També:

Abans de la Primera Guerra Mundial, a la banda d'Albània, hi havia dos petits països anomenats Sèrbia i Montenegro que després de la guerra es converteixen en un de sol: Iugoslàvia.

 Abans de la Primera Guerra Mundial, l'Imperi Alemany ocupava un gran terreny. Després de la guerra el seu nom es va convertir a Alemanya, va perdre un tros del seu país i es va crear un nou país anomenat Prússia. També, Dinamarca va augmentar una mica el seu territori, reduint així, el territori alemany.

Abans de la Primera Guerra Mundial, Grècia, a l'igual que l'Imperi Alemany ocupava una gran extensió. Després de la guerra, Bulgària va guanyar un petit tros a nord de Grècia, perdent aquesta una part de país.

Abans de la Primera Guerra Mundial, el país més extens d'Europa anomenat Imperi Rus, ocupava gairebé tot el nord. Després de la guerra, aquest gran país, va perdre moltíssim terreny i va donar lloc així, a la creació dels següents països: Polònia, Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia. Romania, va guanyar extensió de l'Imperi Rus. La part que va quedar, va rebre el nom d'Unió Soviètica.

 Abans de la Primera Guerra Mundial, una de les illes situades a l'Oest d'Europa tenia com a nom Regne Unit de Gran Bretanya i després de la guerra el seu nom va ser canviat pel Regne Unit.

Abans de la Primera Guerra Mundial, una illa situada a nord-oest d'Europa no estava reconeguda amb cap nom i després de la guerra, aquesta va rebre el nom d'Islàndia.

 El menjar no era millor. Els soldats, asseguts com podien a les trinxeres (algunes estretes fins a tal punt que no cabia en elles més d'un home), esperaven amb ànsia que els enviessin les racions des rereguarda. La seva despesa calòrica solia rondar les 4.000 calories diàries. No obstant això, no ingerien ni una part d'elles. Al seu torn, com el menjar es preparava a les línies posteriors, solia arribar a el front freda i plena de brutícia. Però, tot i això, era el poc que podien per menjar, i s'ho ficaven entre pit i esquena en espera dels atacs contraris (els quals solien succeir a l'alba o al caure la nit)

La trinxera és un infern sobre la terra. Durant els primers dies de lluita, en paraules de Garvi, la seva construcció va ser més que precària. «Durant els començaments de la Primera Guerra Mundial no existia una experiència prèvia que els permetés edificar. Això va fer que es fes servir la fusta de les caixes en què es embalaban els obusos i la munició per folrar passarel·les i parets. Es buscava que no s'esfondressin a causa de les males condicions », sentencia. No era estrany que això succeís, ja que l'aigua (que, a l'hivern, solia arribar fins al genoll dels soldats) provocava habituals despreniments de terra. 

Allò es corresponia amb un veritable pantà. «El terreny no era més que un fangar», assenyala un comandant britànic, sir John French, de terra de les trinxeres. En paraules de Garvi, la humitat, el fang i el fred van provocar l'aparició d'una infinitat de malalties. Tot i que la més coneguda i popular va ser el «peu de trinxera». Una malaltia que sol generar l'aparició de severs dolors i d'un edema vermell per culpa de l’contacte amb l'aigua. La realitat és que, a la pràctica, els batallons perdien més homes per ella que per l'artilleria i els fusells enemics.

 

Les conseqüències socials i polítiques de la guerra van modificar els estereotips tradicionals de gènere i van donar pas a una nova dona moderna, que no es limitava a viure en l’àmbit privat de la llar. Però, quan es van tornar a refer les ciutats, en finalitzar el conflicte, va ser com si això mai hagués passat.

Segons els investigadors, la majoria dels tractats van obviar la figura i les tasques de la dona durant la Primera Guerra Mundial, que va quedar a la rereguarda, però no en segon pla.

A Rússia es va formar la primera unitat de combat exclusivament femenina, el Batalló de la Mort de Dones, compost per 2.000 voluntàries que van ser entrenades per Maria Leontievna Bochkareva, més coneguda pel seu sobrenom, Yashka.

A Espanya hi va haver també avenços, però molt allunyats dels països de la contesa. Els espanyols havien perdut ja en aquest moment els últims territoris de l’Imperi colonial i, per tant, estaven al marge dels assumptes continentals que ocupaven les claus diplomàtiques d’aquesta època. 

Moltes dones van quedar enfosquides per les seves parelles en aquest període, perquè fins i tot els havien de regalar les seves obres i els seus avenços perquè els publiquessin ells en comptes d’elles. Les investigacións es centren en els països de la contesa: Alemanya, Gran Bretanya i França, per ser els que més van patir la guerra.

Fins al moment de la guerra s’havia avançat cap a nous drets la dona, com el sufragi universal i l’educació. Amb la contesa tot es paralitza. Curiosament, es trenquen els costums patriarcals però, en acabar, el primordial va ser reconstruir les ciutats, atendre els ferits i mutilats, i això va suposar un fre per a moltes coses, també per la situació de la dona.

La dona, com a part de la població civil i obviada en qualsevol presa de decisió, resulta ser, sobretot, víctima i, en general, són elles les que calladament, en períodes de guerra, han garantit la supervivència de la seva família i fins i tot, de la seva comunitat.

Aquesta guerra va mobilitzar uns 65 milions de soldats entre tots els contendents, va provocar que la rereguarda quedés òrfena de mà d’obra i va caldre recórrer a la dona per mantenir la producció. Com a exemple, cal recalcar que 430.000 franceses i 800.000 britàniques van passar de ser mestresses de casa a obreres assalariades i fins i tot, moltes d’elles formen part de la pròpia guerra.

A Alemanya, sense participar directament en les unitats de combat, van contribuir en les activitats de la guerra, treballant en les fàbriques d’armaments i desenvolupant diverses tasques prop del front de batalla. Poc abans d’acabar la guerra, gairebé 68.000 dones van reemplaçar als homes que eren al front.

Així les dones van demostrar que podien tenir rols totalment nous. Abans d’aquesta gran guerra es parlava que les dones no podien desenvolupar els mateixos treballs per diferències físiques i psicològiques, i això afortunadament es va trencar per complert.

Les dones van ocupar les butaques dels homes i van poder mantenir una vida pública i privada que va afavorir el seu desenvolupament personal i professional. Així mateix, va trencar amb els costums de l’època, va provocar canvis substancials en les relacions familiars i maritals, i fins a canvis estètics que van seguir impulsant la seva emancipació.

El millor exemple d’aquest canvi polític és Gran Bretanya. Allà, les sufragistes van perdre, catorze vegades, pugnes parlamentàries per aconseguir el dret al vot. No obstant això, el seu apoderament com a conseqüència de la seva contribució a la Gran Guerra va ser decisiu per obtenir-lo. Ho van aconseguir, finalment, el 1928.

Espanya seguiria l’exemple amb la Constitució de 1931, durant la Segona República. Les dones espanyoles van exercir el seu dret al vot, per primera vegada, en les eleccions de 1933. Això també recolza la idea que el país no va participar en la Gran Guerra directament però es va veure involucrat ideològicament, amb les seves conseqüències negatives i positives, com en el cas del sufragi femení. Però, la dictadura de Franco ho anul·laria de nou fins el 1975.