Melòdicament, s'utilitza la tercera disminuïda i l'acord dominant (anomenat blue notes) de l'escala major.

Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917.^[4] Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobretot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora, bongos).^[5] Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam-sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins a 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.^[6]

Als Estats Units també sorgeixen nous grups que segueixen les petjades dels Ramones, com The Misfits i els Dead Kennedys, que poden variar la temàtica de la seva música però que comparteixen una actitud.