Als setze anys comença a treballar en una editorial, empresa en què s'està fins a la seva jubilació, l'any 1979. 

En el segon poemari De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de les imatges.
Tres anys després, guanya el premi Óssa Menor amb el recull Les hores retrobades.
El 1956 edita l'antologia poètica El Callat, amb un pròleg seu. Fins set anys després no arriba als lectors el següent poemari, Realitats, (1963) que representa un canvi notable, ja que tendeix cap al realisme, que es concreta en poemes replets de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics. 

El poemari Tot és ara i res (1970), en el qual l'home es constitueix en nucli poètic, el poeta s'aferra a la vida amb totes les seves contradiccions i es lliura a l'emoció lírica. Amb aquesta publicació rep el reconeixement de la crítica i a partir d'aleshores publica de forma regular: Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), El griu (1978), Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982).

El dia 15 de maig de 1977 és ingressat en un hospital afectat d'una trombosi cerebral. Més tard, se li diagnostica un càncer de pell. Després d'una intervenció quirúrgica, ja no es torna a restablir.
Els dos darrers anys viu de manera intermitent a l'Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia, i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris: Domini màgic i Passeig d'aniversari, que obté nombrosos premis, com per exemple el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura.
També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985).
 
El 1982 esdevé membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 
Joan Vinyoli mor a Barcelona el 30 de novembre de 1984. 

D'altra banda, als anys setanta va morir Franco, es va produïr la restauració de la Generalitat de Catalunya i es va aprovar  la Constitució (1978).

Entre el 1939 i el 1945 va haver una lluita des de l’exili, la qual va tenir una major producció i va produir una obra més incisiva, mentre que al país el règim franquista actuava amb força i no admetia cap tipus de discrepància. La cultura de la clandestinitat era poca i va anar-se'n ampliant a poc a poc, amb les lectures poètiques o tertúlies literàries. 
D’altra banda, en els set primers anys de franquisme, no hi va haver literatura catalana a nivell públic, a excepció d’algunes publicacions de llibres sagrats o eclesiàstics. L’objectiu d’aquests àmbits culturals (l’exili, la clandestinitat i el moviment públic) era el manteniment de la cultura catalana enfront d’una actuació que en cercava la seva desaparició. 
En l'àmbit lingüístic, l’ús de la llengua es va convertir en un símbol d’oposició al règim dictatorial i en una reivindicació de la llibertat perduda. 
La literatura de postguerra es va veure afectada, doncs, per la suspensió dels drets civils, l'autoritarisme, la censura i la prohibició de la llengua. 
Per aquest motiu, en el món literari va aparèixer una resistència cultural que fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Des de fora, els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seva vivència en unes obres en què dominava el sentiment d'enyorança de la terra perduda i també el de derrota.

Estètica postsimbolista: Aquesta poesia en els primers moments de la postguerra es troba en Carles Riba. 
Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric, i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista.  

Al mateix temps, es manté la voluntat de treballar acuradament el llenguatge i els mots, tradició iniciada en el Noucentisme. 

També s'hi troba una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra, tot i que continuant la tradició lingüística. 

A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. 
“De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.”  
Santa Coloma de Farners és, doncs, l’àmbit de la innocència, la infantesa, és a dir, del joc, la puresa i la felicitat, però, també és l’àmbit del misteri i del somni.
És interessant visitar la pàgina oficial de Joan Vinyoli on es presenta un itinerari poètic basat en la selecció de setze poemes, els quals estan inspirats en la natura del Parc de San Salvador, a Santa Coloma de Farners. 

El 1977 va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or. 

El llibre és un reflex del món de Vinyoli: un món fallit per la distància entre la realitat i el desig del que vol assolir. 

Es tracta d’un recull dels principals temes de l’autor, en que s’interroga sobre el sentit de la vida, el pas del temps, la recerca de la felicitat, l’amor, la mort ... i vol donar resposta a aquests interrogants a través de la paraula (la poesia). Per tant, és la poesia qui el du al coneixement.
És important destacar que és escrit una vegada finalitza la Guerra Civil Espanyola. En aquells moments, la literatura catalana està reapareixent a poc a poc, i els temes literaris es veuran afectats per les experiències viscudes. 

El títol, suggeridor i d'una gran sonoritat, fa referència al vent que bufa a la tardor; i també  a la pròpia tardor de la vida, a l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual, moral i creativa.

L’obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorren tot el llibre: Temps perdut, Hora fixa, Temps, No tinc ara temps ... (títols de poemes)

Es tracta de parts precedides pel poema Amb ronca veu, que adverteix dels objectius del recull i marca els camins. 

El poemari es pot dividir en tres parts.  En la primera part (del poema 2 al 21):

- S’observa com domina la presència del paisatge: natura densa, viva, capaç de provocar imatges. Aquesta natura sempre acompanya les reflexions del poeta. 

- Exploració de l’interior del jo poètic a través de la natura, del paisatge, de les estacions, dels records. aparició del paisatge de la infantesa: Santa Coloma de Farners. 

- Gran càrrega sensorial, potenciada per l’ús de les olors, dels sons i sobretot dels colors.

En la segona part del poemari (poema 22 - 33): 
- Hi predominen els poemes de caràcter amorós: de l’amor al desamor, del guany a la pèrdua... 

- Sembla que la relació amorosa pugui ser una salvació momentània davant l’absurd de l’existència, però finalment la realitat ho devora tot (“Un dia clar de somnis i de foc/ens torna al lloc on vàrem començar” de Per molt que ens abracem.) 

- Presència de poemes que expressen una relació més carnal, sensorial, fins i tot eròtica (Perfectament recordo).

Per últim, en la tercera part (34-43: 
- S’hi troba la presència de la mort i la reflexió sobre el pas del temps. 

- Assumeix que la mort forma part de la vida, alhora que es confia en el poder de la paraula, que salva de l’amenaça de la mort i del temps.
El poemari es tanca obrint pas cap a una nova poesia i cap a un nou projecte existencial: "i fem per començar noves formes de vida" (No tinc ara temps).

Hi ha dues obres fonamentals de Rilke procedents de la cultura clàssica occidental que marquen els poemes de Joan Vinyoli: Sonets a Orfeu i Elegies de Duino. La figura mitològica d'Orfeu és el personatge central del recull de poesies El Callat i segons la tradició de Rilke ens interessen sobretot dos aspectes: d'una banda, la tasca creadora del poeta i, d'altra banda, la davallada als inferns i, per tant, el coneixement de la part fosca de la vida. Vinyoli va ser un poeta òrfic en el sentit que fa servir mites entorn de la figura d'Orfeu per expressar i representar la seva pròpia experiència. 
El to elegíac dels poemes davant de la mort fa que la poesia esdevingui una elegia per les coses perdudes. ("Tempus fugit")
D'altra banda, la natura que afecta l'estat anímic del poeta,  de la mateixa manera que el dolorós cant d'Orfeu commou tots els éssers i estableix un vincle amb el paisatge. Rilke i Vinyoli creen una relació entre l'estat anímic interior i la natura externa. 
I, per últim, la concepció de la poesia com a celebració de la vida.