Jo el que vull és un algú que em vulga, que no em deixe sol i que no em faça mal per alguna cosa que no he fet. Que m'aculla en la seua família. Deixa'm lliure si no em vols i deixa de dir que soc desobedient. No m'enganyes dient-me que ens n'anem al parc quan ens passem tota l'estona en el cotxe. Per favor penseu en mi i si no em voleu, porteu-me amb una família que sí que em vulga. No soc una persona però tinc sentiments.

passa el temps, torne a casa, m’adorm i es torna a repetir el cicle.

Ahir, abans d’anar a dormir, la mort i jo vam tindre una conversa, es va seure amb mí, jo mirant un punt fixe, i ella mirant-me als ulls fixament, diguen-me que la vida no és per a tant, que me’n vaja amb ella, sols li vaig respondre que esperara, que tot canviarà.

Però en realitat no sé què vull que canvie, visc bé, amb bastants comoditats, sols que no em senc jo.

Un dimoni em controla i em retrau foscos records del passat, que alimenten les meues inseguretats, no ho entenc.

Senc com que estic sent controlat, per una persona que no sap jugar a videojocs, e irònicament, està addicte a ells.

Tens "problemes" si veus una agressió i no fas res tens "problemes" si col·labores tens "problemes" si t'ho fan i no te n'adones tens "problemes".

No pare de pensar en les persones que fan mal sol per sentir-se poderósos, important i inalcançable. No pare de pensar en aquelles persones que es senten mal, que se senten inferiors, o que volen ser com eixes persones amb "problemes" o és que no pensen?

Per desgràcia normalment no sols és una persona, són més i està el "rei" orgullós i els acompanyants que miren... i miren... i es riuen... que estan als peus del rei sense adonar-se'n conter.

Tu ets tu i ningú pot llevar-te la teua llibertat, actua!, no mires com ho fan actua!, si te n'adones conter actua!

Andrea torna cap a casa després de passar-ho bé, quan entropessa amb un home. Un home corpulent. Ella es disculpa.

A l'endemà la mare apegava cartells.

Ja m'he cansat d'intentar mostrar-me com no soc. Farta de posar excuses, farta de no ser jo.

Tots em miren i diuen, pobreta, què li haurà passat, per què té tantes ferides. El que ells no saben és que cada dia quan em talle, m'autolesione, m'insulte davant d'un espill, l'única cosa que sent és que estic en un forat negre, obscur, del qual no puc eixir.

Tindré ferides, em criticaré. Però sé que eixiré, que aquesta tortura s'acabarà, per la gent que m'estima, que no m'abandona, per ells.

El dia que em van insultar, ja no vaig poder més, per això, els ho vaig contar als meus mestres, i no van moure ni van dir res per impedir-ho. Anava a casa, trista i esgotada de tot el que passava, els meus pares ja no sabien què fer. La situació no millorava, tampoc podien fer res en contra, pensaven que si deixaven passar el temps, tot milloraria. Però no va millorar. Després d'anys va continuar passant i vaig acabar pensant que era tot culpa meua.

Actualment, pense que ja no hi ha persones amb bon cor i que tots i totes vivim en un món de mentides i falsedats.

Recorde que eren les 2:15 del matí, quan les meues amigues van anar al bany, i jo em vaig quedar allí ballant per uns minuts. En eixe moment va aparèixer un home i em va tocar el cul. En vaig girar i el vaig reconéixer, a el que ell em va respondre amb un somriure.

Recorde que eren les 2:15 del matí, quan les meues amigues van anar al bany, i jo em vaig quedar allí ballant per uns minuts. En eixe moment va aparèixer un home i em va tocar el cul. En vaig girar i el vaig reconéixer, a el que ell em va respondre amb un somriure.

-Passa alguna cosa, Mario?- Pregunte preocupada.

-No consideres que vas un poc destapada?- Diu, amb cara de desaprovació.

A la mitja hora baixe amb una camisa i uns pantalons.

-Així millor, Clara.- Diu, amb un somriure enorme.

M’abraça molt fort i veig passar per darrere a Nerea i Pablo agafats de la mà, cadascun vestit com vol. Ni m'ho pense pense dues vegades, em desfaig del seu abraç, el mire als ulls:

-Mario, et deixe. Vullc ser lliure.- Li dic, convençuda.

I sense deixar-lo contestar me'n vaig amb una sensació de llibertat, no de tristesa.

Ella estava passejant pel carrer, quan de cop i volta començà a sonar-li el mòbil, ella llegeix els missatges ... Era ell altra vegada.

Les amenaces tornaven a estar presents en la seua pantalla, tenia por, però aquesta vegada li plantaria cara, el deixaria ...

La població es despertà amb aquest titular:

“Troben assasinada una jove al mig del carrer, tot apunta a la seua parella de tant sols setze anys”.

Marta al seu soterrament repetia:

- Hauria d´haver trencat abans!!!

- No serveixes per a res. Ni cuinar saps mira que és fàcil. Açò està molt dolç, li falta sal. 

- Canvia’t eixa roba!!! No veus que vas provocant? 

Comentaris que feien molt de mal a dins, però que per fora no afectaven. Jo només pensava ”Millor serà no fer-li cas, es veu que hui ha tingut un mal dia, no és res”. Que innocent! Jo sempre callava fins que va arribar el dia que em vaig adonar del que realment passava. I és que durant aquest temps he estat enganxada a una cadena , a una cadena que em maltractava. 
Les teues amenaces no pare d’escoltar, però aquesta vegada ja no cap a mi sinó cap a altra papallona amb la qual has decidit jugar. Gràcies a tu, a l’altre món m’has aconseguit deixar. Gràcies a tu. A tu, joc maleït. 

No ho volíem veure, però a les discoteques o a les festes els homes majors a nosaltres venien rere nostra i ens feien sentir adultes. Cada vegada ells s'acostaven més a nosaltres i jo a un d'ells.

Jo vaig caure al fons més obscur de tots, les meues amigues em van avisar i jo no volia obrir els ulls. Vaig deixar la universitat, sense voler-ho i bufetada rere bufetada obria els ulls plens de llàgrimes com rius per veure la realitat que abans em cegava.

No sé quan ni com va ocórrer, però aquests dies d'insults i amargura em van fer sentir com si ningú em coneixera : NEGRE, VES AL TEU PAÍS, IMMIGRANT , MORO, LLADRE, MORTS DE FAM. Mai he sentit tanta por en la meua vida i menys amb els meus éssers volguts que m'han ajudat en tot. Tot i perquè som altre color, o no som com ells, o perquè correguem més. A la meua família ha arribat a un punt en què han amenaçat amb la mort tot i perquè mon pare s'ha arrimat a ajudar a una àvia a passar el carrer. En l'escola tant els meus antics amics com el de classes tornen a burlar-se de mi per ser negre o per no portar esmorzar. Aquests insults, amenaces a tots els llocs no pararàn mai?

Un dia anava amb el meu amic de festa, tenia ganes de marxa, però no va anar tot molt bé. Estàvem en la festa quan em comencí a trobar-me malament i vaig decidir eixir. Vaig anar a la gasolinera del cantó, per comprar-me alguna cosa per relaxar-me. Davant meua eixia una parella molt bruscament, no em va importar, vaig comprar i vaig eixir. No em vaig moure del lloc, normal, era la parella d'abans, estava a l'altra part de la vorera. El xic l'estava espentant fortament, la xica tenia blaüres per tot el cos, no sé com vaig reaccionar, però el meu cos es va menejar sol, els vaig separar i el gasoliner va cridar a la policia. Al xic el van arrestar i a la xica la van manar a urgències pels colps que tenia. 

Després de meditar el que hi havia passat li vaig donar importància a la violència.

Els nervis de tota la setmana de preparacions havien donat pas a una sensació d'alleujament i satisfacció. El curs havia finalitzat i tothom volia celebrar. Els convidats s'ho estaven passant genial: la música era increïble i feia ballar fins als més tímids. però ningú sabia el que passaria després, la festa acabaria en un infern a causa dels sobtats bombardejos. Molts intentàren fugir, sense cap resultat. Les úniques persones restants ens refugiarem al soterrani. Les hores passaven i finalment el cel es buida d'avions. L'atac havia acabat però la guerra sols havia començat.

Però ell s'ha de conformar en intentar sobreviure tots els dies. Ell sent rebuig als ulls dels altres i no és just, perquè ell és una persona, igual que tots. Ell necessita els diners per viure, però ningú l'ajuda. Busca treball i ningú l'accepta perquè es pensa que no farà el mateix que els altres.

Així és el dia a dia d'una persona de color que no el volen en cap lloc.

Comença el pati i altra volta ve aquell grupet que controla tot l'institut i com tots els dies comencen a imitar-me i riures de mi dient-me "mono" i que el meu menjar és de la creu roja. I vaig explotar amb violència. En aquell moment passava el cap d'estudis, aleshores em va portar a direcció. Em va preguntar si em pareixia correcte, però per molt que insistira no em feia cas, quasi com tot el món, ell em tractava amb inferioritat com si fora un animal sense drets ni raó.

L'endemà estava expulsat i tanta va ser la meua malícia que vaig decidir no tornar a estudiar, acabant en mala vida i en un pou fosc i sense retorn, discriminat per la societat.

I altra vegada un "espere que no siga maricó"; "vist així perquè és bollera".

Si m'agradaren les xiques m'abandonaria la gent que estime? Perdria tots els meus amics?

Em costa entendre com la gent falta el respecte per estimar, sols estimar. I tinc por. Però per què hauria de tindre por?

Els carrers plens de silencis no deus callar per ningun. La societat amb tu vol acabar i deixar-te sempre plorant.

Dolor i llàgrimes ells creien que l’amor es mesurava amb cops mentre ella volia la llibertat que la por li negava.

Avans sentia que no pertanya a aquest lloc, que tal volta tots tenien raó, que no hauria d'estar ací, que hauria de tornar al meu país, perquè ací la gent no m'accepta, em tracten malament, em miren com si fora un monstre i inclús pensava que seria millor si no existira. Ara tinc un altre punt de vista, perquè a la fi vaig conéixer una persona que em valora, que m'estima tal com soc, que no em mira mal sols per ser d'altre color i gràcies a ella he aconseguit eixir de l'abisme en el qual els altres m'havien clavat, ara desitge que ningú senta el que a mi em van fer sentir, que troben una persona que els faça vorer la realitat, perquè, al cap i a la fi, tots som iguals i hauríem de ser tractats amb empatia i respecte, perquè ser d'un color o d'un lloc distint no justifica aquesta violència. I això tots ho haurien d'entendre.

L’amor és càlid, és llar, és foc; un foc que ha d’acollir, de comprendre, d’estimar. El teu foc no era així, era fort, dolorós, però hi havia una part de mi que se sentia atreta, com una arna, atreta per la llum i la calidesa que aparentaves tindre. I em vaig apropar, em vaig apropar a les teues flames, incinerant els meus somnis i aspiracions, cremant les meues relacions i amistats, i desintegrant la meua personalitat; amb l’esperança que les cendres que quedaren et satisferen, encara que no quedara res del meu jo original. I a tu no et va importar. Vas continuar i em vaig fer més xicoteta, sense poder escapar. Però si l’amor és càlid, per què el teu era tan fred? Si l’amor és llar, per què el teu és sent tan insegur? I si l’amor és foc, per què vas utilitzar el teu per a cremar-me? Per a destrossar-me? Per a fer-me patir? Però viuré i no ho podràs detindre, sobreviuré, resistiré i ni les cicatrius ni el dolor que em vas causar em faran decaure, mai.

Microorelat contra les violències racistes en aquest enllaç: L_Autobús_Trystan_Héctor.mp4

1954, un jove de 23 anys de raça negra va ser castigat amb 10 anys de presó a causa de negar-se a cedir-li el seient a un home blanc. Als Estats Units, la gent de color havia de seure's a la part darrera de l'autobús o deixar-li el seient als blancs. El nostre protagonista va alçar la veu per la justícia del seu poble i denunciar el racisme al país, i amb molta valentia va alçar la veu per fer veure els extrems als quals pot arribar l’ésser humà enlloc de valorar la diversitat de tonalitats del color carn.

_{Història adaptada basada en fets reals.}

Quan arribe a classe ja sé que algun comentari em faran. Sempre hi ha algú que diu o riu alguna cosa per fer-me sentir malament. Jo intente no fer cas però m’és impossible. Un dia, un amic es va arrimar a mi i em va dir que no els fera cas, que només buscaven cridar l’atenció. Aquelles paraules m’ajudaren més del que em pensava. L’endemà quan vaig arribar a classe, em van començar a insultar i espentar. Vaig dir que ja hi havia prou, que ja estava cansat del seu punt de mira,el seu divertiment, i vaig dir prou. 

- - - 

Quan arribe a classe ja sé que algun comentari li faran. Sempre li diuen o es riuen d’ell per alguna cosa que ell no té o fa. Pareix que no puga escapar, allà on va ell sempre conseguixen trobar-lo. Jo preferisc no parlar per por a convertir-me jo en l’objectiud'eixos dos moniatos . Però un dia em vaig arrimar a ell i li vaig dir que no els fera cas. I així és com ell va poder eixir de la situació.

Estava tornant de treballar, una nit com qualsevol altra, tot i que alguna cosa va fer que aquella nit fora especial. M'estava acostant a poc a poc a un grum de gent, però pel meu color de pell em sentia espantat pel que em podrien dir. Quan em vaig arrimar a ells per aquell estret túnel, la meva por es va multiplicar per mil. Aquell grup, amb els caps rapats i tatuatges feixistes per tot el cos, em miraven sense cap respecte i amb unes mirades desafiants. Aquella va ser la pitjor vesprada de la meva vida. Hui en dia, defense l'antiracisme i anime a les persones a plantar cara al feixisme i a la gent que menysprea a altres persones per tindre un color de pell més fosc.

Hi havia una vegada una dona que es deia Marta que vivia a València i el seu home que és deia Àlex. Eren una parella que es respectaven, per això Àlex li va demanar casar-se. Al cap d’un any, Marta es va adonar que el somni més gran d’Àlex era ser pare, van decidir intentar tindre fills.

Amb el pas del temps es van adonar que Marta no es quedava embarassada així que van anar a l’hospital per a fer-se diverses proves. Quan els metges els van donar els resultats i van vore que Marta no podia tindre fills, a Àlex li va caure el món damunt. I des d'aquell dia ja no era el mateix. Després d'unes setmanes Àlex actuava molt estrany cap a Marta. Primer van ser unes discussions, després eixides de nit i no tornava fins a la matinada, un dia aquelles discussions van arribar molt lluny, tot va començar quan Àlex no estava en casa, però el seu mòbil sí, i li va arribar una notificació, Marta va agafar el mòbil, va veure que una xica li deia: “Vols quedar amb mi aquesta nit?” . Quan Àlex va arribar a casa, Marta va parlar amb ell i es va enfadar tant que li va començar a pegar, insultar i tirar contra els mobles, ella va acabar plena de sang, però això no va ser suficient, així que la va tancar en una habitació amb un cadenat. Per sort Marta tenia el mòbil i va cridar a la policia.

Quan va arribar la policia, va veure que la casa estava tota plena de mobles trencats, gots i plats. Al costat d'aquella habitació, estava Àlex amb una botella d’alcohol i tirat a terra. Li van detindre i van obrir a Marta. Àlex va acabar a la presó per maltractament, amb rehabilitació per gestionar la violència. Marta va començar de zero i va aprendre a viure de nou.

Ajuda, m'estan pegant! Escolte des del passadís, una veu que tenia por, molta inseguretat, molt de dolor... Després de pensar el que he escoltat, decidisc córrer fins on estava la veu i observe el pobre xiquet plorant a terra, els agressors se n’han anat fa poquet deixant-lo totalment abatut. Quan el mire a terra a punt de desplomar-se em diu: “No li ho digues a ningú, per favor, si ho dius vindran a per mi i em faran més mal". - Per què t’estan fent tot això? Pregunte amb tensió i por.

- És que ells volen ferir-me, em diuen que soc brossa, diu plorant per tot el que li havien fet.

Després d’uns dies, els agressors van tornar a per ell moltes vegades, estaven enfadats i rabiosos, amb ganes de trencar el pobre nen. De tants colps com va rebre eixe trist dia, no va tornar a ser el mateix mai més.

L’agressor

Avance pel passadís amb el cor atapeït, encara que per fora sembla que tot està controlat. Diuen que soc fort i dur, que no em tremola la mà, però no saben que cada espenta que done és el resultat d‘allò que abans vaig rebre. A vegades sent que no colpege a ningú més que a l’ombra d’aquell xiquet que vaig ser, el que va aprendre a callar perquè sabia que així feia menys mal. La ràbia em recorre com un incendi, ràpida, sense avisar i la deixe eixir perquè si la guarde crema per dins. No sé quan vaig començar a caminar així, amb els punys llestos i el pit endurit, però no recorde una altra manera d’existir. Només sé que, quan la mirada d’ella m’arriba, alguna cosa en mi s’afluixa, com si demanara ajuda sense saber com fer-ho.

L’observadora

Cada vegada que ella passa pel passadís, els comentaris li apleguen com pedretes menudes però constants. Ella no diu res, no demana res, només continua caminant amb aquell silenci que fa mal de mirar. I jo, que ho veig tot, em quede quieta, amb un pes estrany al pit. Sé que està malament el que li fan. Ho sé perfectament. Però també tinc por. Por de ser la següent, por de convertir-me en un objectiu fàcil si òbric la boca. Les rialletes, els murmuris, les mirades… tot això podria anar contra mi en un segon. I la por, al final, em fa callar.

Ella continua avançant, sola, i jo em quede darrere, fingint que no he vist res, encara que per dins es remuga tot. No és que no vulga ajudar-la… és que la por em té atrapada. Potser algun dia em sentiré prou valenta. Hui, encara no.

La víctima

Ha passat pel meu costat com si res, però jo ja sabia què venia. S’ha inclinat un poc, només prou perquè ningú més l’escoltara. Eres un error -em diu. Estaríem millor sense tu. Patètica. Ha sigut com si m’obriren el pit amb les mans. He anat al meu racó del pati sense mirar arrere, aguantant l’aire, perquè si el deixava eixir… potser esclatava. En asseure’m, les cames m’han tremolat. Les llàgrimes han eixit sense permís, com si portaren massa temps esperant. M’he tapat la cara, però no he pogut fer-me més menuda ni desaparéixer. He pensat en com seria deixar d’escoltar-lo, deixar que les seues paraules no se m’enganxaren a la pell, deixar de ser el seu objectiu. I el pensament que m’ha fet més por ha sigut aquest: si jo no hi fora, ell només buscaria una altra víctima. M’he encongit encara més. Perquè el que més em dol hui és haver pensat que potser seria més fàcil així.

Mire cap a dalt, una ombra, un somriure. M'han vist.

Raül era un xiquet que sempre havia volgut maquillar-se. Un dia, amb força i decisió, es maquillà per anar a l'institut i demostrar a la comunitat la seua valentia i llibertat. Quan va entrar, escoltà sols crítiques i murmuris que ja no l'afectaven, gai, maricó! Va caminar recte com un fil sense mirar a ningú i es dirigí cap al pati, on va seure en un banc. Sol. De sobte, dos xics s'arrimaren per animar-lo i consolar-lo. Sense adonar-se'n, els tres amics estaven construint un triangle que més avant llegirien manfiests al pati de l'institut i més avant encara liderarien manifestacions per visibilitzar i reivindicar la diversitat i l'orgull de ser homosexual.

Són les deu del matí al pati de l’escola. El Marc, amb la cara amagada entre els braços, intenta contindre les llàgrimes.

Avui tampoc ha aconseguit evitar que un grup de xiquets es riguen d’ell. Cada dia es repeteix la mateixa situació: comentaris, empentes, riures que li trenquen l’ànima. No sap com actuar; té la sensació que, per molt que ho intenta, tot empitjora.

El xiquet està cansat de sempre repetir la mateixa història. Un xiquet un poc més major que ell ha decidit fer-li la vida impossible. Un dia, el xiquet es va negar a fer-li uns deures que ni ell entenia, i el xiquet major va decidir tirar-lo per les escales, sense saber que anava al col·legi. Va decidir marxar amb molta pressa, va aplegar i es va tancar a la seua habitació, torturant-se per negar-se a fer eixa feina. Eixe dia va ser el primer de molts, que es van allargar durant molts anys. Anava amb por tots els matins a classe i totes les vesprades al seu esport favorit. Fins que un dia acabà el curs i el Marc pensava que el deixaria en pau, però molt equivocat estava el xiquet.

Aquell setembre ho canvià tot. Era la primera vegada que els contava als seus pares què li estava passant. Fou el principi. Després foren els professors, i més tard la resta de la classe. El que podria haver continuat es va parar. El malson va acabar.

La igualtat per damunt la dignitat,

Cal tractar els altres amb humiltat.

Intentar canviar la societat,

I que tinguen un poc d’humanitat.

No a la xenofòbia, recorrem a la igualtat,

No a l'uniformisme, sí a la diversitat,

Siguem persones, una mínima pietat

Siguem com germans per favor fraternitat.

Demanem un mínim de solidaritat,

Tindre almenys una oportunitat,

Amb el fi d'aconseguir la igualtat

I construir una bona comunitat.

Durant tota la història seguirem lluitant,

No ens oblidarem de fer-ho cantant,

Cada persona és molt important,

Per això tots junts seguirem avançant.

No entenc què he fet perquè em maltracten

Sense raó contra nosaltres ataquen,

No acabaran fins que ens maten,

Això ho impedirem, ells sols es delaten.

IEP!! Escolta, para d’assetjar-la

Comença a escoltar-la amb més atenció.

Si és no, respecta la informació.

Si no és així, trencarem la relació.

Tots i totes necessitem igualtat

Perquè al món hi haja més llibertat

Donem visibilitat al teu maltracte

Perquè tots mereixem el mateix tracte.

Eii escolteu, pareu atenció!

Anem a intentar una transformació

Açò s'ha de ficar a la televisió

Perquè tots puguen prendre la nostra decisió.

tot comença amb respecte, 

si algú es passa molt,

parem el mal afecte.

No cal fer-se la dura,

millor buscar ajuda,

i així avancem juntes,         

i evitem la caiguda.

Deixa d’escapar

dels problemes dels altres,

deixa d’escapar,

i lluita amb nosaltres.

T’ho anem a dir clar,

vine amb nosaltres,                                   

per així batallar,

contra tots els altres.

Camins que creuen històries cada dia,

mirades que busquen una mica d’alegria.

Un pas endavant, dos passos al costat,

i la por es desfà quan tens algú al teu costat.

A voltes costa dir el que un sent,

però amb respecte tot flueix diferent.

Som llum que creix quan algú cau,

som la mà que ajuda, som la foça de l’ “ara i ací”.

I el món es fa gran i tot pesa massa,

no tens per què anar-hi sol.

Amb empatia i escolta sincera,

tot és més fàcil, tot es transforma.

Som veus que brillen quan tot és gris,

Som mans que abracen a qui està trist.

Ningú camina sol en aquest camí,

Junts fem la força que ens porta fins ací.

Alcem la veu, alcem el cor,

junts som més forts, llevem la por.

Amb convivència i amistat,

transformem la foscor en colors.

Alcem la veu, alcem el cor,

cap pas enrere tots en acord.

Amb valentia i unitat,

junts escrivim un nou camí de veritat.

Alcem la veu, alcem el cor,

Junts som mes forts, fem fora la por.

La llum que portem dins encen,

I el mon amb nosaltres també aprén.