Hem après que tot és temporal. 

Moments. Sentiments. Les persones. Les flors. 

 

Hem après que en l'amor es tracta de donar. Donar-ho tot. I deixar també que faci mal. 

 

Hem après que la vulnerabilitat sempre és l'elecció correcta; perquè és massa fàcil ser fred en un món en el que és tan difícil seguir sent suau i afable. 

 

Hem après que tot ve en grups de dos: Sal i sucre. Dolor i alegria. Jo i tu. Vida i mort. És l'equilibri de l'univers. 

 

Ha estat l'any de viure tant bé i de patir tant.

 

D'aprendre que la xocolata ho pot arreglar gairebé tot. 

I que per cada mal no sempre hi haurà els braços de les nostres mares.

 

Hauríem d'aprendre a enfocar-nos en l'energia càlida. Sempre. Submergir-hi tot el cos i esdevenir els millors amants del món. 

 

Rupi Kaur - The sun and her flowers

Gràcies Rupi Kaur per deixar-nos les teves paraules en un dia tan trist per nosaltres...

Eugeni, Clara i Joanaina

Com t'ho podria dir
Perquè em fos senzill, i et fos veritat,
Que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
Que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
I penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
Que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
En la joia junts, en la pena junts,
I has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
I en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
Em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
Potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
I el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
T'estimo, i em sé feliç
Quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que
Jo... que jo...

Que passaran els anys,
I vindrà l'adéu, com així ha de ser,
I em pregunto si trobaré el gest correcte,
I sabré acostumar-me a la teva absència,
Però tot això serà una altra història,
Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
Potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
I el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
T'estimo, i em sé feliç
Quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Soneh!

 La vela le alumbrará el largo camino que tiene por delante. El agua es el elemento purificador y la flor es para entregarla a la persona más querida, que será la primera que encontrará a su paso.

 También rezamos trece oraciones a las "ánimas benditas", cada una de estas ánimas procede de una persona fallecida de nuestra familia, incluso de algunos que no   hemos conocido, como bisabuelos, tatarabuelos...y todos ellos están allí para acompañar a la tía Conxa en su camino, relevandose unos a otros y guiándola, es posible encontrar a alguien que no esperas y que ha significado algo en tu anterior vida.

 La tia Conxa encontrará un ancho río que deberá cruzar y no lo podrá hacer sin la ayuda de un perro, de ahí el respeto que debemos tener a los animales, de otra forma será difícil encontrar ayuda para vadear el río. Éste será el último obstáculo que encontrará en su camino.

 Per tant "Bon Camí" Conxa. Encara que els que et coneixem pensam que amb la teva "celeritat" amb la que feies les coses a la teva vida, arribaràs a destí aviat.

 T’estimaré sempre.

Joan

I li vaig dir: he pensat en tu, mirant la teva mar de Cala Blava…

Na Conxa em va respondre:

Llocs, llocs, llocs...

Llocs de pas al pas de la vida.

Llocs perduts al caos de la memòria.

Llocs divagants i divergents.

Llocs imprescindibles en la consciència estructural de cada persona, en la història acumulada, en la praxi metòdica de l’individu.

Llocs que per sempre més seran la primera passa d’un camí de futur incert i esperançador.

Ulls tapats pel mariol·lo que ell mateix intentava treure’s amb una sola mà. En Pau donava les seves primeres passes a la terrassa de ca sa padrina.

A sa Cabaneta.

Biel Varet

Maig de 2019

              Cuando pienso Conxa,

                                         pienso ternura, y siento en mi nuca el recuerdo de esos abrazos                                           compartidos contigo de occipital a occipital…

 

                                         Cuando pienso Conxa,

                                         pienso sonrisas, de esas que regalabas a la Vida, de esas que se                                                     imprimen en los recuerdos, de esas que laten en los corazones…

 

                                         Cuando pienso Conxa,

                                         pienso confianza, y lo bueno que es sentir la que me regalas, la que nos                                       regalas…

 

                                        Cuando pienso Conxa,

                                        pienso en el compartir palabras, reflexiones, cuentos, historias,                                                          cuestionamientos, preguntas, intereses…

 

                                        Cuando pienso Conxa,

                                        pienso chicharras, horizontes y sol que se va detrás del mar o de la Sierra …

 

                                        Cuando pienso Conxa,

                                        pienso elegancia, belleza, belleza de persona, belleza de corazón…

 

                                        Cuando pienso Conxa,

                                        pienso tierra, tus generosos cuidados, tus huertos interiores y exteriores…

 

                                        Cuando pienso Conxa,

                                        pienso mar, mar de sirena y Cala de Conxa, allí estamos, allí te sentimos, allí                                 te saludamos, allí te queremos, siempre, Conxa.

 

 

 

            Conxa, gracias por ser Conxa…

 

 

 

Hasta siempre querida amiga