En la lluita pel dret de les dones a votar hi va tenir un paper molt important el moviment sufragista. El moviment més destacat i radical fou l'anglès, creat el 1851, en què un grup de dones van celebrar a Shefield un acte públic per demanar el dret de vot per a les dones. Aquest fou l'inici d'un camí molt llarg per aconseguir el suport favorable dels parlamentaris; l'any 1861 es va presentar a la Cambra dels Lords una petició, però va ser denegada.

El 1903 la campanya a favor del sufragi femení es va intensificar amb la fundació de la Unió Social i Política de Dones, promoguda per Emmeline Pankhurst i les seves filles. Cansades de rebre tantes respostes negatives, les sufragistes van passar a la lluita directa i van adoptar la tàctica d'interrompre els discursos dels ministres i de presentar-se a les reunions del partit liberal per plantejar les seves demandes. A més dels mitjans de propaganda tradicionals, com els mítings i les manifestacions, també van recórrer al sabotatge, a incendiar comerços i establiments públics i a assaltar els domicilis privats de polítics destacats i de membres del parlament.

Història del món contemporani, ed. Vicens Vives, pàg. 128

El 1892, Emmeline Pankhurst va fundar la Lliga pel Dret al Vot de la Dona, i per aquella època tant ella com el seu marit es van afiliar al nounat Partit Laborista. L'any 1903 creà la Unió Política i Social de la Dona (WSPU), un moviment reivindicatiu, entre els membres del qual hi havia la famosa Annie Kenney (la "màrtir" del sufragisme), Emily Davison i la compositora Dama Ethel Smyth. Les seves filles Christabel i Sylvia també es van unir al moviment sufragista.

Les tàctiques d'Emmeline Pankhurst la van portar diverses vegades a la presó, però com que pertanyia a la classe alta, no va patir les mateixes privacions que altres preses sufragistes (per exemple, la van alimentar per força en el curs d'una vaga de fam, en lloc de deixar-la morir). El seu lideratge fou discutit, i el moviment es va dividirr en diverses faccions. La seva autobiografia, "La meva pròpia història" es publicà el 1914. Va morir el 1928, després d'haver obtingut el major dels seus objectius: el dret al vot femení al Regne Unit.

Per atreure l'atenció pública sobre la seva situació van recórrer a la vaga de fam. Gladston, que llavors era el primer ministre britànic, va ordenar que les alimentessin per la força, però les feministes no van afluixar i van dur a la pràctica el que una havia escrit: "Per aconseguir totes les conquestes en el camí de la llibertat, molts homes i moltes dones han hagut de patir. Aquesta regla també és vàlida en els nostre cas".

1902 Austràlia

1906 Finlàndia

1907 Noruega

1915 Dinamarca

1917 Rússia

1918 Gran Bretanya, Suècia, Polònia, Canadà

1919 Alemanya, Holanda, Islàndia

1920 Estats Units, Àustria

1921 Txecoslovàquia

1925 Hongria

1931 Espanya, Portugal

Resposta: S'exigeix que un home sigui intel·ligent per atorgar-li el dret de vot? Així doncs, per què es reclama per a les dones?

• "La política farà fora les dones dels seus drets domèstics, conjugals i maternals de debò"
  

Resposta: No entenc per què el fet d'introduir una papereta cada dos anys en una urna impedirà que la dona sigui una bona esposa i una bona mare.

• Una cosa curiosa: l'objecció més greu prové dels "esperits més avançats". Aquests diuen: "Si les dones voten, el resultat serà una reacció terrible".
  

Resposta: En principi no ha estat provat que totes les dones tinguin una opinió igual i sempre en la mateixa direcció. Però, en el cas que la hi tinguessin, això no ens ha d'espantar. Vosaltres, per decència, no podeu rebutjar el vot de els dones amb el pretext que no ho faran bé.

Gustave TÉRY: "En defensa del sufragi femení", Le Journal, 1914