L'ànima aristotèlica, en canvi, no és separable del cos. Aquests dos elements tenen una relació substancial, no accidental, ja que tots dos de manera conjunta conformen la substància d'home. A diferència de Plató, Aristòtil afirma que l'ànima i el cos no tenen existència pròpia.

Aristòtil, mentrestant, afirma que tots els conceptes que anem aprenent al llarg de la nostra vida, els adquirim a partir de l'experiència i el aprenentatge.

El focus de les teories aristotèliques se centra, per altra banda, en la lògica i l'anàlisi del llenguatge. Aquesta postura es més propera a la sofista, tot i que Aristòtil defensa l'art de parlar per demostrar alguna cosa, en comptes de parlar per convèncer.

Les matemàtiques, per Aristòtil, eren una ciència important, però no essencial, tal com deia Plató. Creia que aquest li donava un valor desmesurat que acabava suplantant la vertadera qüestió que els discernia, que era la filosofia. A més, el seu interès es concentrava més aviat en la física. No obstant això, no tracta una física matematitzada, sinó centrada en la natura (physis), entesa com a procés dinàmic de transformacions.

No obstant això, la relació entre aquests dos pensadors no va ser la típica entre deixeble i mestre. Si bé Aristòtil va ser alumne de Plató durant vint anys, després va desenvolupar les seves pròpies idees, distanciant-se dels ensenyaments de l'atenès i adoptant un enfocament més empíric i observacional en la seva filosofia.

Aquests éssers materials o substàncies són un conjunt de matèria ordenada segons certes característiques o formes. Les formes, però, només existeixen si estan acompanyades de matèria, de la mateixa manera que la matèria no pot ser amorfa. Tots dos són principis bàsics que regeixen la realitat de manera igualitària, és a dir, que la realitat és una unió harmónica d'aquests dos elements.

1. Material: fa referència a la matèria física de la qual està constituïda un objecte.

2. Formal: fa referència a l'estructura que li dona identitat i forma a un objecte.

3. Eficient: fa referència a la font principal que porta un objecte a l'existència, la força o agent que li dona vida.

4. Final: fa referència a l'objectiu o propòsit final de l'existència d'un objecte, la funció que compleix.

Aristòtil, en canvi, parla del concepte de motor inmòbil. Com que tot està en moviment, ha d'haver un primer principi que hagi originat el moviment. Per tant, aquest primer motor no pot tenir potència, és a dir, no pot canviar ni transformar-se en cap altre substància, sinó que ha de ser actualitat pura, ha de ser plenament allò que és; i tampoc pot tenir moviment, perquè si es pogués moure hauria de tenir, alhora, un altre motor que origina el seu moviment i tornaríem a la qüestió inicial.

Com que una de les bases de la seva metafísica és que la matèria té potència, aquest motor inmòbil no està format per matèria i forma, sinó que és únicament una forma sense matèria. És, també, la causa final de tot, ja que mou tot allò que es mou sense moure's ell mateix.

Aristòtil anomena això Déu. No el defineix com a creador del món, sinó com a pensador, ja que és l'única activitat per la qual no es necessita matèria.

Plató no parla en cap moment de l'existència d'un Déu. Fa referència a la perfecció quan s'aconsegueix la virtut i s'arriba al món intel·ligible, però aquesta capacitat no li correspon a un únic home.

Per tant, la jerarquia que Plató planteja no és correcte per Aristòtil, que està a favor d'una democràcia. Com que els pobres representen la majoria de la societat, són qui ha de governar. Creu que ha de ser un govern de tots per cada un i de cada un per tots alhora per aconseguir la justícia, perquè planteja dos potencials problemes que poden sorgir:

1. Presa del poder per part dels pobres i opressió dels rics. Això és evitable si tothom actua segons l'interès general i no el benefici individual.

2. Demagògia.

• Déu:

Sant Agustí considera que Déu és la font de la veritat, la moral i l'existència, que és essencial per entendre la nostra natura i tot està subordinat a la divinitat.

Descartes afirma també l'existència de Déu. Diu que la idea de Déu és innata a la ment humana i, com a ésser perfecte i no enganyador que és, ens serveix com a garantia de l'existència del món exterior. No obstant això, fa una reflexió molt més racional davant aquesta postura.

• Coneixement:

Descartes defensa el dubte radical, amb el qual podem posar tot en dubte, excepte l'existència d'un subjecte pensant. Creu que la raó és l'única font segura de coneixement i l'única veritat ferma i indubtable per tot el coneixement humà. Això ho expressa amb la frase "Cogito ergo sum" (Penso, per tant existeixo).

Per Sant Agustí, la veritat es troba en Déu, l'única font veritable de coneixement. Mitjançant la introspecció, l'exploració interna i la meditació, podem arribar a entendre la veritat i aconseguir pau, que només seran revelades per Déu. El mètode agustinià, per tant, és introspectiu i subjectiu, i, tot i la raó tenir un rol important, és dependent de la fe i la gràcia divina.

• Cos i ànima:

Sant Agustí defensa la dualitat cos-ànima des d'un punt de vista espiritual. Diu que l'ànima lluita tota la vida per purificar-se i alliberar-se del cos, i poder apropar-se a Déu i conèixer la veritat.

Descartes defensa també un dualisme entre el cos i la ment, que tracta el cos com una substància física i la ment com una substància mental, inmaterial i eterna, que pot viure sense un cos.