o dels àngels.

Així fins a arribar a la quinzena part on arriba a la conclusió que només podem arribar a veure una figura divina que pertany a una altra vida i que des de la Terra només som capaços d'observar la seva eternitat.

Va ser escrita per defensar la fe cristiana i propagar-la en la societat, ja que a l'any 410 els visigots van saquejar Roma i el poble va culpar el cristianisme de la decadència de l'Imperi Romà, per tant, per Sant Agustí era fonamental que les persones se n'adonéssin de la importància de viure segons els principis cristians.

En aquesta tesis, Agustí divideix el món en dues ciutats metafòriques:

1. La ciutat de Déu: fa referència al conjunt dels fidels,els quals vivien segons la voluntat divina. Simbolitza el bé.

2. La ciutat terrenal: representa aquells que viuen segons els desitjos vanitosos i egoistes. Simbolitza el mal.

Segons Sant Agustí, les dues ciutats estan en "combat". La ciutat de Déu creix i avança cap a la seva plenitud espiritual, mentre que la ciutat terrenal està destinada a la seva pròpia decadència. Aquesta oposició es pot relacionar a la vida humana com a un escenari on aquestes dues realitats interactuen, però segons els actes de cada individu, la seva ànima tindrà un destí dirigit cap a una ciutat o l'altra (conforme a si vsón bons o dolents basant-se en la fe cristiana).

Segons el cristianisme, l'ànima es crea a partir de dues teories: el creacionisme i el generacionisme.

A partir de la reflexió que es fa en aquesta teoria, Agustí va generar la següent pregunta:

· Per què Déu crearia animes que tinguéssin el pecat original des del principi?

A causa d'aquesta qüestió, per Agustí el creacionisme no tenia sentit, ja que l'objectiu de Déu és que les persones tinguin ànimes pures.

Aquest concepte va molt lligat amb la teoria de "La Trinitat", ja que el Pare és l'origen principal del Fill perquè el va engendrar. Hipona afirma que la generació del Fill és una relació eterna i que aquest no és inferior al Pare sinó igualitari.

A més a més, va ajudar a comprendre a Sant Agustí com el pecat original es va transmetre, és a dir quan Adam i Eva van menjar la poma prohibida.

Fa un desenvolupament bastant exhaustiu sobre el que va ser la seva vida. Explica com es lementa no haver seguit el cristianisme des d'abans.

Els nou primes llibres sí que parla de la se a biografia, mentre que els quatre últims són relats molt més filosòfics on s'hi veuen reflexides altres tesis com "La Trinitat" o "La Ciutat de Déu".

En el capítol 10 mentre explica els seus records fa un analizi dels valors de les confessions i dels mitjans els quals les perosnes poden arribar a Déu. A través d'aquest mitjans arriba a la justificació de l'existència de Déu.

Descartes també busca la veritat, però afirma que es troba a través de la raó (logos). Fa servir la cita "cogito ergo sum" (penso, per tant, existeixo) per referir-se a la veritat i al coneixement. Ho utilitza per referir-se a la impossibilitat de pensar sense existir on l'existència no és res més que una idea innata. A través de l'ús del logos afirma que si dubta, vol dir que està pensant, i que si està pensant, vol dir que existeix. Per tant, arriba a la primera veritat inqüestionable.

Per acabar, tots dos personatges busquen la veritat, però la principal diferència és que Sant Agustí la busca a través de Déu i Descartes de la raó.

Descartes no creu en la necessitat de Déu per solucionar el mal, sinó que creu que l'ús de la raó és suficient, ja que l'ésser humà té la capacitat de distingir entre el bé i el mal.

Per tant, tot i que ambdós personatges fan una divisió entre el bé i el mal, Descartes creu que l'ésser té la suficient capacitat per distingir quin és el camí correcte i Sant Agustí diu que es necessita la guia de Déu per evitar que els individus triïn el mal.

Descartes també va considerar la importància de Déu en el seu raonament filosòfic. En les seves afirmacions parla de la capacitat de distinció entre allò que és veritable i el que és fals és un do de Déu, i que només ho sap fer ell, per tant, la seva existència és essencial per establir una base segura i veritable per al coneixement d’aquesta diferència . Així doncs, per a Descartes, la fe en Déu és un punt de partida per a la cerca de la veritat.