Deixar de donar la pròpia adhesió, fidelitat, a unes idees o institucions religioses, morals o civils, sigui declarant-ho expressament sigui manifestant-ho amb actes. Renegar la religió. Renegar la pàtria.

Butlles: Missiva o document oficial emès pel Papa.

Indulgències: és el perdó dels pecats, o dels càstigs associats, després de la confessió, l'absolució i de la realització d'una gesta tipificada.

Precedent: Fet igual o anàleg a un altre i anterior a ell.

Anatomia: Estudi de l'estructura d'un ésser viu mitjançant la dissecció de les parts que l'integren.

Profans: Que no té caràcter sagrat ni està relacionat amb la religió:

Cànons: Mesura, regla, model.

Dogmes:

1. Punt principal d'una religió, d'una doctrina o d'un sistema de pensament que es considera una veritat universal i que no es pot posar en dubte.

2. Conjunt de les veritats fonamentals d'una doctrina religiosa, que s'han de creure per fe i no es poden posar en dubte.

Cornises: 

1. Element arquitectònic que sobresurt a la part superior de la façana d'un edifici:

2. Franja o camí estret que segueix el contorn d'una muntanya o un precipici.

3. Vorera sortint i rocallosa d'una muntanya.

Institucions: Organisme fundat per dur a terme una funció, especialment d'interès públic.

Annexió: Acte pel qual un estat incorpora un nou territori a la seva sobirania.

Ostatge: Persona donada o presa com a garantia de l'acompliment d'obligacions que deriven d'un tractat o de normes de guerra universalment reconegudes o àdhuc de la voluntat del vencedor.

Afany: Esforç treballós, penible, ansiós.

Legislava: establir, lleis.

Afers:

-  Cosa a fer de certa importància, risc o perill.

-  Esdeveniment rellevant que té un impacte notable en política.

-  Allò en què esmercem treball, atenció o temps.

-  Negoci comercial, professional o públic.

Sobirania: Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania fiscal. Sobirania compartida.

Capitulació: Acta en què consten les condicions d'una rendició.

Infanteria: Cos de l'exèrcit que combat a peu i té la missió d'ocupar el terreny o defensar-lo.

Sublevació: Alçar en rebel·lió o motí.

Hegemonia: Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.

En arquitectura, el gòtic va continuar sent l’estil predominant al llarg de tot el segle XV i principis del XVI. És per això que als territoris de la Monarquia Hispànica hi ha molt poques mostres de l’estil renaixentista italià; només es va fer servir per a algunes construccions molt concretes, com ara el palau de Carles V a l’Alhambra de Granada o la catedral d’aquesta mateixa ciutat. 

L’arquitectura renaixentista hispànica, no obstant això, va desenvolupar uns estils propis que es van desenvolupar en tres fases.

El primer estil arquitectònic renaixentista espanyol va ser el plateresc, caracteritzat per una decoració molt abundant i la presència de delicats relleus (fets pels argenters o plateros) amb els quals s’ornamentaven les façanes dels edificis. La façana de la universitat de Salamanca n’és el millor exemple d’aquest estil. Inspirat en els models arquitectònics clàssics (columnes, llindes i frontons), va sorgir l’estil classicista on els elements arquitectònics  i espacials prevalien sobre els decoratius. El palau de Carles V a l’Alhambra de Granada és l’obra més representativa d’aquest estil.

Els pintors renaixentistes van estudiar com es podia representar en una superfície plana de dues dimensions (alt i ample) la tercera dimensió o profunditat. D’aquesta manera, el color, la composició i les escenes que servien de fons a les obres (generalment, edificis o paisatges) es van utilitzar per crear diferents plans i donar sensació de profunditat.

La temàtica dels quadres es van ampliar. Malgrat que es van continuar realitzant moltes escenes de caràcter religiós, també es representaven escenes mitològiques, nus i retrats.

La Verge amb l'Infant de Luis de Morales (1570).

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.
El primer pintor castellà que va mostrar influències italianes va ser Pedro Berruguete, en el segle XV. Tanmateix, va ser en el segle XVI quan van emergir pintors com Luis de Morales i Sánchez Coello, que van dedicar-se fonamentalment a realitzar pintura religiosa i retrats de la cort dels Àustries.

En pintura, però, el gran geni del Renaixement hispànic va ser Domínikos Theotokópoulus, El Greco (1541-1615), home conreat i de gran erudició que va sobresortir per sobre de tots els altres pintors. Aquest artista, d’origen grec, va fer pintures religioses i retrats amb un estil molt original, ple de dramatisme i moviment; principalment, destaca per l’ús dels colors freds i l’allargament de les figures. De la seva obra, molt àmplia, destaquen l’Espoliació, l’Enterrament del senyor d’Orgaz, La Trinitat i el retrat El cavaller de la mà al pit.