esclaus de ta grandesa,
Besòs i Llobregat.

i ser de tos reductes troneres avançades 

los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. 

Pàtria del meu cor

Quan de tu s'allunya

D'enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantesa

Blanc Pirineu

Marges i rius, ermita al cels suspesa

Per sempre adéu

Arpes del bosc, pinsans i caderneres

Cantau, cantau

Jo dic plorant a boscos i riberes

Adéu-siau

de totes les flors
dins un encenser aplegar voldria

sols per encensar

vostre hermós altar,

de dia i de nit,

aquest maig florit

oh, verge Maria

"Mes de les flors. Dia 2 ", Roser de tot l'any

        - la natura, idealisme i evasió 
          de la realitat en el temps.   
         (aquest maig florit)

¡Que n'és de blanca

la neu novella

dalt d'una branca

del Pirineu!

Més blanca que ella

sou Vós poncella,

poncella i rosa

mare i esposa

de tot un Déu.

"Agost. Dia 5. La Verge de les Neus", Roser de tot l'any

A l'arbre d'amor 

m'he enfilada un dia

caiguí brosta avall 

al Cor que m'estima.

A l'arbre d'amor 
m'he enfilada un dia, 
sols per abastar 
lo fruit de la vida. 
Quin sabor tan dolç! 
quina olor tan fina! 
L'Aimador ho veu 
a renyar em venia; 
al sentir-lo a prop 
caiguí esmortuïda, 
caiguí brosta avall 
al Cor que m'estima. 

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,

esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,

i ser de tos reductes troneres avançades

los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

 

Dolça Catalunya

Pàtria del meu cor

Quan de tu s'allunya

D'enyorança es mor

Hermosa vall, bressol de ma infantesa

Blanc Pirineu

Marges i rius, ermita al cels suspesa

Per sempre adéu



CARACTERÍSTIQUES DEL ROMANTICISME DEL POEMA:

- Magnificació de la mort com a forma suprema dèvasió i llibertat.

- El jo de l'autor és el centre de la inspiració. 

- Insatisfacció davant la realitat immediata. 

        - la natura, idealisme i evasió 
          de la realitat en el temps.   
         (aquest maig florit)

     

Canta una hermosa cançó,
la de l'Infant i la Dida,
tot abraçant l'infantó
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols,
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols
que empenyaran si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s'ha d'encendre més,
lo fogó també s'empenya.

L'infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la creu de Jesucrist,
tan sols la creu nos ne queda.

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia, 
jo me'n vaig cap al fossar,
i ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, ¿què farà,
tot solet, sens pare i mare?
per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l'empare?

I tu cantes? Valga'm Déu!ç
vols que ma pena s'ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.

única estela que la guià:

I ara a la cega, de porta en porta

la guia un ca.

Mes ella espera; no està trista

Aci en la terra quin ull hi veu?

Ditxosa d'ella! sols tindrà vista

quan veja a Déu.

i alguna fulla marcida)

Mig segle fa que pel món

vaig camina que camina,

per escabrós viarany

vora el gran riu de la vida.

Veig anar i veig venir

les ones rodoladisses,

les que vénen duen flors

i alguna fulla marcida,

mes les ones que se'n van

totes se'n duen ruïnes.

De les que em vénen damunt,

quina vindrà per les mies?

No ploris, lliri blanc,

si la rosada et mulla,

si et fan doblar lo front

los besos de la pluja.

De vida hi guanyaràs
lo que hi perdràs de túnica:

demà tindràs de goig

lo que ara tens d'angústia.

No ploris, lliri blanc,

de l'afligit figura;
lo núvol que t'escup

te renta i te perfuma

les llàgrimes que beus

són perles que t'incrusta.

Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l'astre rei cap a ponent declina

 me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa

 contemplo mon no-res;

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

 m'aixafa com un pes.

          

                                         

Pàtria del meu cor

Quan de tu s'allunya

D'enyorança es mor. 


Adéu, germans; adéu-siau, mon pare

No us veuré més

Pàtria del meu cor

Quan de tu s'allunya

D'enyorança es mor.


Hermosa vall, bressol de ma infantesa

Blanc Pirineu

Marges i rius, ermita al cels suspesa

Per sempre adéu

Arpes del bosc, pinsans i caderneres

Cantau, cantau

Jo dic plorant a boscos i riberes

Adéu-siau

les corones de llor que he somniat:

me diu germà la rònega pobresa,

s'avergonyeix de mi la vanitat.

Tirí per la finestra ma fortuna

veient millor fortuna esdevenir:

quan llançava les coses d'una a una,

les ales me sentia alleugerir.

Me vingué amb la pobresa la bonança;

perdent los béns, també en perdia el jou;

si de res jo sentia la recança,

me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?"

Mig segle fa que pel món

vaig camina que camina,

per escabrós viarany

vora el gran riu de la vida.

Veig anar i veig venir

les ones rodoladisses,

les que vénen duen flors

i alguna fulla marcida,

mes les ones que se'n van

totes se'n duen ruïnes.

les corones de llor que he somniat:

me diu germà la rònega pobresa,

s'avergonyeix de mi la vanitat.

Tirí per la finestra ma fortuna

veient millor fortuna esdevenir:

quan llançava les coses d'una a una,

les ales me sentia alleugerir.

Blanc Pirineu

Marges i rius, ermita al cels suspesa

Per sempre adéu

Arpes del bosc, pinsans i caderneres

Cantau, cantau

Jo dic plorant a boscos i riberes

Adéu-siau.


Adéu, germans; adéu-siau, mon pare

No us veuré més

Oh! si al fossar on jau ma dolça mare

Jo el llit tingués

Oh mariners, el vent que me'n desterra

Que en fa sofrir

Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra

Jo hi vull morir

vaig camina que camina,

per escabrós viarany

vora el gran riu de la vida.

Veig anar i veig venir

les ones rodoladisses,

les que vénen duen flors

i alguna fulla marcida,

mes les ones que se'n van

totes se'n duen ruïnes.

 (Qui es deixa embarcar, mai més torna a sa terra nadiua i es desperta a l'altre món quan ha feta una dormida.)

Els 8 versos a destacar d'aquest poema són: 

Qui es deixa embarcar, mai més

torna a sa terra nadiua

i es desperta a l'altre món

quan ha feta una dormida.

...

embarca'm tot de seguida;

lo desterro se'm fa llarg

cuita a dur-me a l'altra riba,

que mos ullets tenen son

i el caminar m'afadiga.

Trets romantics:

-Malenconia: "
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,"
-Magnificació de la mort com a forma suprema d’evasio i llibertat:
"-De les nafres no me'n sento,

sols me sento de l'honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors."

Inde alor unde premor.
 (Això fa que sigui més difícil, Alor)

No ploris, lliri blanc,6

si la rosada et mulla,6 

si et fan doblar lo front6

los besos de la pluja. 6

De vida hi guanyaràs6

lo que hi perdràs de túnica: 6

demà tindràs de goig6

lo que ara tens d'angústia. 6

No ploris, lliri blanc,6

de l'afligit figura; 6

lo núvol que t'escup 6

te renta i te perfuma 6

les llàgrimes que beus 6

són perles que t'incrusta. 6

la neu novella

dalt d'una branca

del Pirineu!

Més blanca que ella

sou Vós poncella,

poncella i rosa

mare i esposa

de tot un Déu.

"Agost. Dia 5. La Verge de les Neus", Roser de tot l'any