1. Pel mètode del valor afegit

2. Pel mètode de les despeses (demanda agregada)

3. Pel mètode de les rendes (renda nacional)

Principals limitacions en aquest aspecte

1. No té en compte el progrés tecnològic ni la innovació

   • Un país pot tenir un PIB elevat sense reflectir avenços en tecnologia, educació o sanitat.

   • Per exemple, si un avenç tecnològic permet produir el mateix amb menys recursos, el PIB pot mantenir-se estable, tot i que la societat hagi millorat.

2. No incorpora els costos ambientals

   • La producció industrial pot fer augmentar el PIB, però si genera contaminació, desforestació o esgotament de recursos naturals, aquests efectes negatius no es resten del càlcul del PIB.

   • Un desastre ecològic (per exemple, un vessament de petroli) pot fer créixer el PIB perquè genera activitat econòmica (neteja, compensacions econòmiques), però això no significa que sigui positiu per a la societat.

3. No reflecteix el benestar subjectiu ni la felicitat

   • Una economia amb un PIB alt pot tenir altes taxes d’estrès, ansietat o desigualtat social.

   • La Paradoxa d’Easterlin (1974) demostra que, a partir d’un cert nivell d’ingressos, més diners no impliquen més felicitat.

   • Països com Bhutan han creat indicadors alternatius com la Felicitat Interior Bruta (FIB) per mesurar el benestar real.

Exemples que mostren aquesta limitació del PIB

• Qatar: És un dels països amb més PIB per càpita, però també té condicions laborals precàries per a molts treballadors immigrants.

• Xina: Ha experimentat un creixement econòmic espectacular, però amb greus problemes de contaminació i estrès laboral.

• Noruega vs. EUA: Tot i que el PIB d’EUA és molt alt, Noruega té una millor qualitat de vida segons indicadors com l’IDH (Índex de Desenvolupament Humà).

Alternatives al PIB per mesurar la qualitat de vida

Índex de Desenvolupament Humà (IDH) → Mesura educació, esperança de vida i PIB per càpita.
PIB Verd → Ajusta el PIB tenint en compte els costos ambientals.
Índex de Benestar (Nova Zelanda) → Mesura aspectes com l’habitatge, la salut mental i els vincles socials.

Si té un PIB per càpita al vol dir que té un vol nivell de vida, si té baix nivell de PIB per càpita voldrà dir que té un menor desenvolupament econòmic i possibles problemes de pobresa.

Però, el PIB per càpita no reflecteix la distribució de la riquesa, això vol dir que un país amb un PIB per càpita alt pot tenir grans desigualtats econòmiques.

El PIB ha estat durant molt temps l’indicador principal per mesurar el progrés econòmic d’un país, tot i això, té moltes limitacions, ja que no considera aspectes com la distribució de la riquesa, la qualitat de vida o el benestar de la població. Per això, hi ha indicadors alternatius com l’IDH.

L’índex de desenvolupament humà és un indicador econòmic que s’utilitza a nivell internacional (ONU) per mesurar i comparar el nivell de benestar dels països i va ser creat per l'economista indi Amartya Sen

Es tenen en compte tres principals components:

1. Salut. Segons l’esperança de vida que tingui un nadó acabat de nàixer, l’índex del país serà major o menor.

2. Educació. S'estudia el nivell d’alfabetització del país així com el temps que s’estudia. Si la gent pot accedir a estudis superiors, si té una educació bàsica… 

3. Els ingressos. Segons el PIB per càpita, es puntua el salari que cobren les persones, el nivell de vida que es poden permetre… 

L'IDH es calcula sempre en una mesura d’entre 0 i 1. Com més baix sigui l'índex, podem parlar d’un estat no desenvolupat. Però com més alt és l’índex, podem parlar d’un país més desenvolupat.

També hi ha altres països que utilitzen indicadors que mesuren el benestar més enllà de l'economia:

• Canadà (ICB) mesura el benestar amb la salut, educació, sostenibilitat, compromís social i seguretat.

  
  

• Nova Zelanda (LSF) mesura el seu índex de felicitat per nivells: benestar individual i col·lectiu (seguretat, treball, llar...), institucions i governances (mercats, governs...) i la riquesa de Nova Zelanda (medi natural, capital humà i financer...).

Activitats com la desforestació, la contaminació o l’ús excessiu de recursos naturals poden augmentar el PIB a curt termini, però generen problemes a llarg termini. Un clar exemple d'això seria Estats Units, una economia que durant anys ha liderat el creixement econòmic però que és una de les principals causant del canvi climàtic.

1. Pel mètode del valor afegit

   • S'obté sumant el valor que afegeix cada empresa a la producció de béns i serveis.

2. Pel mètode de les despeses (demanda agregada)

   • És la suma d'allò consumit per les famílies, allò invertit per les empreses, allò gastat per l'Administració pública i allò gastat pel sector exterior (exportacions - importacions).

     PIBpreus de mercat = DA = C + I + DP + XN

3. Pel mètode de les rendes (renda nacional)

   • És la suma de les rendes dels agents econòmics = salari, beneficis, lloguers i interessos percebuts per famílies i empreses a causa de la producció de béns i serveis

Diferència entre PIB nominal i real:

Nominal: no té en compte la variació de preus.

Real: es descompta la pujada/baixa de preus.

Deflactar el PIB

Per calcular el PIB REAL, hem de valorar la producció de

cada bé prenent els preus de l’any base, és a dir, de l'any amb el qual comparem.

Taxa de variació del PIB:

PIB any 1 - PIB any 0

------------------------ x 100 = %

PIB any 0

El PIB verd engloba tot el que arriba sent la pèrdua de biodiversitat, l’esgotament de recursos naturals, entre molts més altres impactes ecològics. Aquest considera positivament les inversions que es fan per tal de cuidar el medi ambient, com ara, la protecció de boscos o l’ús d’energies renovables. A part d’això, el PIB verd considera d’una manera negativa la contaminació de les empreses, l’esgotament de recursos naturals i altres problemes ecològics que sorgeixen de la producció i el consum. 

El descobriment central d’Easterlin —que les persones en països més rics no informen de nivells significativament més alts de felicitat que aquelles en països amb menys recursos— convida a una reflexió profunda sobre les nostres prioritats individuals i col·lectives. La paradoxa suggereix que, una vegada satisfetes les necessitats bàsiques, factors com les relacions personals, el sentit de pertinença i l’assoliment d’objectius personals cobren més rellevància per a la nostra sensació de benestar.